"Vaig patir una mutilació perfectament planificada, la de la meva llengua, i per això parlo i escric sense cap problema en espanyol. No me'n penedeixo, de dominar aquest idioma, però no puc ignorar per què el domino. Si escric en català és perquè el vaig aprendre pel meu compte; ningú no me'n va ensenyar mai; és més, ningú em va dir mai que podia escriure en la llengua que parlava". Amb paraules tan contundents –rere les quals s'intueixen llargues reflexions prèvies– s'expressa de tant en tant Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) al seu últim i molt recomanable dietari, Vida i miratges (Proa, 2025). "Si m'hagués de mossegar la llengua en un llibre així, més em valdria no haver-lo escrit", reconeix l'autor, que ha dedicat els darrers quinze anys, els més prolífics de la seva trajectòria, a una triple activitat: la de fer memòria –a través del cicle de dietaris, inaugurat amb La finestra de Vermeer (Proa, 2016)–, la de continuar conreant la poesia –amb volums com El joc de Venus (Proa, 2021)– i la de traduir, amb projectes tan destacats com el de Les flors del mal, de Charles Baudelaire (Proa, 2021).

Ens agrada insistir en l'evidència que Pere Rovira és un excel·lent escriptor, sens dubte un dels millors dels que escriuen avui en dia en català. Recentment ha publicat, a l'editorial Proa, el volum Vida i miratges, una nova entrega dels seus dietaris, que inclouen fites de la literatura del jo com Diari sense dies (2004), La finestra de Vermeer (2016) i Música i pols (2019). Rovira també és un poeta excel·lent, com queda recollit al volum de la seva poesia reunida Avui és sempre (2022), i en cadascun dels seus llibres en vers, que compon lentament, espaiadament. Cal llegir, a més, les dues novel·les que ha publicat fins ara (L'amor boig, del 2007, i Les guerres del pare, del 2013). I són un goig les seves traduccions del francès: Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009), Baudelaire (Les flors del mal, 2021) o l'antologia Jardí francès. De Villon a Rimbaud (2016). Sense cap menysteniment de l'obra diguem-ne de joventut (els llibres de poemes recollits al volum Poesia 1979-2004), es pot dir que el bo i millor de l'escriptura de Pere Rovira, nascut l'any 1947, ho hem conegut a partir de la seva cinquantena.

“Ha deixat quinze o vint poemes bons”, diu un dels versos del poema Homenatge que Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) va escriure en memòria del seu admirat Jaime Gil de Biedma. Després de tota una vida consagrada a la poesia, “quinze o vint poemes bons” poden semblar poqueta cosa, però no ho són, perquè són moltes les “hores que es cremen per un vers” i perquè la poesia, com l’amor –“aliances inventades / d’èxtasis i mentides”–, per funcionar requereix molt esforç formal, molta excavació íntima i molta tensió moral. Vull dir que escriure poesia no és el mateix que obrir l’aixeta lírica i anar recollint el que en vessa. A Avui és sempre, on Rovira fa una tria de “poemes escollits” a partir dels set llibres de poesia que ha publicat des del 1981, més uns quants d’inèdits, hi ha una vintena de poemes bons. Com a mínim.