Mathias Énard (Niort, 1972), que fa gairebé 25 anys que viu a Barcelona, acaba de fer les maletes per instal·lar-se al Wissenschaftskolleg de Berlín, on passarà tot el curs acompanyat d'una trentena d'artistes, escriptors i científics amb l'objectiu de compartir coneixements mentre treballen en els seus pròxims projectes. Guanyador del premi Goncourt 2015 amb Brúixola, Énard es troba en un període creatiu prolífic: la mateixa setmana que arriba Desertar (Empúries/Random House, 2024; traducció catalana de Jordi Martín Lloret) ha publicat a França el primer dels quatre volums de Mélancolie des confins, en què explorarà quatre països que l'han marcat. El primer és, justament, Alemanya, un dels escenaris principals de Desertar.

Quan es va instal·lar a Barcelona el 2001, Mathias Énard encara no havia publicat cap novel·la. Ha estat amb un peu a la capital catalana i l'altre a França –o en països de l'Orient Mitjà– que l'autor nascut a Niort el 1972 ha escrit llibres com Carrer Robadors (Empúries, 2013) i Brúixola (Empúries, 2016), que el va fer mereixedor del premi Goncourt, un dels més prestigiosos de les lletres franceses. L'escriptor, que viu a Sant Antoni però passa mitja setmana a França –on col·labora a Radio France– enllesteix aquests dies la seva nova novel·la, que ha d'aparèixer aquesta tardor.

Mathias Enard (Niort, França, 1972) tenia un deute literari amb el seu país d’origen. Les novel·les de l’escriptor, que va viure gairebé una dècada a Catalunya, transcorren en indrets com Barcelona, l’Amazones, Istanbul i el Pròxim Orient. Amb Brúixola, guardonada amb el premi Goncourt 2015, recorria el món des de Viena fins a la Xina, passant per l’Índia, Malàisia, el Nepal, Síria i l’Iran. Malgrat que, d’una manera o altra, els seus personatges sempre tenen vincles amb el país gal, fins ara Enard no havia bastit una història arrelada als escenaris que el van veure créixer durant tota la infantesa i joventut. “Soc de Niort i mai he tallat el vincle amb aquesta regió, on viuen la meva mare i el meu germà. Però no l’havia explorat literàriament”, explica l’escriptor des del seu poble natal, on està confinat.

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.