La majoria dels trastorns mentals apareixen en l'adolescència, quan el cervell viu els canvis més importants del procés de maduració, però el seu origen el trobem durant la formació del cervell, al ventre de la mare. Un equip d'investigadors internacional amb presència catalana ha descobert que molts dels gens que s'associen a l'autisme, el trastorn bipolar i la depressió ja són funcionals durant les fases inicials del desenvolupament fetal, durant la creació de les neurones. Aquests gens, a més, també es relacionen amb malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer i el Parkinson. Les conclusions de l'estudi col·laboratiu entre l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i de la Universitat Yale les publica aquest divendres la revista científica Nature Communications.

La crueltat, el ressentiment i l’odi conviuen amb nosaltres, però són difícils d’explicar. Per no haver d’acceptar la maldat, el masclisme, la cobdícia o l’enveja, imaginem que al darrere hi ha alguna malaltia mental. Així consolem el nostre dolor i adormim la consciència, però aprofundim en una greu injustícia en confirmar l’estigma del trastorn mental.

Lola Álvarez Romano porta mitja vida tractant nens i adolescents amb depressió, atacs d'ansietat, que s'autolesionen, que arrosseguen traumes pel mal divorci dels seus pares, amb tendències suïcides... Però també té clar que tot i que són episodis durs, amb una bona feina se superen. Llicenciada en pedagogia per la UB, acaba de publicar el seu segon llibre, ¿Qué me he perdido? (Editorial Planeta). El seu propòsit? "Donar eines als pares que els ajudin a comprendre el comportament dels seus fills adolescents i a intervenir de manera eficaç quan creguin que alguna cosa no va bé".

“Fa cinc anys que tinc una depressió major recurrent i en fa poc més de dos que vaig arribar al meu punt més baix. Vaig estar dos mesos al llit i a la meva filla això la va afectar molt. Tornava de l’escola i em veia al llit. Sempre que preguntava per mi, jo era al llit. Va ser quan em vaig adonar que li havia d’explicar què em passava i fer-li veure com una cosa natural”, exposa l’Ana Belén Martínez. Juntament amb la seva parella, van decidir aclarir-li que estava malalta. “Li vam dir que hi hauria dies en què estaria millor, i d'altres, pitjor. Que potser faríem plans per anar a algun lloc i jo no podria anar-hi perquè el meu cos no ho acceptaria”. Reconeix que fer-la partícip de la situació va ser la millor decisió que van prendre, perquè la seva filla, que ara té vuit anys, tot i ser conscient de la depressió que pateix, és una nena feliç que fa una vida normal.

La germana de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964) es va suïcidar el 2010, després d'intentar-ho nombroses vegades. Fins al 2012, Toews no va ser capaç de posar paraules al procés que havia viscut. Les tristes recances (Les Hores / Sexto Piso) és una novel·la bonica i colpidora que s'aproxima al dilema de la Yolandi quan la seva germana, l'Elf, li suplica que la porti a Suïssa per poder morir. Publicada en català amb traducció de Carme Geronès i en castellà amb traducció de Julia Osuna, Les tristes recances traça una mirada punyent sobre les malalties mentals i la incapacitat de l'entorn per ajudar els malalts a conviure-hi.

Al periodista i escriptor nord-americà Robert Kolker li interessen les famílies, “sobretot les que estiguin en un moment de crisi”. Com els Galvin, una família assolada per la malaltia mental: 6 dels 12 fills (10 nois i 2 noies) van patir esquizofrènia. Mentre el Don i la Mimi intenten mantenir la imatge de família modèlica de portes enfora, dins de casa es viuen episodis de violència, vexacions o abusos sexuals. A estones, la lectura d’Els nois de Hidden Valley Road (Periscopi) incomoda, però al final és impossible no sentir empatia per una família que va trigar tants anys a trobar ajuda. El Don i la Mimi, encarnació del Somni Americà de l’època, van veure caure malalts, un rere l’altre, els seus fills, i van viure la malaltia amb culpa i amb vergonya fins al punt d’amagar-la, amb conseqüències nefastes, al seu entorn. Kolker ha dedicat tres anys a l’elaboració del llibre, que es completa amb el relat científic de l’esquizofrènia, igual de sorprenent que la història de la família.

A Montse Vergés la desesperació per la seguretat de la seva filla la va dur a escriure un fil a Twitter. Hi explicava com la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) li havia plantejat que renunciés a la potestat de la menor perquè així pagaria els 4.000 euros mensuals que costa l'estada en un centre de salut mental per poder-la tractar de la patologia greu que l'ha dut a fer diversos intents de suïcidi. "No els tinc, els diners, ni vull que la J. es mori, però tampoc no vull perdre els drets com a mare", es queixa aquesta professora i mare d'una família monomarental de tres fills. Després del rebombori pel missatge a les xarxes, se sent més tranquil·la perquè el departament de Salut s'ha posat en contacte amb ella per oferir-li un altre recurs per a la nena.

“Harmonia i bellesa en grau superior”, “una sensació inaudita i impensada de plenitud”, “per aquest moment es podria donar tota una vida”. Són paraules de la novel·la L’idiota, de Fiódor Dostoievski (1821-1881). I aquests adjectius tan elogiosos es refereixen al que probablement sentia realment l’autor rus abans d’un atac epilèptic. Dostoievski -enguany es commemora el bicentenari del seu naixement- feia que el protagonista de la novel·la, el príncep Mixkin, es preguntés: “Què hi fa que sigui una malaltia” si el resultat era aquesta sensació?

Enmig de la polèmica per la convocatòria d'eleccions anticipades a la Comunitat de Madrid, el diputat de Més País Iñigo Errejón va fer aquest dimecres una intervenció al Congrés dels Diputats per defensar la importància de tractar les malalties mentals en plena pandèmia. "Hem de doblar el nombre de psicòlegs en la salut pública perquè que algú t'acompanyi quan estiguis sol i ho estiguis passant fatal no pot ser un luxe per a qui s'ho pot pagar", va dir Errejón abans que des de la bancada popular se sentís el crit: "Ves al metge!" Aquell crit resumia tant el to tavernari que impera al Congrés de Diputats, on ses senyories es comporten més com a hooligans que com a persones presumptament il·lustrades que han de dirimir els seus conflictes a través de la paraula, com la manca de respecte cap a un col·lectiu a qui s'estigmatitza constantment des del discurs públic: les persones que pateixen malalties mentals.

A finals de febrer de l’any passat la Fàtima (el nom que ha triat per ser presentada) va signar un contracte de treball que va quedar aturat en sec amb la declaració del primer estat d’alarma, el 14 de març. El restaurant on havia de treballar va tancar portes i es va quedar al carrer, va exhaurir l’atur i ara busca una altra feina. Té 45 anys, un fill d’11 a càrrec seu i pateix ansietat aguda, una malaltia mental que amb la incertesa de la situació s’agreuja. “Estic passant molta ansietat però no puc parar de fer coses i a casa sempre estic netejant”, explica. 

“Les relacions amb els altres són molt importants en la vida d’una persona que pateix un trastorn mental”. Qui fa aquesta afirmació és Javier Caro, que pateix en primera persona una d’aquestes malalties. Des que es va decretar l’estat d’alarma i va començar el confinament, el Javier, de 52 anys, ha viscut sol al seu petit pis del Raval. Se li han desmuntat rutines i el seu pilar bàsic: les activitats que feia de 9 h a 13 h al servei de capacitació laboral de la Fundació Dau. L’entitat va haver de tancar “d’un dia per l’altre” i sense tenir pràcticament temps per poder preparar cap estratègia de seguiment dels seus usuaris, tots persones amb malalties mentals.

El grup de recerca liderat per la doctora Elisabet Vilella, investigadora principal del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (Cibersam) a l’Hospital Universitari Institut Pere Mata, continua investigant la relació entre el gen DDR1 i algunes malalties mentals. Aquest mes de gener ha publicat un article a la prestigiosa revista científica Epigenomics en què relaciona la situació d’estrès en la qual es troben sovint les persones amb un diagnòstic de psicosi i les alteracions epigenètiques, concretament en el gen DDR1.