Alberto Núñez Feijóo continua atrapat en la contradicció de considerar el govern de Pedro Sánchez com a legítim, però alhora considerar-lo com a algú que posa en perill l'estat de dret. Aquest difícil equilibri l'obliga a fer tombarelles com la d'acceptar reunir-se amb Sánchez, però, alhora, posar-hi com a condició que sigui al Congrés dels Diputats, és a dir, en un escenari neutral on no es vegi la posició de poder que ostenta el president del govern en funció del seu càrrec.

Enguany s'ha commemorat (o si més no, s'ha esmentat molt, vull dir a França), el 40è aniversari de l'arribada a la presidència de la República del socialista François Mitterrand. Al costat d'un animal inqüestionablement polític, hi vivia un Mitterrand escriptor, també inqüestionable. La seva ferida estava feta de guerres, d'ombres i de lletres. Va publicar un grapat de llibres: dos d'ells són sensacionals i es diuen La paille et le grain (Flammarion, 1975), i L'abeille et l'architecte (Flammarion, 1978).

El president de França, Emmanuel Macron, ha rebut aquest divendres l'informe que havia encarregat fa dos anys a un grup d'historiadors per posar llum a un dels episodis més foscos de la Cinquena República: el paper que França va tenir en el genocidi de Ruanda, que entre l'abril i el juny del 1994 va provocar la mort de 800.000 persones (tutsis i hutus moderats) a mans dels sectors hutus més radicals. I la conclusió és que França no en va ser còmplice, però sí que hi va tenir "un conjunt de responsabilitats pesades i aclaparadores".

Prop de 10.000 quilòmetres i un mar separen Kigali, la capital de Ruanda, de París. Ni aquesta distància, ni tampoc el pas dels anys, han aconseguit que, de tant en tant, l’ombra del genocidi ruandès recorri França. La complicitat del govern gal, presidit llavors per François Mitterrand, en una de les pitjors matances des de l’Holocaust ha estat repetidament assenyalada: tant pel suport militar i polític als extremistes hutus com per haver-los ajudat a escapar després. Però l’intencionat oblit institucional i, com a conseqüència, la manca d’una investigació exhaustiva sobre el rol concret de París deixen encara una llarga llista d’interrogants oberts que continuen generant disputes, acusacions, negacions i silencis incòmodes a la França del 2021. 

Els anys vuitanta del segle passat van ser els del mitterrandisme. Mitterrand, aquell personatge amb tics de paó, tocat d’una supèrbia gens justificada. Un suflé inflamat per l’aire que el progressisme europeu meridional li injectava. Tret de la Piràmide del Louvre, d’herència n’ha deixat poca.