"Necessitem que la direcció s'alineï més amb nosaltres. A vegades sembla que estiguin en un altre moment polític". Aquesta frase, d'un alcalde de Junts, resumeix el sentiment de càrrecs territorials sobre el rumb del partit que piloten Carles Puigdemont i Jordi Turull. L'adeu de l'exconseller Jaume Giró –que estava ben connectat al territori– i la tendència a la baixa de les enquestes, han sigut les últimes gotes que han fet vessar el got: diverses fonts locals expressen "malestar", "inquietud" o "preocupació" perquè consideren que el discurs públic de la formació no recull suficientment el seu dia a dia ni són propostes que els ajudin a lidiar amb els reptes dels seus municipis. Fins al punt que hi ha qui es planteja anar a veure Puigdemont per exposar-li. "És un crit d'auxili", resumeix una font.

Els alcaldes són peces clau en tots els partits polítics. Però ara mateix si hi ha un poder territorial amb influència creixent en el discurs de la seva formació política, sobretot en la qüestió de la immigració, és el poder territorial de Junts. És el lobi dels alcaldes i regidors de ciutats mitjanes, amb bona sintonia entre ells, i que s’han organitzat per marcar el rumb: es troben a l'equador del seu mandat, a dos anys de les eleccions municipals, i ja s’entreveu que més enllà de la competència electoral habitual amb ERC i el PSC s’enfronten també a un eventual augment d’Aliança Catalana a la Catalunya interior. En aquest sentit, s’han conjurat perquè el partit parli de “tot”, també de temes que creuen que fins ara es consideraven “tabú” i que, en canvi, sí que són a l'agenda de l’extrema dreta. No afrontar-los, creuen, li dona ales.

“En el tema del padró hi ha d’haver un canvi. No és lògic que puguis empadronar una persona que diu que viu al riu”. D’aquesta manera el secretari general de Junts, Jordi Turull, apostava en una entrevista recent a Europa Press per una revisió de la inscripció que fan els municipis de les persones que hi viuen. Una proposta que respon a una pressió interna, que s’ha intensificat en els darrers temps, dels alcaldes de Junts per endurir les condicions d’empadronament i fer un seguit de reformes dels ajuts socials davant l’auge de la immigració i també de les “ocupacions”, sostenen. Segons fonts coneixedores d’aquest lobi intern, un seguit d’alcaldes s’han fet seu un informe elaborat per un dels assessors de Junts a la Diputació de Barcelona, en què es diagnostiquen, segons ells, els “problemes” que actualment té el món local i en què es proposen un seguit de canvis legals que aspiren que la direcció de Junts en ple es faci seus.

El tret de sortida d’un nou mandat municipal fa aflorar cada vegada una qüestió polèmica: els sous dels alcaldes i regidors. L’Ajuntament de Barcelona ha apujat els salaris un 4% i ho ha reivindicat perquè “és una manera de valorar el que fem: no volem demanar perdó per treballar a la política”, en paraules de la tinenta d’alcaldia Laia Bonet. També s'han incrementat els sous a Badalona un 13% –si bé el de l’alcalde s’ha mantingut igual–, i a Sant Cugat un 17,2%. En canvi, altres municipis com Terrassa i Sabadell han decidit congelar-los i Girona ha optat per una rebaixa del sou de l’alcalde, el cupaire Lluc Salellas, de 14.000 euros. A Lleida s'ha fet una lleugera actualització del sou de l'alcalde, però amb reducció del cost per al conjunt de l’executiu.

Va ser especialment sagnant a Barcelona, perquè els comuns i el PP van amagar les cartes fins a l'últim moment –mentint quan ho van considerar necessari–, però el que li va passar dissabte a Xavier Trias no va ser una excepció a Catalunya. Hi ha 81 guanyadors de les eleccions que s'han quedat sense vara d'alcalde. Ja se sap que les negociacions postelectorals als despatxos poden fer variar els resultats de la nit electoral, i aquesta vegada ho van fer en un 30% dels casos. És a dir, en 3 de cada 10 municipis on cap partit va obtenir la majoria absoluta el 28-M, l'alcalde actual no és qui va guanyar les eleccions.

Núria Marín a l'Hospitalet de Llobregat, Marta Farrés a Sabadell, Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet i Sandra Guaita a Reus. Totes elles alcaldesses que governen quatre de les deu ciutats més poblades de Catalunya. ¿És un símptoma que la paritat va arribant als llocs de comandament polític? No ben bé. Fins ara el rànquing era exactament el mateix, tot i que canviant la capital, Barcelona (Ada Colau), per Reus, que per primera vegada a la història tindrà alcaldessa. De fet, Sant Cugat del Vallès i Girona han passat a ser governades per homes i, per tant, en el top 15 cau el percentatge d'alcaldesses. Ara bé, obviant les posicions capdavanteres, el nombre de dones que dirigeixen pobles i ciutats continua creixent: a partir d'aquest 2023 seran 259, per tant 41 més de les que van ser triades ara fa quatre anys, una xifra que representa un 27% del total d'alcaldes catalans.

Des de les últimes eleccions municipals a França, el 2020, gairebé 1.300 alcaldes han deixat voluntàriament el càrrec. La mitjana és de 40 dimissions cada mes. La xifra de regidors que han renunciat és encara més gran: gairebé 3.000. "Aquestes dades són motiu d'alerta, perquè les dimissions estan arribant a un nivell sense precedents", advertia fa pocs dies el president de l'Associació d'Alcaldes de França (AMF) i alcalde de Canes, David Lisnard, en una entrevista al diari Le Figaro. Poc abans, el ministre de la Cohesió dels Territoris, Christophe Béchu, havia tret importància a les xifres assegurant que les renúncies d'alcaldes són habituals. "Relativitzar el problema no aporta solucions", va contestar en un comunicat l'AMF.

¿Un alcalde que hagi transcendit la política local i hagi marcat època també a Catalunya? Difícilment hi haurà algú que rivalitzi amb Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) en aquesta simbòlica competició. En destaquem alguns dels més rellevants ara que Catalunya torna a triar alcaldes.

Tan important com el personatge del xèrif al Far West és la figura de l'alcalde en les democràcies mediterrànies. La persona sola davant de la ciutat, per al bo i per al dolent. A totes les ciutats trobarem, almenys, un carrer amb el nom d'un alcalde. Barcelona té, fins i tot, carrers amb noms de subtinents. ¿És un subtinent l'equivalent armat d'un alcalde? Mai de la vida! Com el seu propi nom diu, un subtinent correspon a un tinent d'alcalde. La qüestió, però, no és sub, sinó tenir. O no tenir. Això ja ho va dir Hemingway. ¿Quina cosa tenen els subtinents en general? El mateix que el visir Iznogud, que aspirava a ser califa en lloc del califa. Però, al nostre país, és més fàcil que un tinent d'alcalde acabi, no de califa, sinó de conseller de la Generalitat amb qualsevol partit, sempre que no sigui el seu. Ningú no és profeta a les procel·loses terres dels consells municipals.

La setmana passada es va celebrar l'últim ple abans de les eleccions municipals: a partir del dijous 11 de maig a les dotze de la nit arrencarà la campanya del 28-M i si no hi ha canvis d'última hora els diputats del Parlament de Catalunya no es tornaran a reunir fins que ja s’hagi consumat la cita a les urnes. Sempre que hi ha campanya, l'activitat s'atura. I és que en aquestes setmanes pocs parlamentaris estaran disponibles: fins a un 60% de l’hemicicle forma part de llistes electorals el pròxim 28 de maig. És a dir, fins a 83 diputats de 135 també es presenten als comicis locals. No tots, però, de caps de llista, ja que aproximadament la meitat hi concorren de manera simbòlica per donar suport al candidat o simplement acabar de farcir unes candidatures que acostumen a ser difícils de tancar: dels 83 diputats que s'han sumat a les candidatures als municipis, 38 són alcaldables als seus pobles i ciutats.

L'alcaldessa de Canet de Mar, Blanca Arbell, s'atreveix a donar la cara a l'ARA per denunciar una realitat incòmoda: la dels regidors sotmesos a una situació d'assetjament per part dels veïns fins al punt que es veuen obligats a agafar la baixa o a abandonar el càrrec a causa de les pressions i les amenaces. Però no és l'única. També apareixen altres alcaldes com Josep Sánchez, d'Arenys de Munt; Rosa Pou, de Caldes d'Estrac, o Annabel Moreno, d'Arenys de Mar. Tots retraten una realitat molt similar: insults, faltes de respecte, acusacions falses, amenaces, assetjament a les xarxes socials, mòbing als seus fills, rodes punxades, pintades... Realment, el preu que paguen aquestes persones per dedicar-se a la política municipal és altíssim i no diu gaire de la nostra cultura democràtica. És cert que l'arribada de les xarxes socials ha intensificat aquests comportaments perquè moltes persones actuen des de la impunitat que els atorga l'anonimat. En el cas d'Arbell, fins i tot la van amenaçar amb cremar-li la casa amb ella a dins en un comentari a Facebook que reproduïm.

"Els meus fills no em van parlar en una setmana quan els vaig dir que em tornava a presentar". D'aquesta gràfica manera, l'alcaldessa d'Arenys de Mar, Annabel Moreno, resumeix com s'han pres que torni a ser la cap de llista per ERC. Ho havia de ser la tinent d'alcalde, però deixa la política. "No pot més i no està disposada a aguantar el que jo aguanto", revela Moreno. Es refereix als insults i amenaces que rep dia sí, dia també, al carrer i a les xarxes socials, i que també han denunciat entre d'altres l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que va deixar Twitter el 2021, o el de Terrassa, Jordi Ballart. És la cara més fosca de la política municipal.

De les tres preguntes de què disposa el PSC per fiscalitzar el Govern en les sessions de control al Parlament, una va destinada per sistema a un tema local. La darrera va ser sobre la posada en funcionament del servei de Rodalies de Lleida. Els socialistes són un dels partits que més temes municipals eleven a la cambra: l'últim exemple va ser l'impuls per modificar el fons nuclear perquè afavoreixi més localitats. Però tots els partits ho fan i, segons diferents fonts consultades, la previsió és que encara ho faran més a partir d'ara per dos motius: la negociació dels pressupostos de la Generalitat –ocasió que els ajuntaments també aprofiten per fer reclamacions– i l'arribada de les eleccions municipals del 2023. Les cites electorals acostumen a anar precedides d'un esprint final d'alcaldes i regidors abans que s'acabi el mandat. Dels 135 diputats al Parlament, 14 són també alcaldes, i 28 són regidors.

Ni ha afectat ni preveuen que tingui cap conseqüència a les seves respectives coalicions. Els alcaldes de JxCat i ERC que mantenen als seus territoris el mateix pacte que hi havia fins ara a la Generalitat viuen amb “preocupació” i “perplexitat” la crisi en el si del Govern, però asseguren que no està perjudicant les aliances establertes el juny del 2019. “Quan vam signar els acords de coalició els dos partits vam tenir molt clar que la Seu i els seus habitants estant per damunt dels interessos de partit i dels interessos personals”, recalca el vicealcalde de la Seu, Jordi Fàbrega (JxCat). I l'alcalde de Manresa, Marc Aloy (ERC), hi coincideix: “Tenim un equip cohesionat i la nostra prioritat abans que cap altra és servir a la ciutat, i això els dos grups ho tenim molt clar”.

La Fiscalia va començar a investigar 712 alcaldes per l’organització de l’1-O. Es van acabar obrint diligències contra 78, segons informa l'Associació de Municipis per la Independència, 65 de les quals van quedar arxivades. En cinc anys només s'han fet quatre judicis i en queden nou de pendents. Fins ara, dues absolucions i dues condemnes. Parlem amb quatre dels alcaldes represaliats, que arriben a la mateixa conclusió: no tenen clar per què els ha tocat, però asseguren que ho tornarien a fer.

Just avui fa un mes que, en una maniobra inesperada, ERC, Junts, els comuns i el PSC van anunciar un canvi a la llei de política lingüística per regular els aprenentatges de les llengües a l’escola amb l’objectiu d’evitar que sigui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) qui acabi decretant automàticament el 25% en castellà. L’acord polític va aixecar molta polseguera: la CUP va acusar els quatre partits de carregar-se la immersió, Junts va desdir-se’n i el va posar al “congelador” i un mes després, els partits segueixen encallats buscant un nou redactat que generi més consens. En canvi, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que és del PSC, va ser de les primeres en defensar públicament l’acord: podria servir per reforçar el català a la segona ciutat més gran del país, fonamentalment castellanoparlant. “El castellà es parla a tot arreu, el que cal és garantir l’aprenentatge del català perquè tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats que la resta. És qüestió de sentit comú”, va dir. 

“Una part de la Molina és al Ripollès, que té algunes de les muntanyes més altes de Catalunya. Dir que la comarca no és del Pirineu és posar-se una bena als ulls i no veure la realitat”. Són les paraules del president del Consell Comarcal del Ripollès, Joaquim Colomer (JxCat), que expressen el malestar i l’enuig dels veïns tant d’aquesta comarca com del Berguedà i el Solsonès. Tots ells la setmana passada van rebre com una galleda d’aigua freda que el Govern els exclogués de la consulta sobre els Jocs Olímpics d’Hivern.

Sis comarques tindran a les seves mans la candidatura de Barcelona-Pirineus 2030. El Govern s’ha compromès a respectar el resultat de la consulta que farà, a finals de primavera, a la Vall d’Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell i la Cerdanya. Entre els alcaldes d’aquests territoris hi ha disparitat d’opinions, però ara guanyen clarament dos posicionaments: o hi estan a favor o bé requereixen veure el projecte per poder opinar. “Seria una gran oportunitat perquè tot el món conegués el Pirineu i la Vall d’Aran”, defensa l’alcalde de Naut Aran, César Ruiz-Canela (Convergència Democràtica Aranesa). “S’ha de tenir informació per poder opinar. No sabem res del projecte, si es faran inversions i quines seran. Les podrà escollir el territori?”, es pregunta el batlle d’Alp, Carles Adsera (Endavant Cerdanya). 

No són nous els laments dels alcaldes de l’entorn de Barcelona, però ara pretenen que s’escoltin. Ho plasmen en dos manifestos simultanis que articulen un bloc de tres batlles de la conurbació barcelonina enganxada al Besòs i un altre que n’aglutina nou de la segona corona que envolta l’àrea metropolitana. La doble maniobra pressiona perquè la rodalia no quedi relegada per la capital en els ajuts per refer-se del sotrac de la crisi del covid-19.