És innegable que la polarització és un fet de la nostra realitat sociopolítica. La polarització descriu l’existència de posicions políticament contraposades. En els últims temps, hem vist com algunes bombolles ideològiques i mediàtiques nodrides amb narratives excloents, que eren irrisòries en les nostres comunitats, han traspassat les fronteres del món digital per envair els nostres barris, on troben refugi entre persones i entorns socials desil·lusionats per la falta de solucions polítiques als seus problemes més quotidians. En efecte, en el camp de les disputes polítiques sempre han existit les tesis propositives, de garantia de drets, davant les quals emergeixen antítesis reaccionàries, dirigides contra la igualtat i la convivència. Tanmateix, si és inherent a la discussió política, què hi ha de nou en la situació de polarització actual?

Amargament confesso que he vist vides estroncades pel fanatisme, per la cobdícia criminal, per la defensa violenta de dogmes que havien estat desconstruïts, per accidents que no eren accidents sinó la conseqüència de temeritats, per la solitud o per la pobresa, per catàstrofes climàtiques. La mala política té conseqüències, i no són bones.

És molt difícil que et toqui la Grossa, però molt fàcil que tinguis una discussió política la nit de Nadal. Concretament, tens una probabilitat d’un 20% de tenir una discussió “forta” sobre política, segons l’Atles de la Polarització 2025 de l’organització More in Common. El panorama de divisió social que emergeix d’aquesta i altres investigacions és preocupant. Una de cada quatre persones de l’Estat s’ha sentit “atacada o fortament criticada” per expressar les seves opinions en públic.

Vius en una amenaça perpètua. T’apujaran el preu del lloguer, de la llum, del gas, del menjar. Però si produeixes el menjar, no te’l pagaran millor. Per això protestaràs. I per la burocràcia i les dificultats de fer una feina que ens cuida la terra. Però ja has protestat, fa un any, i no ha canviat pràcticament res. Només que molts pixapins van veure un tractor de prop i algú va caure, per primera vegada, que darrere una mongeta tendra hi havia una persona. Però tu també vols comprar barat, ni bo ni bonic. A vegades podries triar bé i no ho fas, perquè et preval un altre criteri, hi tens tot el dret, i tant te fa d’on vingui el que compres, encara que no tingui cap sentit el que suposa que vingui de molt lluny innecessàriament. Vols menjar el que et ve de gust, no el que ens donen les estacions, i vols tenir el que està de moda, perquè encara que som humans que es miren poc, necessitem formar part del grup. Està bé. Tot està bé. La producció és exagerada perquè les persones som exagerades. Volem que els nostres productes, siguin quins siguin, traspassin les fronteres. I que ens paguin un preu just però que el que comprem surti més barat. Som en una roda que no gira rodó. Trump i els aranzels fan trontollar l’economia mundial, però ja fa temps que l’economia mundial és una condemna de desigualtat i d’acceleració del canvi climàtic. No justifiques Trump. Només vols fer entendre que havíem deixat d’alarmar-nos quan es feia el que es feia però el protagonista era menys grotesc i semblava més amable.

Amb esgarrifança, si no amb crides apocalíptiques, hom es demana d’on neix aquesta mena de cultura política que creix arreu del món i que sovint porta partits i líders descaradament autoritaris fins a la victòria. És a dir, què alimenta les organitzacions que burxen en els sentiments que ens fan més vulnerables –la por, la frustració, el ressentiment, l’odi...– i en les emocions que apel·len a la intimitat més irreflexiva i obvien l’individu complet amb la seva raó crítica, la força de voluntat i la responsabilitat col·lectiva.

De jove em vaig tornar curiós i d’adult radicalment curiós. D’acord amb l’afirmació d’Albert Einstein que “l’important és no deixar de fer-se preguntes; la curiositat té la seva pròpia raó d’existir”, vaig intentar conèixer totes les idees possibles.

Avui és Sant Jordi i el 12 de maig hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Llegir, votar... Hi ha algun vincle substantiu entre aquests dos actes? La democràcia pot prescindir dels llibres? I si fos així, cap on anem? (si és que això implica algun canvi de direcció). El 1994, Alain Touraine va publicar a l'editorial Fayard un assaig de títol enganyosament divulgatiu: Qu'est-ce que la démocratie? (Què és la democràcia?). En realitat, era una empresa d'alta volada, més propera a la filosofia política clàssica que a la sociologia. Aquí, l'existència d'una societat formada i informada resultava indestriable del projecte democràtic. Touraine es declarava deutor del plantejament que havia guiat una obra gairebé homònima del 1987 de Giovanni Sartori, Democrazia: cosa è (La democràcia: què és). El 1984 Norberto Bobbio ens havia regalat Il futuro della democrazia (El futur de la democràcia), una obra molt important que avui se cita poc; el papanatisme amb la cultura anglosaxona fa inevitable aquests oblits. Tots tres dibuixaven una línia contínua en la recuperació –crítica– de la idea de democràcia liberal per part de l'esquerra europea. Però aquí ens interessa una cosa més concreta que té a veure amb els llibres.

La pel·lícula de moda és un excel·lent drama bèl·lic que, entre els seus múltiples encerts, en té dos de principals: situar la seva distopia no en un futur més o menys proper sinó directament en l'actualitat, i fixar el punt de vista no en els combatents ni en la població civil sinó en un grup de fotoreporters de guerra fent la seva feina en uns EUA en què els estats de Califòrnia, Florida i Texas s'han aixecat en armes desafiant el govern de Washington i el seu president, que no dubta bombardejar la població civil amb l'excusa d'aturar els insurgents. El treball artístic i tècnic és de primeríssim nivell, amb una direcció impecable d'Alex Garland i una fabulosa Kirsten Dunst al capdavant del repartiment. Com a narració, combina elements del cinema bèl·lic i el d'acció i aventures amb el relat d'iniciació a través del viatge (l'aprenentatge que du a terme la jove reportera interpretada per Cailee Speaney). Un viatge al cor de les tenebres, i que en cinema han recorregut abans Coppola a Apocalypse now o Herzog a Aguirre, la còlera de Déu.

Ramón González Férriz (Granollers, 1977) ha intentat explicar a Los años peligrosos. Por qué la política se ha vuelto radical (Debate) el canvi de paradigma polític que es posa en marxa arran de la crisi financera del 2008 i que bàsicament es basa en el fet que les classes mitjanes comencen a impugnar el sistema i a votar per opcions radicals, sigui l'extrema esquerra, extrema dreta o l'independentisme en el cas de Catalunya. González Férriz escriu columnes d'opinió a El Confidencial i fa divuit anys que viu a Madrid.

El politòleg Toni Rodon, professor de la UPF, ha escrit el llibre Qui no vulgui pols... (Peu de Mosca, 2024) per tractar la polarització política, un fenomen recurrent en el debat públic i que també aborda en el cas català.

1. Demagògia. “Mentre no s’hagi pintat un gris, no s’és pintor”, deia Cézanne. Es podria aplicar el mateix criteri a la política: mentre no s’hagi pensat i parlat en gris no es pot ser un bon polític. Qui vol governar hauria de saber aportar, almenys de tant en tant, els mínims indispensables de tranquil·litat emocional i estabilitat que dona un bon gris. I de fet aquesta qualitat el filòsof Peter Sloterdijk l’apreciava en l'alemanya Angela Merkel, la política que, amb un cert gust pel gris, va liderar Alemanya i Europa de 2005 a 2021.

Entre l’aniversari de l’11-M, les fotografies falsejades de Kate Middleton i que ara venen eleccions, és un bon moment per parlar de conspiracions. Les teories de la conspiració tenen molt mala fama, però la veritat és que no hi ha política sense conspiració. El que vull dir és que no hi ha canvi polític: si entenem política com a gestió de l’ordre, naturalment que la política equival a la producció de discursos que generin confiança en el sistema, mentre que si entenem política com la transformació d’aquest mateix sistema, la cosa es capgira i el millor polític és el que dissemina més desconfiança sobre l’estat actual de les coses. Ara bé, quina és la diferència entre una teoria de la conspiració delirant i una sospita d’aquelles que indignen i mobilitzen per canviar el que caldria canviar?

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.

Fangar, femer o merder, un dels riscos del 12 de maig és que, de seguida i sense massa sorpresa, tornem a ser de nou al cap del carrer. Al mateix lloc, amb tot una mica pitjor, amb els mateixos nusos i amb la sequera trucant a totes les portes. Al capdavall, un país no canvia gaire en 54 dies. I al capdamunt, l’endemà, els dinosaures –que n’hi ha uns quants– continuaran allà. Ara bé, sí que sabrem com ha impactat en la societat catalana el darrer cicle polític, social i econòmic; set anys d’excepcionalitat repressiva encara irresolta, amb exilis vigents i una amnistia acabada d’aprovar; una guerra a l’Est, un genocidi a Gaza i una onada reaccionària global. I un nou cicle de corrupcions, de tots els colors en la psicopatologia del poder, vinculada als qui es van enriquir miserablement amb la pandèmia. Veurem què passa. També sabrem com s’avalua electoralment la darrera legislatura catalana, particular i singular, sorgida d’unes eleccions en què l’abstenció va fregar el 49%; aquella mateixa que va néixer amb un 52% independentista –tot i perdre 700.000 vots en la bugada–, que de poc ha servit i que va acabar dimecres passat pel desacord pressupostari per un casino –política de repòquers i farols– que no constava als comptes generals.

Aquest serà un any amb eleccions en algunes de les democràcies més poblades del món, però entre elles n'hi ha massa que estan esquinçades per profundes esquerdes polítiques. El títol d'un estudi dut a terme el 2020 sobre el "sectarisme polític" als Estats Units adverteix que "un còctel verinós d'alterització, aversió i moralització" hi està corcant la participació col·lectiva i cívica, i creant disfuncions governamentals. I el Baròmetre Edelman de confiança per al 2023 registra tendències similars en països altament polaritzats com l'Argentina, Colòmbia, Sud-àfrica, Espanya, Suècia i els Estats Units.

Les democràcies travessen temps difícils, també a casa nostra. Les dinàmiques globals que les erosionen, juntament amb aspectes més locals, s’observen des de fa temps a l’opinió pública catalana. Les darreres dades del CEO en són una mostra ben alarmant: diverses cohorts d’edat, especialment les més joves, no es despentinen a l’hora d’afirmar que preferirien més benestar i menys democràcia; un fals dilema de manual que forma part dels llocs comuns més visitats pels discursos antidemocràtics gens mancats d’altaveus. Fa pocs dies, un reportatge magnífic ens mostrava a TV3 com el jovent del segle XXI no necessita accedir als mitjans de comunicació, ni anar a mítings multitudinaris, per ser consumidors de narratives extremistes, algunes de les quals obertament feixistes: en tenen prou fent un cop d’ull al seu telèfon mòbil.   

1. Tensió. La paraula polarització està de moda. Els rituals del canvi d’any es podrien definir així: adjectivar el que s’acaba per dotar-ho del perfil necessari per situar-ho a les prestatgeries de la comunicació; acotar les inquietuds del present d'acord amb el desig de desconfinar el futur, i tot això en un temps accelerat pels instruments dels quals la humanitat s’ha anat dotant, i que sovint ens desborden.

Polarització és la paraula de l’any segons la Fundéu. La Fundéu (Fundación del Español Urgente), vinculada a la RAE i a l’agència Efe, tria anualment un mot que defineixi l’any que es deixa enrere. Si en altres ocasions s’han elegit paraules com populisme (2016), confinament (2020) o vacuna (2021), des de la Fundéu han considerat que polarització és el terme de l’any 2023, una paraula que s’ha imposat a onze candidates més, entre les quals figuraven amnistia, ecosilenci, guerra, humanitari o macroincendi.

El mateix dia que la paraula polarització ha estat designada paraula de l'any per la Fundació de l'Espanyol Urgent (FundéuRAE), Pedro Sánchez ha denunciat en el seu discurs de balanç del 2023 que la que afecta la política espanyola és una "polarització asimètrica". "Hi ha gent que insulta i gent que som insultada. Hi ha partits assetjats i líders que insten a l'assetjament", ha argumentat en una compareixença al Palau de la Moncloa en què, a més, ha detallat les mesures que conté el decret anticrisi aprovat aquest dimecres pel consell de ministres.

Acostumo a fugir del debat sobre la llibertat d’expressió i les bombolles comunicatives com de la pesta perquè sempre et posa en una situació de superioritat moral improductiva, com si tu fossis un paladí de la llibertat i la raó contra bàrbars analfabets, que és justament la trampa. Però veure Tucker Carlson al costat de Santiago Abascal m’ha fet pensar que hi ha una oportunitat. Carlson és una de les cares mediàtiques més influents de la nova dreta americana, el gran portaveu de la teoria segons la qual les eleccions del 2020 van ser “robades” a Donald Trump per una conxorxa. La presència de Carlson a Ferraz certifica que les dretes europees intenten reproduir el model americà i que aquest model té consciència i estratègia globals. Aquests dies que no parem de sentir els nostres mitjans plens de declaracions absurdes i perilloses amb la finalitat de fer-nos sentir al costat correcte de la història, tenim una oportunitat perfecta per intentar resistir la temptació de cancel·lar l’altre.