Els radars del 49è Batalló de Defensa de Míssils, amb base a Fort Greely (Alaska), detecten el llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICBM) en direcció a algun punt dels Estats Units. No poden identificar des d'on ha sortit, però sí que en poc més de divuit minuts, llevat que sigui un error dels satèl·lits de seguiment, impactarà contra l'objectiu prefixat. S'activa la cadena de comandament militar, que es prepara per abatre'l. També l'estructura política es posa en marxa per decidir, en última instància per part del president, si s'ha de contraatacar –contra qui, però?–, fet que podria desencadenar una guerra nuclear global. Aquest és l'inici del trepidant èxit de Netflix estrenat l'octubre de l'any passat A House of Dynamite, de Kathryn Bigelow. Al film, les possibilitats d'eliminar un ICBM en vol, que es desplaça a una velocitat de sis quilòmetres per segon, són del 61%. Aconsegueixen interceptar el míssil? No cal fer espòiler.

Els que critiquen l'atac a l'Iran per part dels Estats Units i Israel assenyalen que el president nord-americà, Donald Trump, no té cap pla per a l'endemà. I no s'equivoquen: quan Trump presumeix de poder resoldre guerres en un sol dia, simplement exposa els límits de la seva capacitat d'atenció. Però el veritable problema no és la brevetat de l'horitzó temporal de Trump, sinó l'estretesa de la seva percepció de l'amenaça.

Davant un escenari geopolític convuls, França emprèn un rearmament nuclear. El president de la República, Emmanuel Macron, ha anunciat que el país augmentarà els caps nuclears –Macron ha matisat que no se'n farà públic el nombre– i es dotarà d'un nou submarí nuclear d'última generació. L'anunci no està vinculat directament a la nova guerra al Pròxim Orient: el president francès fa mesos que prepara el rearmament de França amb la voluntat de protegir-se de països com Rússia en un nou entorn mundial ple "de riscos i amenaces", on els Estats Units ja no són un soci fiable.

Durant dècades, en plena Guerra Freda, el món va viure angoixat per l'amenaça latent d'una hecatombe bèl·lica nuclear. El record d'Hiroshima i Nagasaki era recent. La divisió en blocs irreconciliables, l'Occident capitalista contra la Rússia comunista i els seus satèl·lits, mantenia la comunitat internacional en una tensió permanent. El pacifisme va anar guanyant terreny (també l'ecologisme que combatia l'energia nuclear). La distensió i la desescalada en l'armament nuclear va arribar amb els acords entre els presidents estatunidenc Reagan i rus Gorbatxov: a partir de 1985 i amb el tractat START de 1991. Amb la caiguda i dissolució de l'URSS, es va produir un relaxament respecte a l'amenaça bèl·lica nuclear. Però tot i la destrucció d'arsenals, el perill ha seguit existint. Les armes hi són i tenen un potencial destructiu descomunal, infinitament superior als devastadors bolets nuclears que, al Japó, van posar definitivament el tràgic punt final a la Segona Guerra Mundial.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha bombardejat l'Iran, cosa que podria conduir a una altra guerra a l'Orient Mitjà, i el repte per a Donald Trump serà mantenir-se al marge d'aquest embolic.

Aquesta setmana el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, ha conegut els límits de la seva estratègia de política exterior: fins i tot unes forces aliades ben armades i ben entrenades poden resultar poc fiables si un exèrcit modern i decidit les combat.

"Vivim un dels moments més perillosos de la història de la humanitat", assegura el prestigiós Institut Internacional d'Estocolm per a la Investigació per la Pau (SIPRI). Les tensions geopolítiques al planeta estan portant les nou potències nuclears del món a invertir més per reomplir i sofisticar els seus arsenals. Dos informes coincideixen aquest dilluns a posar xifres al problema. Segons la Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears (ICAN), la despesa en armament nuclear es va disparar l'any passat un 13%, fins als 91.400 milions de dòlars, mentre que el SIPRI avisa que al voltant de 2.100 caps nuclears estan en estat d'alerta operativa alta en míssils balístics. La major part d'ells als Estats Units i Rússia, tot i que per primer cop també s'hi ha sumat la Xina. En total hi ha 9.585 caps nuclears actius a tot el món.

L'amenaça nuclear es dispara. L'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), referent mundial en estudis sobre armament, ho constata en el seu últim informe anual: el nombre d’armes nuclears operatives augmenta i les potències nuclears continuen avançant en els plans de modernització i expansió a llarg termini de les seves armes atòmiques.

Comencem pel referent més vell dels tres que evocarem aquí. Molt abans que es parlés d'Euràsia, molt abans de l'ideòleg de l'actual imperialisme rus, Aleksandr Duguin, líder del partit neofeixista que porta justament aquest nom (Евразия; per cert, la semblança del seu logo amb el de Falange Española crida l'atenció), l'Imperi Otomà ja representava a la perfecció aquest concepte borrós. De fet, encara avui, Turquia té una part del seu territori a Europa i una altra a la península d'Anatòlia. Segons Marx, hi ha una manera asiàtica d'entendre les coses: quan parlava del "mode de producció asiàtic" i el distingia del romà i del germànic, es referia a aquesta especificitat, inseparable del que anomenava "despotisme asiàtic". Aquesta denominació més o menys racista fou substituïda després per l'escolàstica marxista per la més neutra "despotisme comunal". Els turcs, amb aquell imperi seu que anava des de Bòsnia fins al Caspi, tenien un costum denominat devşirme, clau per entendre una de les pitjors atrocitats que ha fet Putin, com veurem ara. L'Imperi Otomà reclutava a la força nens petits, en general d'entre sis a vuit anys, provinents dels territoris cristians de l'oest. La majoria acabaven pertanyent al cos militar dels geníssers. Molts provenien de famílies nobles europees. Algunes es convertien a l'islam per evitar, sovint infructuosament, aquest segrest. Estem parlant del segle XVI o XVII, posem per cas. Vladímir Putin, però, ha fet això en ple segle XXI. La xifra oficial és de 16.200 infants segrestats.

A les portes del primer any de guerra, a l'hora de valorar quin és l'estat d'ànim i la situació russa, hi ha com a mínim una certesa i una incògnita clares. La certesa és que la victòria ràpida que volia Putin no només no s'ha produït, sinó que el teatre d'operacions militar ha suposat un gran desgast per a l'exèrcit rus i que Ucraïna ha obtingut un ampli suport occidental que l'ha reforçat militarment i diplomàticament. Sobre el camp de batalla, els diferents fronts estan estancats. Ucraïna resisteix, Rússia no avança. És a dir, Putin ha aconseguit tot el contrari del que pretenia, de manera que la guerra pot ser llarga i el país de Zelenski, tot i el seu dramàtic cost en vides humanes, compta amb la garantia d'una rereguarda cohesionada. En efecte, la UE i l'OTAN s'han cohesionat precisament per fer front a l'amenaça russa, que combaten subministrant armament a Kíiv –l'últim pas ha sigut l'enviament de tancs i ja es parla d'avions caça– i buscant l'aïllament econòmic de Moscou, amb alternatives energètiques al gas i el petroli russos. Rússia està debilitada i més aïllada.

L’home que va evitar una tercera guerra mundial té nom i cognom: Stanislav Petrov. Ja és mort, però, anys abans, va accedir amb moltes reticències a participar en un documental per difondre la seva història personal. Aquest dimarts el va emetre el Sense ficció. Petrov era un tinent coronel de la Força Aèria Soviètica. La nit del 26 de setembre del 1983 era l’oficial responsable del centre de comandament que vigilava els atacs de míssils nuclears. L’ordinador va alertar del llançament de cinc míssils des dels Estats Units. Les unitats d’observació visual no van detectar cap senyal per confirmar-ho. Les dades, per tant, eren contradictòries. La responsabilitat de respondre amb armes nuclears requeia sobre Petrov, però, tot i que aleshores seria massa tard per evitar-ho, va esperar que els radars confirmessin que era una falsa alarma. I així va ser. Va contravenir els protocols, però atacar precipitadament amb armament nuclear hauria canviat el destí del planeta. “Si ataquen el meu país, que la meva ànima assumeixi aquest pecat. Però no vull ser el detonant d’una tercera guerra mundial”, diu a la càmera. El director de L’home que va salvar el món, Peter Anthony, va trigar deu anys a enllestir aquest projecte, sobretot per la resistència del protagonista a explicar la seva història. En aquell moment encara podia ser condemnat per revelar informació militar i es negava a parlar dels seus sentiments personals. De fet, només començar el documental, ens presenten Petrov de la manera més crua: un home alcohòlic, absolutament destruït, vivint en unes condicions insalubres i colèric amb l’equip de rodatge. El documental mostra el procés per convèncer-lo d’explicar la seva història i el viatge que fan amb ell als Estats Units per visitar l’ONU i conèixer Kevin Costner, el seu actor preferit. Durant el trajecte, la intèrpret del rus a l’anglès que acompanya Petrov a tot arreu adquirirà un paper fonamental en la transformació emocional del personatge. És una noia jove que es compadirà del protagonista i l’ajudarà a obrir-se i a expressar els traumes del passat malgrat les esbroncades que, de tant en tant, li tocarà aguantar. El documental alterna aquest viatge amb les recreacions cinematogràfiques dels fets que van passar el 1983. Aquesta ficció s’ajusta a les característiques estilístiques de les pel·lícules d’acció tan habituals en la filmografia de Kevin Costner. Per tant, es jugarà a crear un cert paral·lelisme entre els falsos herois interpretats per l’actor nord-americà i l’autèntic heroi que va salvar el món: Stanislav Petrov. La trobada de tots dos potenciarà els contrastos entre realitat i ficció.

Les forces nuclears estratègiques de l'exèrcit rus han començat aquest dimarts unes maniobres militars supervisades telemàticament pel president rus, Vladímir Putin. Segons han informat les agències de notícies estatals, citant el ministre de Defensa, Serguei Xoigú, durant aquests exercicis s'ha fet un simulacre d'un "atac nuclear massiu en resposta a un atac nuclear enemic". El titular de Defensa ha indicat que les maniobres s'han fet "d'acord amb el pla d'entrenament" de les forces armades, és a dir, que són uns exercicis rutinaris i, alhora, suposen una demostració de força de Moscou just una setmana després que l'OTAN fes també maniobres nuclears en uns quants llocs d'Europa.

Dos països amb armes nuclears en rumb de col·lisió sense que s'hi vegi una via de sortida. Un dirigent rus erràtic que fa servir un llenguatge apocalíptic: “Si voleu que ens veiem tots a l'infern, és cosa vostra”. Els cara a cara a les Nacions Unides, on cada part acusa l'altra d'estar-se arriscant a provocar l'Armaggedon.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha assegurat que Vladímir Putin "no fa broma" quan amenaça amb fer servir armes nuclears per respondre a l'exitosa contraofensiva ucraïnesa a la guerra. "No enfrontàvem la possibilitat d'un Harmagedon des de Kennedy i la Crisi dels Míssils de Cuba" de l'any 1962, ha alertat Biden durant un acte de captació de fons dels demòcrates que s'ha celebrat aquesta matinada hora catalana.

Karipbek Kuyukov, artista i activista del Kazakhstan, va néixer sense braços a causa de l’exposició dels seus pares a la radiació. Explica que al seu país, entre el 1949 i el 1990, hi va haver 450 assajos amb armes nuclears i que, com a conseqüència, ha vist “molta misèria i patiment”. La casa on va néixer i les del veïnat tremolaven a causa de les ones expansives de les explosions que es produïen a 100 quilòmetres de distància. Cada vegada que hi havia tests militars similars, als ciutadans els sobrevenia un gust de metall a la boca. Després alguns perdien les dents, els cabells, la vista. Molts no van sobreviure. I molts nadons van néixer amb deformacions o van morir al cap de pocs mesos de néixer, com dos dels seus germans. A la seva ciutat hi havia un hospital només per a infants abandonats i afectats per les radiacions.

La primera cimera del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), que va entrar en vigor el 22 de gener del 2021, reunirà la setmana vinent a Viena representants dels 62 països que han ratificat el tractat (de 86 signants), a més de membres de la societat civil. Hi assistiran també alguns països que no s'han adherit al tractat, com Alemanya, Noruega, Suècia o Suïssa, que hi participaran com a estats observadors, malgrat que formen part d'una aliança militarista com l'OTAN, que aposta decididament pel rearmament en contra del que intenta aconseguir el tractat, que és la prohibició i eliminació total de les armes nuclears al món.

La reducció dels arsenals nuclears que s'ha anat produint des del final de la Guerra Freda ha arribat a la seva fi. Això és el que constata l'anuari de l'Institut Internacional de Recerca per la Pau d'Estocolm (Sipri) publicat aquest dilluns, que augura que els arsenals nuclears mundials creixeran durant la pròxima dècada. "És una tendència molt preocupant", ha afirmat el director del programa d'armes de destrucció massiva del Sipri, Wilfred Wan, que ha assegurat que tots els països amb armes nuclears estan augmentant o millorant els seus arsenals i que la majoria estan "exacerbant la retòrica nuclear" i el paper que exerceix aquest tipus d'armament en les seves estratègies militars.

A mesura que el conflicte a Ucraïna s’intensifica, s’agreugen les conseqüències humanitàries d’una invasió contrària a la llei internacional i al mandat de les Nacions Unides. A principis de febrer, segons fonts governamentals nord-americanes una guerra a Ucraïna, lliurada amb armament convencional, podia provocar la mort d’entre 25.000 i 50.000 civils, entre 5.000 i 25.000 soldats ucraïnesos i entre 3.000 i 10.000 militars russos, així com fins a 5 milions de refugiats. En només 4 setmanes de guerra les xifres de població refugiada ja s’han quasi complert. Però aquest gravíssim impacte no seria res al costat de la immensa catàstrofe humanitària que podria provocar l’ús d’armes nuclears, una possibilitat insinuada per Putin.