La confiança dels britànics en l'acció de Downing Street es perd per l'aigüera. Mentre els ciutadans de les illes temen, en només dues setmanes, una pujada de l'impost de la renda que trairia una de les promeses electorals clau del laborisme, i que podria causar un terratrèmol polític, un altre front molt sensible, l'NHS, el sistema nacional de salut, no acaba d'aixecar el cap ni d'eliminar significativament les llistes d'espera. Al juliol, eren 7,41 milions de pacients, només 200.000 menys que un any enrere, els que seguien esperant tractament. La vaga de cinc dies que inicien aquest divendres els metges residents als hospitals d'Anglaterra –tant a urgències com en l'assistència no urgent– tampoc no farà que millori la situació.

El laborisme no només amenaça d'apujar les quotes de la seguretat social als treballadors –va prometre durant la campanya electoral que no ho faria–, sinó que ara planteja idees més controvertides. Un exemple d'això és la instauració del que alguns crítics ja en diuen la medicamentcràcia, o la medicalització de la societat per resoldre problemes estructurals extremadament complexos. Problemes que són de salut i culturals, en primer lloc, i no econòmics. O que només ho són en tant que els més afectats són, en general, els més pobres. En aquest cas, l'obesitat.

Programació oficial i contraprogramació ultra. El segon dia de Keir Starmer com a nou primer ministre del Regne Unit ja s'ha pogut comprovar que l'extrema dreta del Partit Reformista de Nigel Farage no té intenció de donar-li els cent dies de gràcia, i menys encara en uns moments en què el Partit Conservador, en xoc per l'abast de la derrota electoral de dijous, sembla poc més que un pollastre sense cap, i amb molts aspirants a recollir el testimoni que deixa Rishi Sunak.

La venda de kits d'extracció dental a través d'Amazon o de Boots –un supermercat farmacèutic– viu un bon moment al Regne Unit. El que preocupa als responsables de la British Dental Association (BDA) és que no són els professionals els que majoritàriament els adquireixen, sinó particulars desesperats perquè no troben un dentista que puguin pagar o que els vulgui atendre a través del servei públic de salut (NHS). Per tant, es veuen abocats a procedir ells mateixos a l'extracció de les peces que els fan mal. O a practicar-se qualsevol altre tractament: un empast, per exemple.

El Regne Unit ha conegut aquest migdia l'exemplar càstig per a Lucy Letby, de 33 anys, que la premsa britànica ja descriu com la "infermera assassina", la serial killer de nadons, més sanguinària de la història del país. Divendres de la setmana passada, Letby va ser declarada culpable per un jurat de Manchester (després de 110 hores i 26 minuts de deliberació al llarg de 22 dies) de l'homicidi de set criatures i de la temptativa de sis assassinats més.

Els farmacèutics podran fer de metges. O gairebé. És, en essència, el nou pla a la desesperada del primer ministre britànic, Rishi Sunak, per intentar pal·liar, en la mesura del possible, la catastròfica situació del Servei Nacional de Salut (NHS) a Anglaterra i el gairebé col·lapse de l'atenció primària, infrafinançada durant més d'una dècada.

Jornada històrica per a la sanitat pública del Regne Unit. Per primer cop en els seus 106 anys d'història, el personal d'infermeria adscrit al Royal College of Nursing (RCN) –uns 100.000 professionals– fa vaga durant dotze hores, una mobilització que es repetirà el dimarts que ve si el govern del primer ministre Rishi Sunak no seu a negociar una millora de salaris i de les condicions de treball. Des de primera hora del matí, quan a les vuit ha acabat el torn de nit, una majoria dels serveis no essencials de fins a 63 autoritats sanitàries d'Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord s'han vist afectats per les aturades. Escòcia, on els professionals negocien directament amb el govern de Nicola Sturgeon, ha evitat de moment la vaga. L'impacte, però, és desigual.

Nou escàndol al Sistema Nacional de Salut del Regne Unit (NHS) quan tot just encara ressonen els aplaudiments setmanals que tant membres de la família reial com el primer ministre, i la resta d'integrants de l’executiu, han tributat als seus professionals durant els moments més durs de la pandèmia de coronavirus.

Fa deu dies, em van demanar que veiés un pacient. Soc pneumòloga en una unitat de cures intensives d’un hospital de Londres, de manera que no em va sorprendre gens que el pacient necessités un respirador. Semblava un cas bastant típic. Però va resultar que el pacient tenia el coronavirus –el primer infectat del nostre hospital i una de les gairebé 2.000 persones que fins ara han donat positiu al Regne Unit-. Jo no havia portat mascareta. De seguida vaig començar a tenir tos.