Groenlàndia pot ser el trencament definitiu d'Occident
Aquest any, en el brindis de Nadal de l'oficina del Parlament Europeu a Barcelona, un gest de celebració, hi havia pessimisme. Entre els assistents –polítics, periodistes, corresponsals a Brussel·les i altres professionals vinculats a l'actualitat a la Unió Europea– es repetia una frase-mantra: ve un any complicat per a Europa. Ni l'esperit fraternal a la sala, cortesia d'un grup de jazz que entonava nadales, aconseguia dissimular que són dies foscos per a l'autoestima europea. Tot i acabar amb un "Bon Nadal i visca Europa!", també sonava poc festiu el discurs que pronunciava el socialista Javi López, vicepresident del Parlament Europeu: "Els reptes a què haurà de fer front Europa el 2026 són majúsculs. [...] Les amenaces venen de l'oest, de l'est... i també de dins".
El paisatge amb què la Unió Europea acabava l'any és, innegablement, preocupant. Deia una font de Brussel·les fa uns dies que el desembre ha estat el mes del "malson americà". I crec que es pot dir que el 2025 ha estat l'any del despertar de la fantasia europea: Brussel·les i tots els governs del club han hagut d'entendre que Washington ja no és un soci fiable i difícilment ho tornarà a ser mai més.
Donald Trump, que ha tornat a la Casa Blanca lluint una versió més radicalitzada, s'ha encarregat de fer més que evident el seu menyspreu intrínsec cap als socis europeus. El 5 de desembre, la publicació de la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA ressonava com una bufetada entre la majoria de cancelleries comunitàries. El contingut era devastador: els EUA veuen Europa com un continent en declivi, exposat a una crisi de civilització i consideren que només l'extrema dreta pot revertir aquesta situació.
Quatre dies després, el 9 de desembre, Trump esvaïa qualsevol dubte en una entrevista a Politico: definia Europa com "un grup de nacions en decadència liderades per persones dèbils que volen ser massa políticament correctes". La llista d'atacs és molt més llarga: les catifes vermelles a Putin per parlar de com el beneficiarà a Ucraïna, les ingerències en les eleccions alemanyes a favor de l'AfD, el pacte comercial de la vergonya a Escòcia, la imatge humiliant al Despatx Oval amb el professor Trump envoltant dels alumnes europeus, els insults a mandataris, les intencions de "convertir" Groenlàndia en "part dels Estats Units". Podria continuar.
L'any nou, com ja és costum des de fa unes temporades, ha començat amb un esdeveniment majúscul: Trump ha complert amenaces, ha bombardejat Veneçuela, ha capturat Nicolás Maduro i prendrà el control del país. Dies després, el triple titular continua impressionant.
I la Unió Europea s'ha tornat a quedar sorpresa i descol·locada, incapaç de reaccionar amb una resposta ràpida i conjunta i, finalment, adoptant un to de cautela per evitar molestar el xèrif de Washington que, en temps de guerra, tot –o gairebé– ho proveeix. Les bombes gringues sobre terra veneçolà són senyals d'alarma insistents a Europa: en el món d'avui, que avança cap al segle XIX, torna a primar la llei del més fort, i el nou ordre geopolític es basa en la força i la pugna entre grans potències on, evidentment, els europeus hem perdut el lloc. Bona part dels ingredients de què es forma la UE –la diplomàcia, el multilateralisme, els valors, l'entesa...– han passat de moda.
L'agressió a Veneçuela dibuixa un altre titular inquietant: capturar Maduro ha servit a Trump per elevar les amenaces a països com Colòmbia, Cuba i Groenlàndia. Sobre Colòmbia, ha dit: "Sí, em sembla bé [atacar-la]". Sobre Cuba: "El règim està a punt de caure". Sobre Groenlàndia: "Definitivament, necessitem Groenlàndia". Cada titular ha d'impressionar.
Però aturem-nos en Groenlàndia. Illa altament estratègica –font de múltiples recursos naturals i clau per controlar l'Atlàntic Nord i l'anhelat Àrtic–, és un territori autònom que pertany a Dinamarca, país membre de la Unió Europea i de l'OTAN. Les conseqüències que els Estats Units agredissin territorialment –emocionalment ja ho estan fent– un país aliat són directament imprevisibles i catastròfiques. En el millor –o en el pitjor– dels casos, suposaria la genuflexió definitiva de la Unió Europea davant Trump, el senyal que el daddy de la Casa Blanca ha pres el control també de Brussel·les. En el pitjor –o en el millor– dels casos, seria el trencament definitiu de l'Aliança Transatlàntica i, per tant, d'Occident, un terme en perill d'extinció. A Pequín, a Moscou i a altres capitals com Delhi, es deuen fregar les mans.
¿Les amenaces sobre Groenlàndia són un farol de Trump? Difícil de saber. La versió més radicalitzada amb què ha tornat a la Casa Blanca ha demostrat que ens hem de prendre els seus brams seriosament. El president dels Estats Units justifica les seves intencions a l'illa congelada per evitar que caigui en mans de Rússia o de la Xina. Assegura que Washington és l'únic capaç de defensar-la: "Fins i tot la Unió Europea necessita que la tinguem". Més menyspreu cap a Europa: "Què farien? Com a molt, afegirien algun trineu de gossos més". La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, ha exigit a Trump que cessi les seves amenaces. El mandatari ni l'escolta. El primer ministre de Groenlàndia, Jens-Frederik Nielsen, també exigeix en un comunicat: "Prou de pressions. Prou d'insinuacions. Prou de fantasies sobre l'annexió". A Washington, com si plogués.
I la resta de líders europeus continuen sense atrevir-se a alçar amb contundència la veu. Qui més a prop està de fer-ho és l'espanyol Pedro Sánchez, que, des de la seva posició de líder progressista al club –tots han anat caient a Europa–, busca erigir-se en contrapès. Trump tampoc l'escolta gaire.
Portem sis dies intensíssims del 2026 i ja tenim una pregunta de l'any: ¿I si el 2026 és també l'any de la ruptura d'Europa amb els Estats Units?
Sabem que, estratègicament, és encara insostenible: la famosa autonomia estratègica està lluny d'arribar i Europa segueix instal·lada en la vulnerabilitat estratègica. Sabem que, socialment, també pot ser insostenible: la fúria de Trump pot caure de diverses maneres nocives contra els interessos de la política i la ciutadania europees. Però també sabem que, políticament, les conseqüències de seguir agenollant-se davant els deliris de Trump són perilloses: el culte a l'actual Casa Blanca debilita democràcies i propulsa les forces d'extrema dreta, per a qui Trump demana –potser com a desig d'any nou– que es posin al capdavant dels governs de la nostra Europa.
