El Palau de la Música ha presentat els cicles estrella de la temporada 2026-27, amb un total de 23 concerts programats, als quals se sumen 8 concerts extraordinaris i 4 més de la Integral de Simfonies de Beethoven, en commemoració dels dos-cents anys de la mort del geni de Bonn. El concert inaugural es farà el 28 de setembre i serà un homenatge a Pau Casals coincidint amb el 150è aniversari del seu naixement i lligat amb l’eix vertebrador de la temporada: la pau. Dirigit per Xavier Puig, reunirà el violoncel·lista Pablo Ferrández, el Quartet Casals, l’Escolania de Montserrat, l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallès, juntament amb solistes catalans de primer nivell.

El nostre és un món cada cop més sorollós. Plouen bombes informatives i bombes de metralla. Alts mandataris del tot inoperants es contradiuen sobre el vell ordre mundial i la submissió a governs directament psicòpates, quan el que cal és pau, silenci, repòs i, sobretot, música que simuli que el temps s’atura. Vana il·lusió, partint de la base que la música és un art, precisament, del temps.

La temporada BCN Clàssics avança, sura i excel·leix amb velocitat de creuer. L’aposta pel gran repertori assegura un públic fidel, els solistes són d’alçada i les formacions orquestrals i les batutes respectives si fa no fa el mateix. I el concert de dilluns ho reafirma, amb colors eslaus de la mà de Mussorgski i Khatxaturian i amb dues obres arxiconegudes, enmig de les quals vam descobrir el meravellós Concert per a violí de Khatxaturian.

L'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música han culminat el pas per la Filharmònica de Los Angeles triomfalment, una altra vegada amb el públic dempeus i amb més eufòria. "Gustavo Dudamel està eufòric amb l'Orfeó Català", afirmava el director general del Palau de la Música, Joan Oller, després de l'últim dels concerts al Walt Disney Concert Hall. Dudamel ha trobat el cor per fer la Missa solemnis, i està previst que reprenguin la col·laboració en els pròxims anys, potser amb la Filharmònica de Nova York, de la qual Dudamel serà el titular a partir d'aquesta tardor. Però, de moment, Oller no avança més detalls de futurs projectes amb el director veneçolà. "La relació amb el Gustavo ja era molt bona, i ara ha vist que li hem respost venint a Los Angeles ben preparats, amb tot ben col·locat, i crec que per això està molt eufòric aquests dies", explica Oller.

Enriquir amb la música el desenvolupament cognitiu dels infants és fonamental per aquests dos experts. Gemma Canadell, directora del Servei Educatiu del Palau de la Música i Pau Llonch, músic, economista i membre de Versemblant, una cooperativa amb un projecte d'educació basat en la música i l'art, dialoguen a Sala d'Assaig sobre quina música triar per a nens i nenes en el videopòdcast del Palau Entre Mozart i Bad Bunny. Sala d'Assaig ha triat per a aquesta ocasió les variacions KV 265 de Wolfgang Amadeus Mozart, probablement una de les primeres peces que escolten els nens i nenes a l'escola.

El 23 d’octubre de l’any passat, Philippe Herreweghe va oferir un concert beethovenià davant de l’Orchestre des Champs-Élysées. Aleshores vaig escriure que una de les estratègies que un servidor utilitza per escriure crítiques des del Palau de la Música era observar el rictus de Beethoven, parapetat en un costat de l’escenari: si somriu, vol dir que el concert ha anat bé o molt bé. I en aquella ocasió vaig comentar que havia somrigut a mitges.

Tota una estrella de la flauta com Emmanuel Pahud (deixeble de Jean-Pierre Rampal) al servei del primer concert –i, de fet, l’únic original escrit per a aquest instrument– de Mozart. El músic suís explora el discurs de la peça i se’l fa seu amb perfectes acabats, amb un admirable tractament cantabile del segon moviment gràcies a les frases ben lligades i amb una sensibilitat despullada d’amaneraments i sensibleries. Pur discurs mozartià, sense afectacions però sense escarafalls filològics que de vegades poden convertir les peces originals en quelcom irreconeixible. Ben agombolat per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Stuttgart dirigida amb ofici per François-Xavier Roth, Pahud tancava la primera part del concert deixant el llistó ben alt.

L’ARA tot just feia uns mesos que caminava quan, el 12 de març del 2011, el director italià Riccardo Muti va protagonitzar un acte de resistència cultural a l’Òpera de Roma durant una funció de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi (1813-1901). Berlusconi, aleshores primer ministre italià, havia anunciat una retallada salvatge als pressupostos de cultura. El públic romà estava emprenyat amb Berlusconi, i al final de Va, pensiero, el cor dels esclaus hebreus del tercer acte, va cridar contra el primer ministre. Muti va emergir del fossat de l’orquestra i va convidar el públic a cantar Va, pensiero i a reivindicar plegats el valor de la cultura.

"És el lloc on s’ha d’estar, el que passa aquí importa al món", assegurava el director general del Palau de la Música, Joan Oller, des del fastuós edifici de l’Elbphilharmonie d’Hamburg, a tocar del riu. L’auditori, que sembla un gegantí vaixell ancorat a l'Elba, es considera una de les millors sales de concert d’Europa. Aquest divendres, l’emblemàtica sala oferia un concert amb entrades exhaurides: a la sala gran, amb un públic de 2.100 persones, tocava l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i a la sala petita Tarta Relena, Premi Nacional de Cultura 2025. Poc abans dels concerts, més d’un centenar d’alemanys es van llançar a ballar sardanes amb la cobla de Sant Jordi a la plaça interior de l’Elbphilharmonie. Era tan sols una petita part d’una setmana en què l’Auditori de Barcelona, el Palau de la Música i l’Institut Ramon Llull han exhibit en diferents ciutats alemanyes una cartografia sonora de Catalunya.

He de confessar el meu escepticisme en el moment de posar els peus al Palau dijous a la nit. Perquè hi arribava amb el prejudici de pensar que escoltaria un bon concert, gràcies al bon nivell tècnic, fins i tot a l’excel·lent nivell tècnic, de la Filharmònica de Tòquio. I poca cosa més: allò tan tòpic de la fredor asiàtica.

Assistir a un concert o a un recital de Martha Argerich és com visitar un amic amb qui et veus de tant en tant. I que, a més, saps que mai et defraudarà, perquè és del tipus de persones que van sempre amb la veritat artística per davant.

Ho confesso: vaig arribar tard i em vaig perdre la peça daliniana d’Albert Guinovart (La vida secreta). Però el meu acompanyant, que va arribar a l’hora, me’n va fer no poques lloances.

Crec que mai he confessat l’estratègia que utilitzo per escriure les meves crítiques de concerts al Palau de la Música. Molt senzill: n’hi ha prou amb contemplar el bust de Beethoven parapetat al mur dret de l’escenari i observar el seu rictus. Si es manté seriós (o directament emprenyat), vol dir que les coses no han anat bé. Si, per contra, somriu, s’imposa una bona crítica perquè això vol dir que al mestre de Bonn el concert li ha agradat. La cosa es complica si la vetllada inclou la seva música, i aquest va ser el cas del concert de dijous.

La música de Gabriela Ortiz (Ciutat de Mèxic, 1964) batega al ritme de la tradició i l'avantguarda. Lliga la formació clàssica europea amb el llegat combinat de músiques europees i americanes que flueix a Mèxic des del segle XVI. I, atrevida de mena, es relaciona obertament amb diferents formats. Fa unes setmanes es va estrenar com a compositora convidada del Palau de la Música quan la GIO Symphonia i Frames Percussion van tocar Altar de neón. El cicle continua aquest divendres amb el concert del Cosmos Quartet i el flautista Alejandro Escuer, que interpretaran Exilios. Més endavant, diferents obres de Gabriela Ortiz formaran part de programes tan diversos com el de l'Attaca Quartet, el de Frames Percussion, el de la pianista Noelia Rodiles, el de la Simfònica del Vallès amb el trompetista Pacho Flores i el de la violinista María Dueñas i el pianista Aleksandr Malofeev. A més a més, el 21 de març el Cor de Cambra estrenarà Mujer pájaro, un encàrrec especial del Palau de la Música en què Ortiz s'inspira en Dona, ocell i estel de Joan Miró.

Per a la inauguració de la temporada oficial de concerts del Palau de la Música, la institució ha optat no pas per una sessió de gran format (per entendre’ns, amb una gran orquestra) sinó per una vetllada de cambra, intimista, de la mà de tres asos absoluts, d’indiscutible primera divisió: dos veterans com la violinista alemanya Anne-Sophie Mutter i el pianista israelià Yefim Bronfman i el jove violoncel·lista espanyol Pablo Ferrández.

L'Auditori del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al Fòrum, acollirà Gran simfònic, el nou projecte del Palau de la Música i l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), que es farà del 19 al 23 de desembre. "És un pas més en la complicitat que tenim amb la Simfònica del Vallès des de fa trenta anys", diu Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana. Seran tres programes: un dedicat a Mike Oldfield i dos a les bandes sonores de les pel·lícules La guerra de les galàxies (1977) i Com ensinistrar un drac (2010). "Ja fa temps que explorem diferents formats simfònics que incorporen altres gèneres", recorda Jordi Cos, president de l’OSV, tal com demostra la programació que fan cada any al mateix Palau de la Música, on el febrer del 2026 dedicaran dos concerts a la música de l'anime One piece, per als quals queden poques entrades a la venda.

Notícia de molta envergadura per als amants de la música de Richard Wagner. El 29 d'agost de 2026 l'Orquestra del Festival de Bayreuth, formació d'absoluta referència del repertori wagnerià, considerada una de les millors orquestres d'òpera del món, actuarà al Palau de la Música, catorze anys després de la seva última visita a Catalunya. El concert marcarà l'inici d'una gira històrica que portarà el conjunt alemany per diversos escenaris de l'Estat espanyol, coincidint també amb la cloenda dels actes de celebració del 40è aniversari del Festival Perelada.

El Palau de la Música inaugurarà, el 27 de setembre, la nova temporada de l’Òpera Popular de Barcelona amb Carmen, de Georges Bizet. La direcció musical recaurà en Josep M. Mindàn, al capdavant de l’Orquestra Terrassa 48, i l’escena estarà signada per Jaume Villanueva, que en aquesta ocasió trasllada la història a la Barcelona dels anys seixanta. El muntatge vol ser una reflexió sobre la llibertat femenina i la violència de gènere, però sobretot un exercici de proximitat cultural, una òpera que parla des del territori i per al públic de la ciutat.

El darrer número de la Revista Musical Catalana dedica un ampli i encertat dossier a la figura de Ricard Viñes (1875-1943), prohom del pianisme català i de l’avantguarda musical del primer terç del segle XX que compta amb una projecció internacional indiscutible. Va ser company de generació i amic de compositors com Manuel de Falla, Maurice Ravel i Claude Debussy, i la seva tècnica interpretativa continua sent recordada per alguns dels enregistraments que va fer al llarg de la seva vida. Una vida intensa tot i un trist final, amb un Viñes condemnat a la indigència els darrers tres anys, viscuts a Barcelona.

"És simplement seure i que la música t'aclapari", diu Simon Halsey, director musical de The veil of the temple, l'obra mestra del compositor John Tavener (1944-2023), que s'interpretarà al santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona aquest dissabte (21 h), dins de la programació del Festival Grec. És la primera vegada que l'obra s'interpretarà a Barcelona i ho farà en una versió reduïda de dues hores i mitja, perquè l'original, estrenada a Londres el 2003, dura gairebé vuit hores. La peça serà interpretada per la família coral de l'Orfeó Català —el cor de l'Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Noies—, i els cors Albada i Roig Korai, i veus solistes encapçalades per la soprano Montserrat Seró. "Sonoritats boniques que ompliran totes les parts de l'edifici", explica Halsey.