Aquesta setmana ha suposat una nova prova per al sistema de monarquia parlamentària del qual es va dotar Espanya a l'aprovar la Constitució. La desclassificació dels documents amb relació a l’intent de cop d'estat del 23-F ha generat diversos debats, en especial pel que fa a la possible tornada del rei emèrit i a les condicions en què es podria dur a terme. Davant de la polèmica, la casa reial ha sigut ràpid de reflexos. Des del Palau de la Zarzuela s’ha deixat molt clar que Joan Carles I pot tornar a residir en territori espanyol quan ho decideixi. Però el missatge contenia una advertència. Si ve, ha de ser conscient que aquest pas implica que "hauria de recuperar la residència fiscal a Espanya". Pot ser que aquest sigui el factor decisiu que n'impedeix el retorn. Les investigacions de la Fiscalia sobre l'emèrit que van quedar en no res no han de suposar que un cop instal·lat una altra vegada aquí operi una mena de garantia de confidencialitat i desinterès sobre les seves finances i patrimoni. En aquestes condicions és poc probable que Joan Carles I abandoni la possibilitat que té ara d'anar i venir quan vulgui i que s'instal·li novament aquí amb tranquil·litat, que en el seu cas significa poder prescindir de les atencions de la hisenda pública que la ciutadania rep habitualment.

A la dreta espanyola, es dona per fet que el govern espanyol està intentant "colonitzar" totes les institucions de l'Estat i això inclou la casa reial. Hi ha una teoria que circula amb força, sobretot adoptada per l'extrema dreta, que és la del segrest del monarca per part de l'executiu espanyol de Pedro Sánchez, que deu dictar tot el que fa. I una altra variant, sostinguda pel PP, que apunta que la Moncloa intenta condicionar totes les àrees d'actuació de Felip VI, però que no se n'hauria sortit per la suposada resistència de la Zarzuela. Els populars continuen defensant a capa i espasa el monarca –malgrat algunes contradiccions–, però Vox ha posat distància amb el rei i només defensa la Corona com a institució, segons diverses fonts consultades per l'ARA.

Felip VI, en el discurs que fa cada any des d’aquest palau que fa tanta ràbia, ha fet “una crida” a preservar "la convivència democràtica" davant dels "extremismes, radicalismes i populismes". El timbre de veu de Felip, per cert, és agut i fi, com el de Franco. Molt diferent del to nasal i engolat de Joan Carles. Si la monarquia no fos un reducte de masclisme, aquest discurs el faria la reina, que en sap molt més, de llegir el teleprompter com si no ho fes, i té una veu agradable i sobretot convincent.

Llegim al Lecturas que el rei Felip “ha interromput les seves vacances privades amb la dona i les filles per motius de pes”. Això de “vacances privades” sempre m’ha semblat extraordinari, perquè vol dir que en fan “de públiques”, que són teatret. Fer veure que “fas vacances”, navegant en barca, vestint-te de blanc autòcton, anant a sopar a un lloc, ni caríssim, ni baratíssim, sembla ja, de per si, una meravella. Però és que a sobre en fan unes altres, que són “privades”. I el motiu de pes pel qual en Felip ha interromput les vacances privades són els incendis. Es veu que el monarca “s’ha posat en contacte” amb alguns presidents autonòmics “per conèixer el grau d’afectació dels diferents focs que assolen terriblement” el seu regne. Sembla un gest de responsabilitat monàrquica, però no ho veig només així.

Joan Carles I havia passat a ser gairebé un problema del passat per a la Moncloa i la Zarzuela, però la seva reaparició en forma de querellant per partida triple el situa altra vegada com a protagonista. A més, ambienta l’any en què es commemora el 50è aniversari de la mort de Franco i l’inici del seu mandat com a cap de l’Estat.

Són mesos d'esdeveniments importants que marcaran el futur de la infanta Sofia. D'aquí dues setmanes arribarà a la majoria d'edat, un mes després es graduarà al UWC Atlantic College –un centre de batxillerat internacional ubicat al sud de Gal·les– i poc després haurà de decidir com vol orientar la seva vida acadèmica a partir del setembre. Fins ara les dues filles de Felip i Letícia han seguit un recorregut acadèmic calcat: passant pels mateixos col·legis i cursant els mateixos batxillerats. Però ara tot fa preveure que per primera vegada els seus camins començaran a separar-se.

La sentència de dijous del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que avala que el Tribunal Constitucional pugui vetar, en alguns casos, la tramitació de mocions a favor del dret a l’autodeterminació o contra la monarquia ha estat una galleda d'aigua freda, i hi haurà temps d'analitzar-la. En aquest article em centro en una altra qüestió relativa al TEDH. En el marc de les negociacions entre Junts per Catalunya i l'executiu de Pedro Sánchez a Suïssa, dilluns es va conèixer que el consell de ministres espanyol aprovaria l’adhesió d'Espanya al Protocol 16 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH; Tractat No. 214) de manera immediata. Aquest protocol, que va entrar en vigor l'agost de 2018, va introduir una innovació significativa al sistema judicial de protecció dels drets humans a Europa. En concret, permetre a les altes instàncies dels tribunals estatals designades pels estats membres sol·licitar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) una opinió consultiva sobre qüestions de principi relacionades amb la interpretació o aplicació dels drets i llibertats definits en el Conveni. Les sol·licituds es poden fer en el context de casos pendents davant dels tribunals domèstics competents, i el TEDH té la facultat d'acceptar la sol·licitud i emetre un dictamen que, formalment, no és vinculant. Tot i que la innovació és significativa, no és comparable amb la repercussió del procediment de remissió prejudicial del dret de la Unió Europea (UE), a causa de la diferent estructura jurídica del procediment del Protocol núm. 16 en comparació amb el procediment de referència prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) –l'anomenada qüestió prejudicial, que sí que és vinculant perquè l'objectiu és garantir la supremacia del dret de la UE.

Trenta-vuit anys després de l'escàndol mediàtic del presumpte embolic amorós de Felip en un Carnaval de Salvador, la història es repeteix. Després d'una travessia de diferents dies, el vaixell on navega Elionor de Borbó ha arribat aquesta setmana a la localitat brasilera. Com és costum, els joves de l'Escola Naval de Marín s'han pres un dia lliure i han anat a veure les preparacions de la ciutat per al Carnaval. Entre begudes, música i gent, un paparazzi assegura que va veure l'hereva embolicant-se amb un noi de la seva companyia, un enrenou mediàtic que ja va viure Felip VI quan es trobava a la mateixa ciutat i a la mateixa edat que la seva filla.

Al rei Joan Carles li agrada sentir-se acompanyat dels seus, malgrat la distància que des de fa gairebé cinc anys el separa de l'Estat que un dia va regnar. Per això, tot i els milers de quilòmetres que separen la Zarzuela d'Abu Dhabi, cada any protagonitza grans festes d'aniversari per mostrar que encara gaudeix del suport de la família –sobretot aquella que no passa per la línia successòria– i dels seus amics. Aquest any, a més, ha ampliat la llista de convidats i ha pogut sumar les parelles d'alguns dels seus nets, fet que representa l'oficialització de les relacions sentimentals dels joves.

Amb fruïció, llegeixo en una revista esportiva “els problemes acadèmics de les filles dels reis d’Espanya”. Diu que la gran –l’hereva– té problemes físics a l’acadèmia militar: no acaba d’estar en forma. La petita, en canvi, es veu que fa botelló amb els amics. El que seria, vaja, l’actitud normal d’un adolescent obligat a estudiar una carrera que no li agrada.

Hi ha un gest icònic, parodiat i carregat de significat que està estretament vinculat a la reialesa: la royal wave, com els britànics anomenen el subtil moviment de canell amb el qual els membres de la reialesa saluden els seus conciutadans. Aquest gest engendrat a Buckingham Palace es va estendre a principis del segle XX a les diferents corts europees, consagrant-se com un moviment exclusiu dels fills de sang blava.

La premsa espanyola va ser bastant unànime quan Felip i Letícia van acabar plens de fang en visitar l'Horta Sud després de la dana. "Els crits i el fang que els van llançar no anaven dirigits als monarques, anaven dirigits a Pedro Sánchez i a Mazón, que els acompanyaven en la visita", van resumir molts mitjans. "No haurien d'haver acceptat anar acompanyats de polítics, haurien d'haver-hi anat tots sols", van assenyalar molts analistes aquells dies. "Els reis fan molt pel poble anant allà a veure la zona afectada", van arribar a dir aleshores els més atrevits.

A la dècada del 1980, la monarquia britànica va gaudir d'uns índexs de popularitat que semblaven assegurar la viabilitat de la institució a molt llarg termini. La clau de l'èxit reposava sobretot en la figura de Diana de Gal·les que, juntament amb el papa Joan Pau II, va ser la persona que va acaparar més espai mediàtic el darrer quart del segle XX. A mitjans de la dècada del 1990, en canvi, arran de la tumultuosa separació de Lady Di i el príncep Carles, la popularitat de la Corona britànica va davallar fins a extrems mai vistos. Resulta interessant constatar que el clímax d'aquella popularitat i la seva crisi més profunda poden ser explicats a partir del mateix concepte: el de visibilitat mediàtica. El diari The Sun i altres subproductes periodístics per l'estil van ser els responsables d'acabar generant corrents d'opinió antagònics referits a una mateixa institució. Val a dir, ni que sigui en forma d'apunt, que això ja ho havia predit l'agudíssim Walter Lippmann ni més ni menys que l’any 1922 a Public Opinion.

Ha estat lamentar-se que li estan robant el relat i que no parin de filtrar-se fotos i àudios devastadors per al que quedés de la reputació de Joan Carles de Borbó. En el capítol d’aquest dijous, el rei reconeix davant la seva amant Bárbara Rey el mèrit del general Armada, que malgrat haver-se passat set anys a la presó condemnat pel cop d'estat del 23-F va guardar un lleial silenci, la qual cosa torna a projectar dubtes fonamentats sobre el paper de defensor de la democràcia que al monarca li va reservar l'hagiografia oficial.

La vida personal de Joan Carles I als anys noranta fa goteres. Després de l'anunci de la publicació de la seva autobiografia i de la difusió de les fotografies íntimes entre l'emèrit i Bárbara Rey –filtrades pel fill de la mateixa vedet a la premsa neerlandesa–, la família reial suma una nova crisi. Aquest dimecres a la nit Ok Diario ha filtrat una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual el pare de Felip VI confia a la vedet les inquietuds i problemes interns de la casa reial.

La crònica rosa d'aquesta setmana ha estat absolutament retro. Els temes que més han triomfat han vingut a demostrar la meva teoria que Espanya és incapaç de generar icones pop interessants des de fa anys i que estem abocats a viure del record. O més ben dit: a viure de veure com es va podrint el record. Un record que, tot sigui dit, ja no feia gaire bona fila d'entrada.

Les fotografies íntimes del rei emèrit i Bárbara Rey han revolucionat els magazins de totes les cadenes. La relació entre tots dos va ser un rumor durant molts anys, i després es va convertir en un dels relats oficials dels programes del cor. Ara hem posat imatges a una història que ens han explicat mil vegades. La morbositat de l’escena es produeix perquè desmunta el principi d’autoritat: veiem el Borbó il·lustre arrambant l’api en un xalet adossat com un veí qualsevol.

Poques hores després que Joan Carles anunciés la publicació de les seves memòries amb la intenció d'explicar "els seus errors i males decisions", el fill de Bárbara Rey ha decidit enviar a diferents mitjans les fotografies d'un altre episodi –també conegut públicament– de la vida del monarca: el romanç de l'emèrit i l'exvedet. A les diferents fotografies es pot veure com la parella comparteix una taula en una terrassa, on se'ls veu fent-se petons i donant-se mostres d'afecte de manera desacomplexada. Les imatges van ser preses el 1994 pel mateix fill de Rey a petició de la vedet i no ha estat fins aquest dimecres que han sortit a la llum a través de la revista neerlandesa Privé.

Els rumors s'han confirmat: Joan Carles I ja ha firmat les seves memòries. A priori, el llibre de qui va ser rei d'Espanya no sortirà ni en la seva llengua materna ni a la seva terra natal. Ho farà en llengua francesa amb l'editorial Stock, de la multinacional francesa Hachette. Així ho ha avançat la revista, també francesa, Point de Vue, que ha assegurat que la publicació veurà la llum a principis de l'any que ve, malgrat que algunes distribuïdores han avançat la data al 13 de novembre. No se sap si alguna editorial espanyola ha adquirit els drets per a la seva publicació.

Una democràcia és un sistema de drets basat en el govern de la majoria –amb respecte a les minories– i és una conversa entre poders que s'equilibren i es controlen mútuament. En una monarquia parlamentària, la figura del rei, situat al capdamunt de la piràmide institucional, té un rol de moderació i exemplaritat. En aquest sentit, la monarquia parlamentària espanyola està lluny del paper que se li pressuposa. En els seus inicis amb el règim del 78, Joan Carles I, avui rei emèrit, es va guanyar el prestigi exercint precisament de fre a l'exèrcit colpista. Després, però, va malbaratar la legitimitat guanyada a causa de la seva voracitat pecuniària, fent servir la seva enorme influència no per posar-la al servei del bé comú i de l'equilibri de poders, sinó directament per enriquir-se personalment. Els seus familiars antecessors ja havien demostrat un impúdic afany patrimonial. El llinatge dels Borbons ha tingut una trajectòria poc edificant. Avui, amb Felip VI, l'opacitat continua sent la norma a l'hora de dilucidar quant ens costa la monarquia i exactament quina és la seva riquesa material. La transparència en aquest pilar de l'arquitectura institucional espanyola brilla per la seva absència.