"S'ha fet un esforç per augmentar els recursos, però encara detectem llocs on hi ha mancances". Així de clara ha estat aquest dilluns la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, en la presentació de l'informe L'educació inclusiva a Catalunya, que fa una radiografia de l'evolució del sistema educatiu català des que es va aprovar el decret d'escola inclusiva ara fa vuit anys. En aquest sentit, una de les mancances que ha detectat l'informe és els problemes per rebre formació per aconseguir que l'escola inclusiva sigui una realitat. En aquest cas, igual que passa amb el català, el principal obstacle és la falta de places per formar-se.

La qualitat d'una democràcia es mesura pel respecte a les minories. La majoria mana, però no ho pot fer passant per damunt de les minories. Doncs bé, en l'educació, el respecte a la minoria, és a dir, als alumnes que no s'ajusten als estàndards, també és crucial. I l'abordatge d'això inclou tota la comunitat escolar, començant per la relació entre els mateixos nois i noies i seguint per l'actuació dels educadors i els professionals de suport, a més de les famílies. De la mateixa manera que la pluralitat de les societats modernes ha complicat la governança en les democràcies liberals, també avui és més difícil la tasca educativa atesa la gran diversitat d'alumnat: d'origen, de cultura, de llengua, de nivell socioeconòmic, de referents i de salut física o psicològica, incloses discapacitats.

"A 5è hi ha sis alumnes que també són sords i demanem que el deixin repetir per no ser l'únic alumne sord de l'institut nou". Aquesta és la petició que des de fa mesos llança la Raquel, la mare d'en Sergi, un nen que fa 6è de primària a l'Escola Tres Pins de Barcelona i que, en teoria, el curs que ve hauria de començar la secundària. L'escola d'en Sergi és l'únic centre d'infantil i primària de Catalunya que és bilingüe LSC –que combina la llengua oral amb la llengua de signes catalana–. Fins fa poques setmanes, el problema que denunciava la família d'en Sergi és que actualment no hi ha cap institut de Catalunya que ofereixi el model bilingüe LSC, un fet que deixava als alumnes sord-signants (que s'expressen amb llengua de signes) que acabaven la primària amb només dues opcions: continuar l'ESO en un centre ordinari o en un centre d'educació especial.

L'Elyon Marco Hajjaoui té autisme, epilèpsia i està cursant I3 en un centre públic ordinari. Per poder aconseguir una plaça, la família ha hagut de batallar durament, però la realitat és que l'escola "no està preparada per donar-li unes condicions dignes" al seu fill i les administracions no els ajuden a solucionar-ho, es queixa la mare del menor, Laila Hajjaoui. Quan l'Elyon va acabar l'escola bressol, la família va fer els tràmits per entrar en una escola per començar l'etapa d'educació infantil. La primera opció era un centre de Sant Vicenç de Montalt, el mateix on anirien tots els seus companys. "Per als nens com l'Elyon, els canvis sobtats i bruscos són molt complicats de gestionar. Per això, vam pensar que seria una bona opció", explica Hajjaoui. La sol·licitud va ser acceptada, però un cop van anar a inscriure el nen els deien que no constava al sistema. L'inspector del centre i el Servei d'Atenció Especial tampoc van proporcionar cap mena d'ajuda, la seva única resposta va ser que "estigués un any més a l'escola bressol o que el deixessin a casa", assegura la mare.

La família de la Níobe tenia clar que el curs vinent la seva filla havia de començar l'ESO a l'Institut Emperador Carles. Així ho havia aconsellat l'equip d'assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) i l'equip d'educació especial del seu centre, l'Escola Pràctiques, els quals havien proporcionat informes que ho avalaven. Sobretot, perquè és on aniran 35 dels seus companys de classe, amb qui ha compartit nou anys d'escolarització, ja que el centre està adscrit i en garanteix la continuïtat. La Níobe té un trastorn de l'espectre autista (TEA), i l'entorn segur i estable –així ho asseguraven els professionals– li proporcionaria la tranquil·litat necessària per iniciar aquesta nova etapa educativa. De fet, els pares ja havien establert contactes amb l'equip educatiu del nou institut i, fins i tot, la noia l'havia visitat. Les expectatives de la família, però, es van ensorrar completament al veure la llista de l'assignació dels centres: tot i tenir una plaça reservada per a necessitats específiques, cap de les 18 que oferia l'Emperador Carles havia resultat ser per a la noia. És més, segons la família, de les 82 sol·licituds al centre, la de la Níobe és l'única que havia quedat exclosa.

"No tancaran perquè lluitarem amb totes les nostres forces. No ho permetrem, està demostrat que El Brot funciona amb èxit des de fa 33 anys", diu Meri Ribas, mare de l'Albert, alumne de l'escola El Brot de Sant Joan Despí. La seva família és una de les afectades pel tancament del centre, que es va anunciar el 25 de maig quan, com denuncien, el procés de preinscripció ja estava tancat. "Els mestres i les famílies ploraven quan van rebre la notícia. Ningú entenia res. Hi ha qui s'ha traslladat expressament des de Vilafranca, Sabadell i fins i tot Valladolid perquè els seus fills siguin feliços", recorda Ribas.

Atendre la diversitat que presenta l’alumnat en el si d’una aula és una tasca complexa. Tot i així, la doctora en Psicologia i especialista en infància i adolescència, Ester Rafel, i la docent i especialista en altes capacitats Maria Sánchez Dauder es refereixen a aquesta diversitat com a "la normalitat”, en tant que “a totes les aules hi ha alumnat amb diferents maneres de ser, de fer i d’aprendre”. En paraules de les dues expertes, “l’alumnat també presenta potencialitats i limitacions”, per la qual cosa el repte per a tots els agents que intervenen en els escenaris educatius és “coordinar-se i conèixer molt bé quines són les orientacions i les respostes educatives per a cada un dels alumnes”.

El Cesc (nom fictici) té vuit anys i els dimecres, al sortir d’escola, va a classe de plàstica. Avui estampa fulles i experimenta amb esponges i colors. Segueix les indicacions i propostes de la tallerista que els ajuda en la seva elaboració. Se’l veu atent, i el treball li queda preciós. La història no tindria res d’especial si no fos que és la primera vegada que el Cesc fa una activitat extraescolar. Fa poques setmanes que ha començat, però els seus pares veuen que hi ve content i tenen la confiança que està atès com necessita. “El Cesc és transparent, si no hi estigués a gust, no voldria ni entrar”, explica la seva mare, la Carme. Està diagnosticat amb un TEA i a l’escola compta amb un suport educatiu, però no s’havien atrevit mai a provar les activitats de lleure. El seu pare reconeix que sempre havien tingut “la sensació” que els monitors no estan “prou preparats” i els feia “por” que no sabessin actuar davant d’una situació conflictiva. 

Ara fa quatre anys es va aprovar un decret que havia de garantir el dret de tots els nens i nenes amb discapacitat a anar a una escola ordinària. La nova normativa preveia que els centres d'educació especial, on aleshores hi havia uns 7.000 infants, s'anessin buidant i s'incorporés aquest alumnat als centres ordinaris. Però en educació massa sovint hi ha una diferència abismal entre la teoria i la pràctica, entre i la llei i la realitat: ara els centres d'educació especial acullen mil alumnes més que el 2017, fins al punt que el curs passat, 7.818 alumnes anaven a alguna de les 103 escoles d'educació especial que hi ha a Catalunya. Una anomalia que el Síndic de Greuges ha demanat revertir tancant de manera progressiva els centres d'educació especial per "fer efectiu el model d'educació inclusiva" a Catalunya.

Federico Waitoller ha fet classes a la UAB a través d’una beca Fulbright aquest curs. És especialista en desigualtats educatives i n’ha escrit llibres i articles, sobretot sobre educació inclusiva interseccional.

El sistema educatiu a Catalunya està estancat des de fa uns anys i ara està en un punt d'inflexió decisiu. Quan la idea era començar a revertir les doloroses retallades del 2010, la pandèmia va agreujar una situació que ja era complicada i, malgrat que el sector educatiu és "resilient", aquesta capacitat de resistir "pot tenir un límit" i en lloc d'avançar cap a una millora significativa dels indicadors es pot produir un retrocés que aprofundeixi encara més en les desigualtats que ja existeixen i "naturalitzi la mediocritat i el fracàs".

En el temps de descompte. El Govern ha aprovat aquest dimarts el nou decret d’admissió que es va plantejar com un dels punts estrella del departament d’Educació per reduir els centres gueto, els que concentren l’alumnat amb altes necessitats. Fruit d’un llarg debat dins la comunitat educativa, des què el març del 2019 el Síndic impulsés el Pacte contra la Segregació Escolar, alguns dels punts ja entraran en vigor en el procés de matriculació que arrenca d'aquí a poques setmanes.

El futbol acostuma a monopolitzar l’hora del pati de gran part dels centres escolars, cosa que deixa una part dels infants fora de joc i sovint és, alhora, una font de conflictes. Algunes escoles han optat per la solució dràstica de prohibir les pilotes a l’hora d’esbarjo, com és el cas d’El Joc de la Bola, una escola del barri del mateix nom de la ciutat de Lleida. Els fills de l’Anna Fillat li van explicar que ja no els deixaven jugar a futbol i que s’avorrien al pati perquè només seien i xerraven entre ells. “¿I per què no jugueu a pica paret?”. “Com?”. “O a arrencar cebes?”. “Arrencar què?”. Els fills de l’Anna no havien sentit mai a parlar d’aquests jocs tradicionals. “Nosaltres jugàvem a gomes, a bales o a saltar a corda, i ho apreníem dels grans, però els nens actuals no tenen referents per aprendre aquests jocs”, lamenta. I a l’Anna se li va encendre la bombeta.