La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar entronca amb Dolor y gloria (2019) en la seva inspiració autobiogràfica. Ens trobem de nou davant d’un film amb un director com a protagonista, tot i que aquí de manera desdoblada. Barbara Lennie encarna l’Elsa, una realitzadora de culte, víctima de les migranyes i marcada per la mort de la mare. Un personatge que, en un joc de ficció dins de la ficció, és al centre del nou guió que està escrivint un cineasta, Raúl, a qui dona vida Leonardo Sbaraglia. En la primera part del film, Almodóvar es recrea en el seu imaginari habitual sense insuflar-hi nova força, i uns dubtes es desprenen de les imatges. És conscient el manxec que el reflex d’ell mateix que ens retornen l’Elsa i en Raúl no resulta gaire afalagador? Pot ser que en la seva insistència en convertir Chavela Vargas en un detonant d’emoció hi hagi alguna cosa d’impostura? Com és que la millor seqüència d’aquest segment és un striptease masculí, a càrrec de Patrick Criado, que ens recorda l’Almodóvar tòrrid dels inicis? I té clar que està retratant la seva parella primer com a pur objecte del desig i, després (en la pell de Quim Gutiérrez), com a mer cuidador?

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

Dialogal és una revista d'humanitats i espiritualitat que, com descriuen els seus editors, "posa en valor la diversitat de creences religioses i l’arrelament de totes en aquest racó de món que és Catalunya". La meva secció preferida és la Guia espiritual de Catalunya, que firma l'escriptora, periodista, traductora i editora Anna Punsoda (i també directora de la revista des de fa un any): una sèrie de cròniques escrites després de passar un parell de dies en oratoris, monestirs o cases de retir, que acabarà sent un llibre de Fragmenta i que farà les delícies de tothom que hagi xalat amb la seva magnífica guia de la Segarra, La terra dura, publicada a Pòrtic el 2024. De moment, se n'han publicat dues: la del monestir de Montserrat (aviso que si la llegiu acabareu amb un crush amb la seva abadessa) i la de Casa Virupa, el centre budista mediterrani de Llinars del Vallès. Aquí, Punsoda aprèn les Quatre Nobles Veritats que va enunciar Buda: que viure comporta insatisfacció (la malaltia, l'envelliment, la pèrdua, la mort); que la causa d'aquesta és el desig o l'aferrament (al plaer, a les idees, a l'ego); que desfent-nos de l'aferrament podem extingir la insatisfacció; i que el Camí Òctuple és la via per aconseguir-ho (comprensió, intenció, paraula, acció, forma de vida, esforç, atenció plena i concentració).

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

De vegades em fa l’efecte que la ficció està en crisi. Cada època té uns gèneres i uns temes que la defineixen més que d’altres. La ficció no deixa de ser una gran mentida, un conte per a nens grans, i ara que la realitat ens ha obligat a ser descreguts potser ens hem afartat de llegir les històries inventades que un cap brillant pugui orquestrar. D’aquí, també, l’auge de l’autoficció (i el debat sobre què és i què no és autoficció; jo sostinc que tota literatura té cert percentatge d’autoficció i que tant és quina part ho sigui o no). I sí, esclar, l’autoficció també ve de la deriva individualista (narcisista?) del món en general, que ja només se’ns fa comprensible des del jo.

“Estic farta que m’agafin per ser trans, que em redueixin a ser trans”, es lamenta la Rafi, Raphäelle Pérez, en un moment de Mi vacío y yo, segon capítol del díptic, juntament amb Sedimentos (2019), amb què Adrián Silvestre ens presenta amb una claredat meridiana i punyent els anhels d’un grup de dones trans, basculant entre la ficció i la realitat, l’experiència individual i la col·lectiva.

Col·locar una biografia al prestatge de no-ficció no és una decisió innocent. Tota biografia autoritzada s’encara des d’una dosi d’escepticisme envers els esdeveniments que s’hi narren i, també, envers els fets passats per alt. La biografia autoritzada busca el mínim comú denominador entre l’interès editorial de la proposta i la vanitat del personatge que aprova una retrospectiva vital que, inevitablement, podrà tendir a la reescriptura o al revisionisme indulgent de la pròpia trajectòria. I si la biografia autoritzada ja és altament sospitosa, en el cas de l’autobiografia assumim la possibilitat que qualsevol paregut amb la realitat sigui simple conveniència: una ficció vagament inspirada en percepcions reals.  

A la novel·la de Nick Hornby Alta fidelitat un home deprimit pel seu darrer fracàs sentimental es retroba amb les seves exnòvies per mirar d'entendre què falla en les seves relacions i per què totes acaben esguerrant-se. El propòsit és similar al de la cineasta Liliana Torres (Vic, 1980), que a ¿Qué hicimos mal?, que divendres arriba als cinemes, s'interpreta a si mateixa atrapada en una relació que agonitza, gairebé cadàver. L'únic que la motiva és la pel·lícula en què està treballant i que la porta a entrevistar tres dels seus ex per tal d'esbrinar què va fallar. La gran diferència entre Hornby i Torres és que aquí no hi ha gens de romanticisme: si la novel·la recompensava la recerca del protagonista amb una certa il·luminació i un final feliç, la pel·lícula evita el romanticisme des del primer minut, alimenta l'amargor dels personatges i fuig de solucions màgiques.

Als 67 anys, Fabius Excelsus Fulgentius és un dels generals “més prestigiosos i experimentats” de l’Imperi Romà. Sempre que abandona la capital -i li agrada fer-ho, perquè la vida familiar més aviat l’avorreix- capitaneja batalles contra pobles que Roma vol sotmetre. Però Fulgentius no en té prou amb això: entre incursió i incursió li agrada muntar representacions d’una tragèdia que s’ha anat fent més i més coneguda amb els anys i que ell mateix va escriure d’adolescent. Abans de ser general, el jove Fulgentius havia imaginat, gràcies a “l’excel·lent educació humanística” que havia rebut, una paròdia del que podia arribar a ser la vida d’un militar si estrafeia les regles del gènere. L’obra, que va batejar amb el seu propi nom, entraria dins els paràmetres del que avui coneixem com a autoficció. Fulgentius seria un dels pioners d’aquest subgènere. El problema és que el públic de l’època, en comptes de valorar l’humor de l’obra, es va prendre seriosament els girs dramàtics i el pathos tràgic que el general havia d’assumir al final, en què inevitablement havia de morir.