Internacional 20/02/2021

França es prepara per saber la veritat sobre el genocidi de Ruanda

Els arxius de Mitterrand aporten noves informacions sobre el rol del govern francès en la massacre

5 min
Un home mira retrats de les víctimes del genocidi de Ruanda en una sala del Centre Memorial del Genocidi ruandès a Kigali.

BarcelonaProp de 10.000 quilòmetres i un mar separen Kigali, la capital de Ruanda, de París. Ni aquesta distància, ni tampoc el pas dels anys, han aconseguit que, de tant en tant, l’ombra del genocidi ruandès recorri França. La complicitat del govern gal, presidit llavors per François Mitterrand, en una de les pitjors matances des de l’Holocaust ha estat repetidament assenyalada: tant pel suport militar i polític als extremistes hutus com per haver-los ajudat a escapar després. Però l’intencionat oblit institucional i, com a conseqüència, la manca d’una investigació exhaustiva sobre el rol concret de París deixen encara una llarga llista d’interrogants oberts que continuen generant disputes, acusacions, negacions i silencis incòmodes a la França del 2021. 

Emmanuel Macron, que no era més que un adolescent quan més de 800.000 tutsis i hutus moderats van ser massacrats entre l’abril i el juny del 1994, va anunciar l’abril del 2019 la creació d’una comissió especial d’investigació per “conèixer la veritat”. El juny de l’any passat, i pressionat per l’onada mundial contra el racisme institucional degut a l’assassinat de l’afroamericà George Floyd , el Consell d’Estat francès va ordenar l’obertura immediata dels arxius de Mitterand –que estaven protegits fins al 2055– a François Graner, un investigador especialitzat en el genocidi de Ruanda. Era un pas important: altres mandataris, com el mateix François Hollande, ho van prometre i no ho van complir, i als tribunals feia anys que s’hi disputava una lluita legal encapçalada per diversos acadèmics, que n’exigien l’accés. L’informe que se n’obtingui veurà la llum molt aviat: a principis d’abril, tal com confirmava fa uns dies el diari Le Parisien.

Mentrestant, algunes informacions ja han transcendit. L’investigador Graner, que ha concedit diverses entrevistes a mitjans francesos en els últims dies, ha transmès una idea clara: els documents confirmen el suport de França als extremistes hutus. “El govern de Mitterrand havia estat informat per part del règim hutu de la preparació d’un genocidi contra la minoria tutsi”, explicava l’acadèmic. Malgrat conèixer aquesta situació, i segons revelen els arxius, París va donar-los un cop de mà: “Abans del genocidi, França va facilitar entrenament militar als hutus, i també armament. La distribució d’aquest armament va continuar durant i després del genocidi”. En una conversa amb Le Monde, Graner insistia: “En cap moment, entre el 1990 i el 1994, hi va haver pànic o ceguesa a París. Sempre van ser conscients de què estava a punt de passar”. 

Però França, com marca la relació històrica entre potències europees i països africans , només mirava Ruanda des dels seus propis interessos. París volia preservar la continuïtat d’un règim amic, i no li preocupava gaire quin fos el camí per aconseguir-ho. Els documents, de fet, evidencien com els generals Christian Quesnot (assessor militar) i Jacques Lanxade (cap de les forces armades) van convèncer el president Mitterrand que els tutsis i el Front Patriòtic Ruandès (FPR) de Paul Kagame posaven en perill la influència francesa, ja que suposadament s’estaven acostant cada cop més al Regne Unit.

Restes d'una víctima tutsi del genocidi exhumada el 2005 a Ruanda.

N’és exemple, entre d’altres, una carta del 18 de febrer del 1993 en què el general Quesnot alertava el president francès sobre el creixent suport del president d’Uganda, Yoweri Museveni, al FPR: “Si no trobem prou mitjans de pressió per aturar Museveni, que es beneficia del suport britànic implícit, el front i la influència de la Francofonia es veurà soscavat i compromès de manera duradora en aquesta regió de l’Àfrica”. Malgrat això, Graner insisteix en remarcar que “el president Mitterrand va ser l’encarregat de prendre totes les decisions”. 

Deixar-los fugir

Un dels altres aspectes que neguiteja la consciència de França és si es va ajudar a escapar els grans responsables de l'horror . Els arxius de Mitterrand també hi aporten una mica de llum i corroboren les investigacions anteriors. Un informe filtrat a principis d’aquesta setmana pel portal francès Mediapart relata una conversa que van mantenir el llavors enviat francès a Ruanda, Yannick Gerard, i la cúpula del govern gal des de París. Era juny del 1994 i Gerard explica que tenen sota control militar alguns dels sospitosos d’haver orquestrat el genocidi.

El diplomàtic suggereix detenir-los: “No tenim una altra opció que detenir-los o posar-los immediatament sota arrest domiciliari perquè les autoritats judicials internacionals decideixin el seu cas”, diu la missiva. La resposta arriba des del ministeri de Relacions Exteriors, que, ras i curt, demana que els deixin escapar. “Pot transmetre a aquestes personalitats el nostre desig que abandonin la zona [controlada per l’exèrcit francès desplaçat a Ruanda]”, es llegeix a la carta, signada per Bernard Emie, assessor llavors del ministeri de Relacions Exteriors i que actualment és el director de la direcció general de la Seguretat Exterior francesa. 

“En lloc de portar a la justícia els caps d’aquella matança, França va idear la fuga dels genocidis hutus amb la coartada de l’operació Turquesa, un operatiu humanitari emparat per les Nacions Unides”, explica per telèfon Omer Freixa, historiador africanista de les universitats argentines de Buenos Aires i Tres de Febrero. Alguns d’ells van acabar arribant a la mateixa França. Com Félicien Kabuga, considerat un dels principals caps de l’operació i un dels homes més buscats del planeta, que va viure durant 25 anys als afores de París fins que va ser detingut el maig del 2020. No és l’únic. Es creu que desenes de genocides hutus continuen vivint amb total impunitat a Europa.

Campament de refugiats tutsis a Niashishi, al sud de Ruanda, 30 d'abril de 1994.

El paper de Macron

“El llegat de Mitterrand continua viu”, deia Emmanuel Macron el 8 de gener a Jarnac, la localitat natal de l’expresident, durant un acte commemoratiu pel 25è aniversari de la seva mort. Certament, és viu, i part d’aquest llegat implica descobrir la veritat del genocidi ruandès. París s’hi juga molt: des de la pròpia consciència nacional a la imatge d’àrbitre internacional que sovint Macron intenta transmetre de la seva França .

I també s’hi juga la relació amb Ruanda, que, des de llavors, encara no s’ha normalitzat. Macron té previst viatjar al país dels mil turons aquest 2021. L’últim mandatari a fer-ho va ser Nicolas Sarkozy, que, a la vegada, era el primer d'anar-hi després del genocidi. Era el 2010 i Sarkozy va dir: “El que va passar va deixar traces indelebles, inacceptables, i obliga la comunitat internacional, inclosa França, a reflexionar sobre els errors que van impedir frenar aquell crim espantós”.

stats