Mathias Énard, el premi Goncourt més oriental

Empúries publicarà el 2016 la novel·la ‘Brúixola’

Tot i que només està dotat amb 10 euros, el premi Goncourt suposa un abans i un després en la trajectòria dels autors que l’han aconseguit. Creat l’any 1902, és sempre una benedicció comercial i una injecció de prestigi. I no és un premi que reconegui escriptors d’edat avançada: quan el va guanyar Patrick Modiano, el 1978, tenia 33 anys, Jonathan Littell se’l va emportar amb Les benignes el 2006, quan en tenia 39, i Marie NDiaye el va aconseguir amb Tres dones fortes quan en tenia 42.

Nascut a Niort el 1972, Mathias Énard ha hagut de publicar set novel·les abans de guanyar el Goncourt per Boussole, que Empúries publicarà el 2016 en català amb el títol de Brúixola i Random House en castellà. El protagonista és Franz Ritter, musicòleg apassionat per l’Orient que durant una nit d’insomni a Viena fa memòria i recorda els seus viatges a Istanbul, Teheran, Alep i Palmira al mateix temps que reconstrueix la fascinació per la idealitzada i impossible Sarah.

Durant el tradicional dinar al restaurant parisenc Drouant, Énard va dedicar el premi a l’antiga ciutat de Palmira, les ruïnes de la qual van ser malmeses per l’Estat Islàmic a l’agost: “És un drama terrible, però darrere d’aquest atac hi ha milions de persones que pateixen i una violència que no s’atura al Pròxim Orient. És una terra que pateix una espècie de maledicció”.

Énard va estudiar àrab i persa a l’Institut National des Langues et Civilisations Orientales. L’any 2000 es va instal·lar a Barcelona, des d’on ha escrit part de les seves novel·les (encara que des fa un temps viu a Berlín). Va debutar el 2003 amb La perfecció del tir, però va ser amb la tercera novel·la, l’experimental Zona (2008), que va aconseguir una notable repercussió crítica i de vendes. A partir de llavors el seu orientalisme -heretat, en part, d’Edward Saïd- no ha deixat d’aparèixer a la seva ficció. A Parla’ls de reis, de batalles i d’elefants (2010) es fixava en “el contacte estètic entre Orient i Occident” a través d’un viatge de Miquel Àngel a Istanbul, on havia de projectar-hi un pont. Carrer Robadors (2012) explicava com viuen els joves àrabs la seva realitat, les dificultats per arribar a Europa i el context de l’última crisi: el personatge arriba a Barcelona en plena ocupació de la plaça de Catalunya pel moviment indignat.

“A Brúixola he volgut mostrar o recordar que l’Islam i l’Orient no són violència cega ni estupidesa absoluta -deia amb motiu de la publicació de la novel·la-. A Europa la por ens impedeix de veure tot el que tenim de musulmans”.

Més continguts de