Suposo que abans de constatar l'innegable talent escènic d'Itziar Castro (1977-2023) molta gent es fixava només en el seu físic. Després ensopegava amb una personalitat exuberant i assertiva, i també amb aquella mirada neta, franca. Aquesta dona queia bé a tothom, i amb raó, i per això la seva mort prematura ha causat commoció més enllà del món actoral. Va fer visible un tipus de físic que abans solia ocultar-se púdicament, o bé rebia un tractament degradant i cruel. En tot cas, el cos d'Itziar Castro no era una "opció" ni una "dissidència contra els cossos normatius", com vaig sentir dir fa uns dies. No, l'actriu patia una malaltia anomenada lipedema, causant de l'obesitat mòrbida que, segons he llegit, podria tenir a veure amb l'aturada cardíaca que va causar-li la mort en una piscina de Lloret de Mar. Un servidor de vostès té una malaltia crònica de les que no fan broma, i els puc ben assegurar que tampoc no es tracta de cap "opció" ni, en aquest cas, de cap "dissidència metabòlica". 

Soc responsable de la meva salut. Si em llevo amb el muscle garratibat i la tensió física em desvia de les tasques que he de fer, penso que deu ser per la mala postura que adopto quan treballo. M’he de corregir. Si després d’un llarg viatge sento les punxades del que ja sé que és una ciàtica, em dic que he de fer més exercici, enfortir no sé quina musculatura i estirar-ne no sé quina altra. Si cada mes passo uns dies amb el cap emboirat, cansament i un dolor que no passa amb cap analgèsic, he de dissimular i fer veure que estic com sempre, no sigui que la meva condició biològica de dona m’estigmatitzi també per raons menstruals. Si un dia tinc diabetis com tenen alguns membres de la meva família, recordaré tots els dolços que he menjat al llarg de la vida. Si tinc un càncer de còlon, pensaré en els filets i els embotits. M’he desfet del pensament màgic i ja no carrego amb la culpa judeocristiana (que també és la musulmana), però sovint em descobreixo fustigant-me sobre la base de la ciència mèdica, pensant que, si no em trobo bé, és que dec haver fet alguna cosa malament.  

A Manhattan no passava res que no tingués la seva aprovació, però pocs intuïen, rere la màscara intimidatòria, la fragilitat que amagava. No és fàcil fer-se una idea, des de la Catalunya d’avui, de la centralitat imponent de Susan Sontag en la vida artística, política i social dels darrers 50 anys als EUA, de com encarnava el prestigi cultural de Nova York. De fet, quan el 1983 Woody Allen va descobrir un home camaleó i en va fer un divertit mockumentary, Zelig, va intuir que necessitava el prestigi de Sontag, juntament amb el de Saul Bellow i Bruno Bettelheim, perquè funcionessin les primeres escenes del fake. I allí els veiem, xerrant a càmera, Sontag des de Venècia, pocs dies abans que l’escollissin presidenta del PEN americà, mentint sobre les fabuloses aventures d’un home camaleó.

“Escriure una biografia com la de Susan Sontag (1933-2004) és com haver completat diversos doctorats: sobre literatura, fotografia, teatre, guerra, dansa i algun que em deixo”, assegura el nord-americà Benjamin Moser (Houston, 1976), que acaba de visitar Barcelona per presentar un llibre monumental, recompensat amb un dels últims premis Pulitzer nord-americans. “Pot semblar extens, però 800 pàgines no donen per explicar tot el que va significar Sontag en tantes àrees”, afegeix amb un somriure.

La sèrie d'assajos que la teòrica i escriptora nord-americana Susan Sontag (1933-2004) va reunir l'any 1977 sota el títol de Sobre la fotografia van marcar un abans i un després en els estudis sobre les imatges. Més de 40 anys després segueix sent tan actual que La Virreina Centre de la Imatge inaugura aquest dimarts els nous espais que ha guanyat a peu de La Rambla amb una exposició sobre el llibre. "Sobre la fotografia té avui tota la vigència", diu el director de La Virreina i comissari de la mostra, Valentín Roma. "El llibre conté un munt de nocions –subratlla–, com que vivim en un món saturat d'imatges, on la imatge està en perill d'obsolescència. També des de quina perspectiva ètica i política es pot jutjar una imatge; aquesta és la pregunta fonamental de Sontag. Ella té un punt molt moralista a l'hora de parlar de les imatges, i fins tot no ha perdut la vigència quan parla dels Estats Units". La modernitat del llibre també es troba en el fet que recorda el món d'internet: "Té la sensibilitat gairebé d'un usuari d'internet".