¿Fins a quin punt la carta magna blinda la inviolabilitat del rei? Què es pot legislar sense haver de passar pel tortuós camí de la reforma constitucional? Les divergències entre constitucionalistes en relació a la possibilitat de regular la Corona són gairebé tantes com notòries i conegudes són les discrepàncies entre els socis del govern espanyol pel que fa a la monarquia. Aquests últims dies s’ha tornat a fer evident, amb el president espanyol, Pedro Sánchez, parlant d’una institució “adequada a l’Espanya del segle XXI” i el seu vicepresident segon, Pablo Iglesias, defensant que “en aquest país hi ha un debat sobre si la monarquia és més o menys útil”.

Cada cop són més i més constants les veus dins del govern espanyol que apunten que l'indult hauria de ser la via per alliberar els presos polítics. La reforma promesa del delicte de sedició ha anat caient poc a poc en l'oblit i tot sembla indicar que el ministre de Justícia no complirà la promesa de portar-la al consell de ministres abans d'acabar l'any. A les portes del 2021, l'última reunió prevista per demà es dedicarà sobretot a fer el balanç del primer any de legislatura amb una compareixença telemàtica de Pedro Sánchez.

Nova oportunitat perduda per Felip VI per condemnar sense fissures els escàndols del seu pare, que aquest 2020 l’han portat a retirar-li l’assignació, renunciar a la seva herència, demanar-li que marxés d’Espanya i maniobrar perquè no tornés a casa per Nadal. Tampoc s’ha referit a altres temes espinosos, com el soroll de sabres dins de l’exèrcit per acabar amb el govern de Pedro Sánchez. El monarca espanyol tenia l’oportunitat d’intentar donar una imatge de transparència en una casa reial cada cop més desacreditada després de la regularització de 678.939 euros a Hisenda per part de l’anterior cap d’estat. Però el rei no ha mencionat ni un sol cop directament el nom del seu pare, Joan Carles I, en el tradicional missatge de Nadal.

La negociació pels pressupostos generals de l'Estat va posar a prova els límits de la primera coalició de govern a Espanya des de la Segona República. Semblava que Unides Podem deixaria de marcar perfil durant un temps i intentaria fer pinya amb el PSOE per no obligar el president espanyol, Pedro Sánchez, a prendre partit. Però la regularització de Joan Carles I ha tornat a aflorar les diferències de base entre els socialistes i el partit lila. Amb el PP intentant passar de puntetes per la qüestió per no haver d'entrar a valorar gaire la situació actual del rei emèrit, Ferraz s'ha convertit més que mai en el baluard de la monarquia constitucional. I els de Pablo Iglesias, que des del govern espanyol avalen el silenci de la Zarzuela, no fan sinó pressionar perquè Felip VI mogui peça.

Joan Carles I confiava que, amb la declaració voluntària presentada a Hisenda, evitaria una querella per les targetes opaques. Però les esperances del rei emèrit podrien esvair-se. Lluny de tancar la investigació després del pagament a Hisenda de 678.394 euros, la Fiscalia ha decidit ampliar-la. En un comunicat el ministeri públic informa aquest divendres que l'equip de fiscals que porta tots els casos relacionats amb el rei emèrit ha decidit que la Fiscalia del Suprem valori "l'espontaneïtat, veracitat i completesa" de la regularització duta a terme per l'exmonarca.

La Moncloa no voldria que fos així, però s'ha hagut d'acabar convertint en portaveu de la Casa del Rei en plena crisi per la regularització d'una minsa part dels fons de Joan Carles I a l'estranger. Felip VI guarda silenci des de fa setmanes sobre el tema mentre cada cop es generen més expectatives al voltant del seu discurs de la nit de Nadal. Un silenci que comença a donar peu a moltes interpretacions. El PSOE defensa un rei modern, contemporani, que fins i tot "parla català" –en paraules del president espanyol dimecres a Telecinco–, però el seu soci de govern, Unides Podem, està aprofitant la polèmica per intensificar la campanya republicana. L'últim episodi és un vídeo ja viral a Twitter titulat Monárquicos (amb imatges de complicitat entre la casa reial i Franco), en què compara la vida de Felip VI amb la de Pablo Escobar a la sèrie Narcos perquè fa servir tant la tipografia de la cèlebre producció de Netflix així com la mateixa cançó inicial i la manera de superposar imatges.

L'advocat de Joan Carles I, Javier Sánchez-Junco, ha informat aquest dimecres que el rei emèrit ha presentat a l'Agència Tributària una declaració voluntària per valor de 678.393,72 euros per regularitzar la seva situació. Amb aquests diners, l'anterior cap d'estat intenta saldar el seu deute amb Hisenda pel que fa a l'ús de targetes de crèdit opaques, que van fer servir ell, la seva esposa i alguns nets, entre el 2016 i el 2018, quan ja no gaudia d'inviolabilitat. Aquest pagament suposa l'admissió d'un frau a les arques públiques i l'intent de frenar la investigació penal en marxa per possible delicte fiscal. Amb aquest pas, Joan Carles I torna a castigar la imatge de la monarquia espanyola, i això se suma al fet, ja de per si escandalós, d'haver abandonat Espanya per instal·lar-se als Emirats Àrabs. Ahir també va ser un mal dia per als signants del manifest de suport a l'emèrit.

A mesura que s’han anat succeint els escàndols del rei emèrit han anat apareixent a la llum pública un seguit de personatges pròxims a Joan Carles que fins llavors havien estat a l’ombra. Una espècie de cort que ha estat a prop seu en els afers tèrbols o que, si més no, li ha ofert ajuda per intentar superar-los. El cas més evident és el de la seva examant, Corinna Larsen, però han aparegut també altres noms com el de Pepe Fanjul, un magnat del sucre, o el del català Josep Cusí, que va pagar la meitat del viatge de noces dels actuals reis. Aquesta setmana n’han aparegut dos de nous presumptament vinculats a l’ús de targetes opaques per part del rei emèrit. Són el milionari mexicà Allen Sanginés-Krause i el militar Nicolás Murga.

Certament, la situació de l’independentisme no és ara mateix per tirar coets: la Generalitat acèfala a causa de la inhabilitació del president Torra; el govern bipartit instal·lat en el recel i el marcatge recíproc entre els dos socis que l’integren; cap perspectiva immediata de solució a la problemàtica de les persones condemnades en el judici del Procés o imputades en altres sumaris; i, mirant cap al febrer, una dinàmica centrífuga que pot posar els votants sobiranistes en la necessitat de triar entre mitja dotzena de paperetes diferents.

Sense desfilada militar a la Castellana i amb una cerimònia freda i austera en la qual la distància forçada per la pandèmia ha reflectit perfectament la tensió institucional que es viu aquests dies a Madrid. El 12-O ha tingut enguany un perfil baix, però a la recepció de Felip VI al pati de l'armeria del Palau Reial l'atenció estava posada en les múltiples tibantors que hi havia entre els uns i els altres. Entre Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso, entre Pablo Iglesias i Carlos Lesmes, i entre el mateix monarca i el govern espanyol. La monarquia està més que mai en qüestió, en gran part per la fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs i les acusacions de la seva examant que Felip VI s'havia beneficiat dels negocis del pare. I aquesta situació està polaritzant encara més la vida política madrilenya. El rei s'està convertint també allà en una figura de part, defensada de manera histriònica per PP i Vox, i això l'està convertint cada cop més en un símbol de l'extrema dreta i no tant en un representant de l'Espanya constitucionalista.

Pablo Iglesias ha tancat aquest dissabte una setmana de pressió al PSOE pels pressupostos amb la reunió del consell ciutadà estatal de Podem, el màxim òrgan de decisió del partit entre congressos, on ha establert les línies d'acció per al nou curs polític. Dos són els objectius del vicepresident segon del govern espanyol. En primer lloc, com ha recalcat durant tota la setmana –amb dues reunions amb ERC i EH Bildu que han generat malestar entre ministres socialistes–, que l'executiu de coalició pacti els pressupostos generals de l'Estat amb el bloc de la investidura i deixi de banda Ciutadans, a qui ha augurat de no li agradaran els comptes perquè "inclouran avenços importants en matèria fiscal". "Depèn del govern que hi hagi un acord de pressupostos que assenti la majoria de la investidura", ha dit tot recordant que els que formen el bloc d'investidura "estan disposats a negociar".

Des que va recuperar el lideratge del PSOE, Pedro Sánchez ha provocat moltes nits d’insomni a la vella guàrdia socialista. Aquest estiu, amb l’afer de l’expulsió d’Espanya de Joan Carles I, també en causa entre aquells que pateixen per la monarquia. Aquest neguit l’ha expressat Fernando Ónega a "La Corona, en mans del PSOE" (La Vanguardia, 23 d’agost). L’exresponsable de premsa d’Adolfo Suárez es pregunta si Sánchez és creïble quan s’erigeix en “defensor i garant del pacte constitucional” perquè considera que tractant-se d’ell “res es pot descartar”.

Al començament del segle XX, sota el títol Economia i societat, van veure la llum de manera pòstuma alguns dels escrits més penetrants del sociòleg alemany Max Weber. Weber hi distingia diferents formes de dominació en l'exercici del poder: la tradicional, la carismàtica, la burocràtica. Dins de la primera, n'evocava una a la qual no sempre s'ha parat esment: la patrimonial. El mateix Weber la vinculava a algunes formes d'estat, com la monarquia, i resulta molt actual en relació amb els actes de corrupció atribuïts a Joan Carles de Borbó.

Cort. f. 1 (per als porcs) pocilga; porqueriza; cochiquera; gorrinera

Pel que respecta al cas Joan Carles, podríem dir que el comportament general de la població i de la majoria de mitjans de comunicació és covardot. Vull dir que, un cop l’escàndol s’ha destapat –gracies a la justícia i a la premsa estrangeres–, ara aquí tothom s’hi atreveix.

És innegable la capacitat de l'independentisme per disparar-se trets al peu i convertir les victòries en derrotes. L'últim episodi que s'ha viscut al Parlament n'és una prova evident. Un ple que es convoca el 7 d'agost per deixar clar el rebuig a la monarquia s'acaba amb una picabaralla entre els dos principals partits independentistes que implica el secretari general del Parlament, Xavier Muro, que és un funcionari.