El Banc d'Espanya ha alertat sobre com l'actual sobrevaloració de les grans empreses tecnològiques nord-americanes pot desencadenar correccions abruptes en els mercats financers si no es compleixen les expectatives de beneficis, especialment en el desenvolupament de la intel·ligència artificial. L'elevada concentració en aquestes companyies, com Nvidia, Microsoft o Alphabet –la matriu de Google–, incrementaria la probabilitat que eventuals xocs relacionats amb el seu negoci tinguin efectes sistèmics arreu del planeta.

El planeta Finances comença a empetitir el planeta Terra. Això ho deia l'historiador de Harvard Niall Ferguson al seu llibre El triunfo del dinero (Debate, 2011, amb actualització el 2024). Amb el pas dels anys, aquesta tendència s'ha consolidat i l'economia financera supera la del món real. Un exemple són els grans grups tecnològics dels Estats Units, especialment els més relacionats amb la intel·ligència artificial (IA). Es tracta d'empreses que han superat nivells històrics de preu i que comencen a disparar les alertes no només sobre l'existència d'una bombolla, que ningú en dubta, sinó també sobre el seu possible esclat.

El mercat borsari nord-americà ha experimentat fluctuacions darrerament a causa de l'agreujament de les tensions comercials, però es manté a prop del seu màxim històric. L'auge, impulsat per l'entusiasme al voltant de la intel·ligència artificial, ha suscitat comparacions amb l'exuberància de finals de la dècada dels noranta, que va culminar amb l'esclat de la bombolla de les empreses puntcom l'any 2000. Tot i que és innegable que la innovació tecnològica està transformant sectors sencers i fent augmentar la productivitat, els inversors tenen bones raons per témer que l'actual repunt pugui estar preparant el terreny per a una altra dolorosa correcció del mercat. Ara bé, aquesta vegada les conseqüències del col·lapse podrien ser molt més greus i d'abast més global que les que es van sentir fa un quart de segle.

Barcelona i Madrid pateixen des de fa dos anys una bombolla al mercat de l'habitatge, segons un nou estudi. Entre les causes hi ha diversos factors, des de l'increment de població per l'arribada d'immigració i la manca de construcció pública i privada de nous habitatges fins a l'abaratiment del crèdit i l'entrada d'inversors de caràcter especulatiu.

Acostumo a fugir del debat sobre la llibertat d’expressió i les bombolles comunicatives com de la pesta perquè sempre et posa en una situació de superioritat moral improductiva, com si tu fossis un paladí de la llibertat i la raó contra bàrbars analfabets, que és justament la trampa. Però veure Tucker Carlson al costat de Santiago Abascal m’ha fet pensar que hi ha una oportunitat. Carlson és una de les cares mediàtiques més influents de la nova dreta americana, el gran portaveu de la teoria segons la qual les eleccions del 2020 van ser “robades” a Donald Trump per una conxorxa. La presència de Carlson a Ferraz certifica que les dretes europees intenten reproduir el model americà i que aquest model té consciència i estratègia globals. Aquests dies que no parem de sentir els nostres mitjans plens de declaracions absurdes i perilloses amb la finalitat de fer-nos sentir al costat correcte de la història, tenim una oportunitat perfecta per intentar resistir la temptació de cancel·lar l’altre.

Les bombolles econòmiques es produeixen de tant en tant, i són de diferent naturalesa. No és gaire difícil entendre quan s’estan generant, però és molt més complicat preveure quan rebentaran. La que es recorda amb més claredat, probablement, és la bombolla de l'immobiliari de fa poc més d’una dècada; fou anunciada des de ben abans del 2005 (tot i la gran resistència a escoltar-ho), i finalment va explotar el 2008... després d’un cert temps que s’encunyés la darrera tanca argumental dels propagandistes de la no-bombolla: “Aquesta vegada serà diferent”. I, precisament, aquest argument és el millor detector de la fase final de les bombolles, quan s’aproxima la seua implosió.

Fa pocs dies, tornant a casa per l’AP-7, ens va aturar una retenció important que ens feia entrar en fila, vehicle per vehicle, pel filtre d’un control dels Mossos d’Esquadra. El control escodrinyava els vehicles imagino que a la recerca de persones que no formaven part de la mateixa bombolla de convivència. En una situació de pandèmia tot és molt estrany, però em vaig sentir molt incòmoda, i vaig pensar que el concepte bombolla de convivència era vintage i que no respon a les relacions personals ni a les famílies d’avui.

Avui és Nadal. Felicitem-nos-lo. Això, de moment, després de mirar-s’ho i remirar-s’ho, encara no ho han pogut prohibir. Si avui és Nadal vol dir que ja fa dos mesos que es va instaurar el toc de queda a Catalunya i, des d’aleshores, a les deu de la nit tots som a casa. Dos mesos. Obedients i resignats. Des del 25 d’octubre d’un any per oblidar però que recordarem tota la vida. I a una mesura tan greu com aquesta, i tan bèstia com és el toc de queda, de moment no se li veu el final. Si més no, cap autoritat no en parla. A vegades fa l’efecte que se n’han oblidat i que mai més no ens tornaran les nits. Sembla mentida com ens hem begut a galet l’estat d’alarma i les mesures que se’n deriven. En nom de la salut ho hem entomat tot amb una passivitat que gairebé espanta. Les llibertats es van fonent a cop de roda de premsa, i mai no passa res. Qui gosa alçar un dit és titllat d’insolidari o, pitjor encara, de negacionista. Tan sols per opinar, no per rebel·lar-se. Els governs en tenen prou a brandar quatre dades esgarrifoses per tancar-nos durant un terç del dia i dir-nos, fins i tot, què hem de fer a casa nostra. Quanta gent podem convidar a dinar. I quina. I com hem de seure. De moment, els temes de la sobretaula encara són lliures. Xerrar, de moment, tampoc no ho han prohibit. Però millor parlar fluix o, directament, callar. Com al metro i a l’autobús. Et foten el mòbil i la cartera però tu, muts i a la gàbia. Als bars no s’hi pot esmorzar a partir de dos quarts de deu. Per dinar, quatre per taula. Per sopar, res. A Vallfogona del Ripollès, encara que hi tinguis una caseta, no hi pots anar. Hem dit que sí a tot amb una obediència acrítica que ha de salvar vides perquè, altrament, la laminació de drets fa esgarrifar. Algun dia ens tornaran les nits, però i les llibertats?

]]> Suporten estoicament el grup bombolla. Ja no van a fer-se els trobadissos amb els companys a la impressora o la màquina dels cafès. No comenten sèries amb el vigilant de seguretat, que les ha vist totes, perquè han de mantenir la distància social. “Hola” i “Adéu”. Ja no surten els divendres a fer la copa d’abans de sopar. A les taules hi tenen mampares de vidre. Tampoc no surten a fumar a l’escala d’incendis. Ja no es mengen el tàper al banc del jardí del davant, tots junts, com abans.

]]>

Tant parlar de la bombolla del futbol i finalment ha sigut un virus qui amenaça amb fer-la explotar. Com si el planeta ens recordés que no som imbatibles. Ni tan sols aquells gurus que van dient que tot depèn de nosaltres, que si volem, podem. Gran mentida.

]]>