Aquest 27 de gener, com cada any, tornem a commemorar el Dia de les Víctimes de l’Holocaust. I tornarem a preguntar-nos, com cada any també, si es vol retòricament, quin sentit té perpetuar la memòria de l’Holocaust del poble jueu, d’allò que van anomenar eufemísticament "la solució final", i per extensió dels crims nazis, de tot el món concentracionari on van exterminar milions i milions de persones, entre elles també tants exiliats republicans. I ens respondrem que tenim el deure moral de recordar aquells crims per respecte a les víctimes, perquè el seu patiment exigeix ser reconegut. La memòria a favor de les víctimes. Però també la memòria en contra dels botxins. Recordar les víctimes del nazisme per respecte a les víctimes i per rebuig del nazisme que les va provocar. 

Al barri de Sarrià hi ha una escola (Barcelona Montessori School) que ha penjat al mur que dona al carrer un cartell (en anglès i castellà) en què es llegeix aquest ignominiós text que tradueixo, malgrat que em fa fàstic fer-ho: “Algunes de les persones més exitoses del nostre segle van estudiar amb aquesta metodologia, inclosos els fundadors d’Amazon, Wikipedia i Google, George Clooney, Anne Frank i Beyoncé!”

Takis Würger (Hohenhameln, 1985) és un periodista alemany que va debutar com a escriptor amb Der club. La seva segona novel·la, Stella (Angle / Salamandra), és una història d’amor fictícia però amb una protagonista que va existir: Stella Goldschlag (1922-1994). Era jueva i va delatar moltes famílies que van acabar assassinades a mans de la Gestapo. Würger s’endinsa en un terreny perillós, perquè escull aproximar-se a la que va rebre el malnom el Verí Ros a través dels ulls d’un noi enamorat. Quan es va publicar la novel·la a Alemanya, alguns la van voler prohibir. Würger creu que els alemanys tenen molta feina a fer a l’hora de mirar el seu passat. No és el primer a escriure sobre Stella. Peter Wyden ja en va fer un llibre, però sense elements de ficció.

Un anell i un rellotge poden reescriure el passat familiar. La família de Blas Antón sempre havia pensat que a la Guerra Civil el seu avi havia lluitat com a voluntari amb el bàndol dels rebels –als setze anys s'havia afiliat a la Falange–, i estaven convençuts que durant la Segona Guerra Mundial s'havia enrolat a la División Azul. Quan els van trucar per dir-los que tenien objectes de l'avi que estaven guardats als Arxius Arolsen-Centre Internacional de Persecució Nazi no s'ho podien creure. Si el seu avi havia fet costat a Franco, ¿com havia anat a parar als camp de concentració de Neuengamme i Sandbostel? Les dues netes de Miquel Obrador no van arribar a conèixer l'avi, tan sols saben que va escriure cartes a una neboda fins al 1943. Després va desaparèixer per sempre més. No saben ni on ni quan va morir. Van trucar a mil i una portes buscant informació però no van trobar res. Per això els va desconcertar força quan, fa un any, les van trucar per dir-los que havien trobat la cartera de l'avi amb tot de fotografies.

Aquest dimarts, 5 de maig, fa 75 anys que va ser alliberat el camp de Mauthausen. Des de fa un any, el 5 de maig és també la data que va escollir el govern espanyol per retre homenatge a totes les víctimes espanyoles de nazisme. Però 75 anys després, què en sabem de totes aquestes víctimes? S'ha investigat molt, se'ls ha fet homenatges, però moltes famílies continuen buscant el destí d'avis i àvies, oncles i besoncles. Es calcula que quan va començar la Segona Guerra Mundial a França hi havia més 100.000 exiliats espanyols. Prop de 10.000 van ser deportats, cosa que suposa que un de cada deu republicans exiliats a França va ser enviat a un camp nazi. Més de 5.000 hi van deixar la pell. Els deportats, però, no van ser les úniques víctimes del nazisme.