La sanitat espanyola necessita reformes importants, tant per ser financerament sostenible com per altres envits que té per davant. Aquesta incertesa pel futur ha fet que els polítics més atrevits es llancessin, sense cap més bagatge que la seva ideologia, a implementar canvis. Començaren els vents privatitzadors a Galícia, estesos després per la Comunitat Valenciana, i es feren borrasca a Madrid. La presidenta Ayuso, de fet, es trobà fetes moltes de les reformes que avui es debaten. Però si només tens ideologia i no proves d’avaluació per les propostes implementades, només pots defensar-les fent el machito, en lloc d’aprendre fent i corregir el rumb si escau.

Hi ha lleis que regulen. I n’hi ha que redefineixen models sencers. L’avantprojecte de llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut, aprovat en primera volta pel consell de ministres el 10 de febrer, entra en aquesta segona categoria. I quan es redefineixen models, cal ser extraordinàriament precisos: no tot és el mateix. No totes les formes de col·laboració público-privada són iguals. No totes responen als mateixos incentius. I no totes generen els mateixos impactes sobre el sistema públic de salut.

El sistema sanitari és un dels assoliments més complexos i exitosos de les societats democràtiques. Complex perquè els coneixements i, en conseqüència, la capacitat de tractar patologies evoluciona constantment en benefici de tots nosaltres, i també perquè els que formem part del sistema sanitari a vegades parlem un argot indesxifrable. A més, els indicadors de l’activitat sanitària no són gens senzills d’interpretar en la seva globalitat. Hem de reconèixer que avui tenim més informació de la que som capaços de processar per treure’n les conclusions i reconduccions necessàries.

La sanitat catalana està en crisi i s’enfronta a una sèrie de reptes genèrics importants: el canvi climàtic, la globalització, les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, a més d’alguns de més específics com la insuficiència pressupostària, la manca de personal mèdic i d’infermeria i els canvis demogràfics.

La pugna del govern espanyol i la Comunitat de Madrid per la privatització dels serveis sanitaris va escalar dimarts amb l'anunci d'un avantprojecte de llei estatal per fer "preferent" la gestió pública als centres. Un moviment arran de l'escàndol de l'Hospital de Torrejón, en el qual presumptament es prioritzava deliberadament el benefici econòmic a l'atenció dels pacients. La futura llei pretén que la privatització sigui "excepcional" i per a aquelles qüestions a les quals no pugui arribar la sanitat pública, un canvi que a Catalunya va despertar certa preocupació: que pogués servir d'arma per desmantellar l'històric sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya (Siscat). Amb tot, la ministra de Sanitat, Mónica García, ha assegurat que això no passarà i, de fet, ha posat la singularitat del sistema sanitari català com a exemple de "col·laboració público-privada sana".

Deixar d'atendre persones malaltes per guanyar més diners va en contra dels principis ètics i de la deontologia dels metges i, en canvi, és el que presumptament estava passant en almenys un hospital de la Comunitat de Madrid des de feia mesos. Aquestes setmanes han sonat totes les alarmes en el sistema sanitari públic arran de l'escàndol de l'Hospital de Torrejón de Ardoz, un centre de titularitat pública amb gestió privatitzada, en què suposadament hi havia la directriu de rebutjar pacients o processos no rendibles per allargar les llistes d'espera i augmentar-ne els beneficis. Aquesta informació ha obert l'enèsima guerra política entre els governs d'Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez, però també ha reobert el debat sobre la prestació de serveis a la xarxa pública.

Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar, sigui presencialment o a través de les xarxes socials, així com agredir o causar danys materials dins o fora dels centres”.

Entre la residència o el domicili, l’aclaparadora majoria dels catalans (93%) voldria rebre les cures al seu domicili, segons l’última enquesta Òmnibus. Més malalties cròniques, neurodegeneratives, oncològiques o de mobilitat que s’associen amb l’envelliment, més solitud i més precarietat econòmica –sumades a unes prediccions demogràfiques que apunten que en menys d’una dècada un de cada quatre habitants al país tindrà més de 65 anys– posen damunt la taula l’obligació de les autoritats de fer equilibris entre les preferències i l’oferta de recursos sanitaris i socials.

La pediatra Ana Roca (Torrelles de Llobregat, 1963) és la nova presidenta de Metges de Catalunya (MC), el principal sindicat mèdic del país. La fins ara vicepresidenta és la primera dona que accedeix a la presidència de l'organització en 125 anys d'història. En una conversa amb l'ARA repassa els principals reptes del sistema sanitari i avalua les actuacions del departament de Salut i del ministeri de Sanitat.

Només falta un mes perquè 27 centres d'atenció primària (CAP) del país passin a ser centres de salut integrals de referència (CSIR) durant un any. Es tracta d'una prova pilot que començarà el 30 de juny amb l'objectiu de transformar els centres actuals, que és una reclamació històrica del sector sanitari que fins ara mai ha arribat a bon port. La proposta surt del Comitè d'Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut (CAIROS), que té l'encàrrec del Govern de repensar el sistema sanitari català de cara al futur. El seu president, Manel del Castillo, explica a l'ARA com plantegen aquesta reorganització.

La primera decisió del govern de Salvador Illa en l’àmbit sanitari ha estat la creació d’un comitè d’experts per assessorar com s’ha de reformar el sistema sanitari català. Uns pocs dies després que la consellera Olga Pané assegurés en comissió parlamentària que no es farien nous grups per analitzar la situació del sector sanitari, sinó que es portarien a la pràctica les recomanacions i propostes que els anteriors governs han anat recollint, l’executiu ha aprovat aquest dimecres la constitució del Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut (abreujat com a Cairos). 

Fa tres anys, gairebé tots els sistemes sanitaris del món van patir l'estocada de la pandèmia de coronavirus. A Catalunya aquesta emergència sense precedents va fer que les costures de tots els serveis patissin entre el març i l'abril del 2020. Però les conseqüències d'aquelles intenses setmanes s'han allargat durant anys. De fet, no va ser fins al 2021 que les autoritats sanitàries van constatar un redreçament –inicialment tímid– del funcionament habitual dels centres d'atenció primària (CAP), els hospitals i les emergències mèdiques. Tot i que el monopoli del covid s'ha anat desfent, res no s'ha restablert d'un dia per l'altre. I l'exemple paradigmàtic és la salut mental: els indicadors no han deixat d'empitjorar (almenys) fins al 2022, i no només hi ha més diagnòstics, sinó que es cronifiquen.

Soc responsable de la meva salut. Si em llevo amb el muscle garratibat i la tensió física em desvia de les tasques que he de fer, penso que deu ser per la mala postura que adopto quan treballo. M’he de corregir. Si després d’un llarg viatge sento les punxades del que ja sé que és una ciàtica, em dic que he de fer més exercici, enfortir no sé quina musculatura i estirar-ne no sé quina altra. Si cada mes passo uns dies amb el cap emboirat, cansament i un dolor que no passa amb cap analgèsic, he de dissimular i fer veure que estic com sempre, no sigui que la meva condició biològica de dona m’estigmatitzi també per raons menstruals. Si un dia tinc diabetis com tenen alguns membres de la meva família, recordaré tots els dolços que he menjat al llarg de la vida. Si tinc un càncer de còlon, pensaré en els filets i els embotits. M’he desfet del pensament màgic i ja no carrego amb la culpa judeocristiana (que també és la musulmana), però sovint em descobreixo fustigant-me sobre la base de la ciència mèdica, pensant que, si no em trobo bé, és que dec haver fet alguna cosa malament.  

Deixar quatre hores el cotxe al pàrquing Saba Hospital Sant Pau val 15,40 euros. El preu d'un dia sencer –tenint en compte que el temps màxim que es pot cobrar diàriament són 10 hores– s'enfila fins als 38,50 €. "Una bona clatellada", lamenta el Luis, a peu de màquina de pagament. "No vinc a l'hospital per gust", diu, mentre abona els 11 € que li reclama el terminal per haver-hi estat poc més de tres hores. Saba Aparcaments, un dels gegants del sector, explota l'únic aparcament de què disposen pacients i familiars, així com treballadors, en aquestes instal·lacions hospitalàries. Tot i que es coneix com el pàrquing de l'Hospital Sant Pau, en realitat pertany al Recinte Modernista i també el fan servir els usuaris i els empleats de la Fundació Puigvert (situat al mateix complex) i alguns veïns de la zona. Anar en cotxe per acompanyar un malalt o visitar-se costa 3,65 € l'hora, un preu que fonts de Saba confirmen que ha augmentat un 10% en dos anys.

“Cada dia rebem entre 80 i 100 pacients, la majoria criatures i dones, perquè els bombardejos són durant la nit, i els troben dormint a casa. Molts arriben totalment cremats. La situació és terrible i si els atacs israelians contra els civils continuen serà una catàstrofe”, és l’últim missatge que l'ARA rep del doctor Ahmad Muhanna, director de l'Hospital Al-Awda al camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja de Gaza. Abans que Israel ordenés evacuar el centre, on estaven operant pacients, encara va tenir temps de dir que només tenien medicines per a una setmana o deu dies: “Sense analgèsics ens costarà molt tractar els pacients”. També advertia que la gasolina dels dos generadors que funcionen alternativament per fer funcionar els quiròfans, els respiradors i les incubadores se’ls acabaria en qüestió de dies. L’hospital, com altres equipaments mèdics de la Franja, ha patit també danys en els bombardejos. 

Economistes molt respectables continuen dient que la immigració és la solució a molts dels problemes que la baixa natalitat i l’envelliment consegüent generen sobre l’economia i altres aspectes diversos de la realitat social. La intuïció és senzilla: mirem al voltant de casa nostra i vegem el nombre de fills que tenen els nostres fills, lluny de la taxa de reposició; comprovem la dificultat de formar famílies emancipades en sous i habitatges, i afegim-hi la creixent dependència dels nostres majors, que necessiten suport no només social i pressionen les cures informals de cada vegada menys familiars davant de les insuficiències de les cures formals públiques. Si a això hi afegim el que passa a la resta del món amb la gran quantitat de gent que viu malament en els seus països i vol emigrar i fer la feina que calgui, especialment en llocs del mateix domini lingüístic, trobem el que alguns pensen que és la quadratura del cercle.  

La complexitat del nostre sistema sanitari porta incorporat un missatge de complementació i organització col·laborativa que, ben emprat, seria un gran exemple. No importa la titularitat de l’hospital on ens han operat, no importa la titularitat del centre on hem fet la convalescència, no importa la titularitat d’on estem fent la rehabilitació, ni la del laboratori on ens fan les anàlisis clíniques, no importa el titular del centre on ens han de fer una ressonància magnètica... El que importa és que no ens hagi d’importar perquè el contínuum assistencial estigui garantit i sigui àgil i eficient. Sempre que intento explicar-ho apareix en el meu cap un vers de La pell de brau del gran Espriu: "...i convindran molts noms a un sol amor”. 

La senyora Maria té 81 anys, en fa tres que es va quedar viuda i, des d'aleshores, viu sola. No té familiars propers, però voldria viure a casa seva tant de temps com sigui possible. Amb tot, també es planteja demanar una plaça en una residència per a gent gran. A la pressió arterial alta i la insuficiència renal que arrossega s'hi sumen episodis depressius recurrents. Només en l'últim any, s'ha visitat per 30 professionals dels serveis socials i del sistema sanitari –des de la treballadora social i la terapeuta ocupacional, passant pel metge i la infermera de capçalera, el neuròleg i el cardiòleg, o el servei de teleassistència– al seu domicili o anant presencialment als recursos assistencials. El cas és real i l'ha triat el conseller de Salut, Manel Balcells, per justificar la creació de l'Agència d'Atenció Integrada Social i Sanitària, que fa 30 anys que s'intenta desplegar sense èxit per atendre més eficientment les persones dependents (grans, amb discapacitat o necessitats físiques i mentals complexes) i a la qual aquest dimarts el Govern ha donat l'aval definitiu.

"Durant 12 anys no s'ha fet res. És un problema que no se solucionarà en 5 anys", ha afirmat el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, sobre la falta estructural de metges i infermeres a Catalunya. Arran del reportatge de l'ARA en què s'assenyala que un de cada dos facultatius i un terç de les infermeres venen de fora, el conseller ha comentat en una entrevista a Catalunya Ràdio que aquesta situació ja es va advertir l'any 2010. "Hi ha un estudi [d'aquell any] que ja deia que el 2025 hi hauria una manca de metges importantíssima per diverses raons. La principal, la demogràfica: es jubilen molts metges i metgesses i els que entren no supleixen el nombre de persones que marxen", ha explicat.

Hospitals, tant públics com privats, i centres d’atenció primària competeixen ferotgement per fitxar metges i infermeres. La seva prioritat és cobrir les baixes per covid, que van a l’alça, i substituir els treballadors que marxen de vacances i que han estat al peu del canó en els moments més dramàtics de la pandèmia. Però les borses de treball estan buides. No hi ha mans disponibles. I els professionals que ho estan no accepten les condicions que se’ls ofereixen, estan esgotats d’encadenar contractes temporals o són saba nova i, contràriament al que passava en generacions anteriors, prefereixen incorporar-se al mercat quan hagi passat l’estiu.