L’agost del 1944 37 oficials de la intel·ligència aliada van entrar al camp de concentració de Buchenwald. El seu destí era ser executats, però tres d’ells, amb la complicitat de la resistència clandestina que estava ben organitzada dins del camp, van aconseguir escapar amagant-se entre els malalts amb els quals els nazis feien experiments per trobar una vacuna contra el tifus. El francès Grégory Cingal, nascut el 1971, indaga en la història d'aquests tres homes a la novel·la Les derniers sur la liste (Los últimos de la lista en l'edició en castellà de Tusquets, amb traducció de Patricia Orts). L'escriptor, que també és arxiver i traductor, no només explica la seva aventura, els seus dilemes i el destí que van tenir després de sortir del camp, sinó que també descriu, amb molt de detall, la vida i les lluites de poder en un món de terror.

Margot Friedländer té 103 anys i és una de les poques supervivents de l’Holocaust que encara pot oferir el seu testimoni. Aquest divendres va rebre un reconeixement per tota la tasca que ha fet per explicar com va ser aquell infern, sobretot a les escoles. “No parlo només pels sis milions de persones innocents assassinades, sinó per totes les persones que han estat assassinades perquè no se'ls ha respectat com a éssers humans", va dir a la Conferència de Pau de Westfàlia. Avui diumenge, a la commemoració dels 80 anys de l’Alliberament de Buchenwald, l’expresident d’Alemanya, Christian Wulff, recordava que Friedländer, a les visites que fa cada setmana, alerta que actualment les coses no són gaire diferents de l'Alemanya que va votar Hitler. “Quan Margot Friedländer diu que així va començar tot, ens hem de preocupar”, va assegurar Wulff.

"Els homes eren separats de les dones aquí, presumiblement, encara a la rampa. Llavors els grups separats anaven aquí, on es despullaven i deixaven les seves pertinences. Creiem que després anaven per aquí. Més o menys per aquí deixarien els seus objectes de valor. Aquí hi ha l’accés al camí que porta a les cambres de gas. Aquesta és l’entrada al Himmelfarhtstrasse [el camí del cel]. Era un camí de 240 metres. Conduïa a les cambres de gas". És una de les moltes converses que es poden escoltar al documental Sheol, d'Arnaud Sauli. Els arqueòlegs parlen mentre descobreixen, emocionats, que han trobat les restes d’allò que els nazis van intentar destruir i esborrar de la memòria el 1943, quan van demolir el camp de Sobibor (Polònia), on, entre la primavera del 1942 i la tardor del 1943, 200.000 jueus van ser assassinats.

"Informe rebut a l’ILLE. VERGES, francès dolent. Espia. Sempre va a Espanya”. És la resposta que va rebre Verònica Vergés quan va preguntar als soldats nazis per què s'enduien detingut el seu germà, Josep Vergés. Aquell 12 de març de 1944, en què els soldats van escorcollar la masia on vivien, a Costoja, al Vallespir (Catalunya Nord), va ser l'última vegada que la família va veure el Josep. Ni la seva mare ni els seus germans van saber mai que va morir la primera setmana de març de 1945, en un dels Kommandos del camp de concentració de Neuengamme (Hamburg). Vergés acabava de fer 27 anys. El 5 de maig de 1945, poc més d'un mes després que morís, els britànics van alliberar el camp.

Fa dos anys, el desembre del 2018, l'ARA publicava un reportatge sobre Baldiri Soler Artau, que havia estat alcalde de Sils entre el maig del 1938 i el gener del 1939. El motiu era que feia més de 75 anys que el seu rellotge de butxaca i una cadena d'or eren a Arolsen, els arxius alemanys on guarden els objectes dels deportats. Aleshores només sabíem que havia nascut a Sils el 29 de gener del 1901 i el seu número de presoner: 30.204. Amb l'historiador Antonio Muñoz vam començar a buscar els seus familiars per poder-los tornar el rellotge. Vam escriure i trucar als arxius de Cassà de la Selva i de Sils i, finalment, a l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals ens van donar les primeres pistes: Soler havia entrat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg) el 24 de maig del 1944 i havia sobreviscut. Quan va sortir era vidu i tenia una filla. Ens van facilitar també la seva necrològica: havia mort al Voló el 24 d'octubre del 1981.

Juan Romero Romero (Torrecampo, Còrdova, 1919), que tenia 101 anys, ha mort a la localitat francesa d'Ay-Champagne, on vivia des fa set dècades. Romero, a qui els nazis van tatuar el número 3.799 quan va entrar a Mauthausen, era l'últim dels 9.300 espanyols deportats. D'aquests, més de 5.000 no van sobreviure a l'infern nazi. Romero mai va tornar a viure a Espanya després d'haver-ne marxat el febrer del 1939. Feia temps que França li havia fet un homenatge, però el govern espanyol no ho va fer fins a aquest estiu.

Un anell i un rellotge poden reescriure el passat familiar. La família de Blas Antón sempre havia pensat que a la Guerra Civil el seu avi havia lluitat com a voluntari amb el bàndol dels rebels –als setze anys s'havia afiliat a la Falange–, i estaven convençuts que durant la Segona Guerra Mundial s'havia enrolat a la División Azul. Quan els van trucar per dir-los que tenien objectes de l'avi que estaven guardats als Arxius Arolsen-Centre Internacional de Persecució Nazi no s'ho podien creure. Si el seu avi havia fet costat a Franco, ¿com havia anat a parar als camp de concentració de Neuengamme i Sandbostel? Les dues netes de Miquel Obrador no van arribar a conèixer l'avi, tan sols saben que va escriure cartes a una neboda fins al 1943. Després va desaparèixer per sempre més. No saben ni on ni quan va morir. Van trucar a mil i una portes buscant informació però no van trobar res. Per això els va desconcertar força quan, fa un any, les van trucar per dir-los que havien trobat la cartera de l'avi amb tot de fotografies.

Aquest dimarts, 5 de maig, fa 75 anys que va ser alliberat el camp de Mauthausen. Des de fa un any, el 5 de maig és també la data que va escollir el govern espanyol per retre homenatge a totes les víctimes espanyoles de nazisme. Però 75 anys després, què en sabem de totes aquestes víctimes? S'ha investigat molt, se'ls ha fet homenatges, però moltes famílies continuen buscant el destí d'avis i àvies, oncles i besoncles. Es calcula que quan va començar la Segona Guerra Mundial a França hi havia més 100.000 exiliats espanyols. Prop de 10.000 van ser deportats, cosa que suposa que un de cada deu republicans exiliats a França va ser enviat a un camp nazi. Més de 5.000 hi van deixar la pell. Els deportats, però, no van ser les úniques víctimes del nazisme.