El món pregunta: ¿tenim estómac per lluitar?

L’escena va tenir lloc el passat setembre en un restaurant refinat d’Estrasburg, ciutat molt europea. Dues veus rellevants del Parlament Europeu parlaven de tancs, de drons i de risc de guerra a Europa mentre degustaven un poulet a la crème. La conversa transcorria amb total normalitat entre els assistents a taula: polítics i periodistes. “Europa té prou soldats per lluitar?”, “Els exèrcits europeus han de modernitzar-se, els tancs ja no guanyen guerres”, “Si Rússia ens ataqués, amb l’armament que tenim, només podríem aguantar uns dies”. Van ser consignes que es van sentir durant el sopar.  

Hores després, al ple del Parlament Europeu, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, sonava contundent: “Europa està en lluita. [...] Europa ha de lluitar”, “Defensarem fins a l’últim centímetre quadrat del nostre territori”, “¿Europa té estómac per lluitar?” La cambra aplaudia el discurs de l’alemanya, vestida amb una americana de color verd militar. Durant aquella matinada, l’exèrcit de Polònia havia abatut drons russos que sobrevolaven el seu espai aeri. Ramificacions de la guerra d’Ucraïna, una guerra europea del segle XXI en la qual s’ha matat al ritme de la Segona Guerra Mundial.

¿Què pensarien els lectors de l’ARA de fa 15 anys, quan el diari va néixer, sobre aquestes dues estampes? El món, i sobretot Europa, han canviat tant que, molt probablement, apostarien que és un relat de ficció, una distopia, fake news, un concepte que llavors, per cert, no coneixíem com coneixem ara.

El quinzè aniversari de l’ARA arriba en un moment especialment convuls en el panorama global. La llista d’urgències és llarga i podria ocupar tot aquest article, per això és més efectiu fer-ne una descripció altament genèrica amb un terme que, darrerament, s’ha posat de moda: permacrisi, premiada com a paraula de l’any el 2022 i que fa referència a “un llarg període d’inestabilitat i inseguretat fruit d’una acumulació d’esdeveniments catastròfics”. Dit d’una altra manera, el món està en agitació permanent, en transformació, en urgència constant, i sovint es té la sensació que ens trobem al caire de l’abisme, sumits en la incertesa, a l’avantsala d’algun esdeveniment pitjor. 

“No tenim un món bipolar, ni un món multipolar, simplement tenim un món caòtic”. La frase és del secretari de les Nacions Unides, António Guterres, en un discurs l’estiu del 2024 durant la Conferència de Seguretat de Múnic. 

Convulsió 'in crescendo'

Si mirem pel retrovisor, el camí recorregut des del 2010 fa cert vertigen. Durant aquests quinze anys els titulars de l’actualitat internacional han estat majúsculs, transformadors, sovint imprevistos: la crisi econòmica, les revoltes de la Primavera Àrab, l’onada de refugiats, el Brexit, el creixement xinès, les morts al Mediterrani, els atacs jihadistes a Europa, el triomf de Trump, la pandèmia, l’assalt al Capitoli, el retorn dels talibans, la invasió russa d’Ucraïna, la constatació de la crisi climàtica, la consolidació de l’extrema dreta europea, la irrupció de la intel·ligència artificial, el 7 d’octubre i la guerra genocida d’Israel contra Gaza, el segon triomf de Trump… L’etcètera aquí també és llarg.

Si mirem cap endavant, el camí que s’augura també fa vertigen. Trump ha demostrat en els primers mesos de mandat que és un líder més radicalitzat, més imprevisible, més agressiu: adjectius que traspuen també a la societat estatunidenca. Amb la guerra d’Ucraïna mortíferament enquistada, l’amenaça russa sobre Europa és palpable, mentre sovint des de Moscou –i ara també des de Washington– s’invoca el fantasma d’una guerra nuclear. L’extrema dreta, afavorida pels algoritmes que ara tot ho marquen, s’ha habituat a ocupar llocs de poder a dins del club comunitari i les enquestes diuen que la possibilitat d’una França governada pels de Le Pen i una Alemanya liderada per AfD és altament realista.

Amb l’alto el foc tendre a Gaza, el Pròxim Orient es reconfigura a ritme de Netanyahu mentre encara no som conscients de les seqüeles polítiques i socials de l’horror que s’ha viscut a la Franja. La Xina de Xi Jinping continua acumulant poder global mentre consolida aliances que troben en el desafiament a Washington i Occident el denominador comú. L’arribada de la intel·ligència artificial suposarà un terratrèmol global amb fortes conseqüències socials, polítiques i econòmiques. La crisi climàtica continua sent el gran repte existencial tot i la persistent manca de voluntat política per frenar-la… Un altre etcètera llarg, però l’espai d’aquest article és limitat.

Aquest últim paràgraf, que tendeix al pessimisme, em fa pensar en un llibre: Factfulness: El món va millor del que et penses, del físic i acadèmic Hans Rosling. L’obra, que va agradar tant a Bill Gates que es va oferir a regalar-ne un exemplar a qualsevol graduat universitari que l’hi demanés per correu electrònic, demostrava que la societat tendeix a pensar que el món és més pobre, més perillós i menys sa del que és veritablement. I reivindicava que el panorama global, especialment pel que fa a drets i estabilitat, no havia sigut mai millor.

El problema és que Rosling va publicar aquest llibre la primavera del 2018, abans de grans crisis globals com la pandèmia o la invasió russa d’Ucraïna. Rosling és suec. Hi ha pocs països com Suècia –que va abandonar la neutralitat històrica per passar a formar part de l’OTAN– que simbolitzin millor el canvi de paradigma europeu i global.

Crisi dels futuròlegs

El 28 de novembre del 2010, en el primer número de l’ARA, es dedicava una pàgina –la 37– a fer una anàlisi dels 10 reptes més urgents per “al nou món”. El llistat era el següent: l’Àrtic geoestratègic / la fam / els riscos del ciberespai / les guerres a l’Àfrica / la governabilitat global en dubte / la crisi climàtica / el contrapoder llatinoamericà / la democratizació de la Xina i de Rússia / l’impacte de la crisi en l’estat del benestar / la inestabilitat al Pròxim Orient.

Alguns temes ja donaven pistes sobre el que havia de venir. Molts temes que havien de venir, possiblement els més rellevants, van ser llavors indetectables. La política internacional i la futurologia no són bons amics. 

El món del 2010 estava marcat per les conseqüències de la crisi financera del 2008. L’economia global es recuperava lentament i de manera desigual: a Occident, la desconfiança amb les institucions i la política tradicional creixia, mentre que a l’Àsia, la Xina emergia com a gran potència econòmica. A la Unió Europea, la crisi del deute colpejava amb força i generava tensions sobre la solidaritat dins del club comunitari. Els Estats Units d’Obama començaven la retirada de l’Iraq i també s’allunyaven de l’Afganistan. A l’Orient Mitjà i al nord de l’Àfrica s’acumulaven tensions socials que aviat esclatarien en la Primavera Àrab. 

Pol Morillas, director del CIDOB, fa notar un apunt interessant: el naixement de l’ARA va coincidir amb el moment en què els estralls de la crisi econòmica començaven a fer-se evidents en les fractures de les societats occidentals. “I és llavors, de fet, quan els partits populistes agafen força perquè beuen d’aquell descontentament de la població”. 

L’arribada de Trump a la Casa Blanca el 2016 –i el seu retorn l’any passat– ha estat la mostra més evident de la normalització de l’estridència. L’auge del populisme i les seves derivades en els lideratges actuals expliquen part dels perills i reptes d’avui. I si seguim amb Trump com a icona global del moviment, el resultat és una taca que s’escampa arreu: la personificació de la política, l’oda als lideratges forts, els America first, el boicot al multilateralisme, la diplomàcia de l’egocentrisme, l’explotació de la postveritat, la polarització a la política i al carrer, la impredictibilitat accentuada, el menyspreu a institucions i fórmules tradicionals.

Seria inapropiat no destacar la delicada posició en què es troba Europa. El Vell Continent afronta des del 24 de febrer del 2022, inici de la invasió de Vladímir Putin, una crisi directament existencial. El despertar que ha suposat el retorn de la guerra a Europa –la fi de l’era de la innocència, com va definir Margaritis Schinas– ha obligat el club comunitari a no tenir més remei que fer-se gran i treballar per emancipar-se de totes les dependències perilloses. Alliberats, en gran part, de l’enverinada energia del Kremlin, el següent pas és encara més complicat: independitzar-se del paraigua de protecció d’uns Estats Units imprevisibles.

A l’horitzó, l’anunciada autonomia estratègica. Arribar fins allí implica, segons els governs europeus, emprendre mesures polítiques contundents. Algunes generen recel entre una part de la població, com incrementar la despesa militar, recuperar la mili o recomanar obertament tenir kits de supervivència a les llars europees pel que pugui passar. Afortunadament, l’europeu mitjà del 2025 no havia estat acostumat a pensar en la guerra.

Que la UE hagi estat desplaçada de les taules on s’ha negociat el futur de les dues guerres més rellevants del segle XXI –Ucraïna i Gaza– és un altre símptoma d’irrellevància estratègica que genera preocupació als passadissos de Brussel·les. També preocupa que aquesta irrellevància es pugui accentuar a mesura que l’eix geopolític pivota cap a l’Àsia, una regió que, per cert, fa temps que prem l’accelerador en un àmbit que s’augura clau en la geopolítica del futur: la tecnologia, ara dominada per la IA. 

Manuel Szaprio, representant de la Comissió Europea a Barcelona, deia fa uns dies que Europa ha demostrat que pot transformar aquest panorama en una oportunitat. “L’objectiu de la UE ha de ser convertir-se en un garant del multilateralisme, de l’estabilitat, de la fiabilitat, del respecte a l’estat de dret”. Segons Szapiro, el club comunitari es troba davant d’un moment imperial: la disjuntiva rau entre fer desaparèixer la raó de ser de la UE o, precisament, agafar el toro per les banyes i potenciar aquesta raó de ser per sobreviure.

Cristina Gallach, periodista i l'única catalana que ha ocupat càrrecs rellevants a l'ONU, la UE i l'OTAN, subratlla una premissa esencial: la realitat de després de la Segona Guerra Mundial, quan es van posar les bases de l’actual sistema internacional, ha mutat. "Molts nous actors han aparegut i d’altres, com els Estats Units, que va ser al centre de la construcció del sistema post 1945, es volen desentendre del que van construir. Rebutgen aquell sistema perquè ara no respon als seus interessos de domini econòmic, comercial i geopolític". Segons Gallach, estem en plena transició, però no tenim escrit ni el guió, ni el punt d'arribada. ¿Quant de temps durarà aquesta etapa? No ho sabem.

¿Quin ha estat el canvi més rellevant dels últims 15 anys?

Gallach contesta amb contundència: "La revolució tecnològica i digital en totes les seves manifestacions i incidència en la vida quotidiana. Ha impactat tots els àmbits de la nostra societat i ho continua fent: el treball, el lleure, les relacions humanes, la política i la geopolítica". I Gallach avisa, evidentment, de l'impacte majúscul que tindrà la Intel·ligència Artificial (IA), que ja ho impregna tot.

El tsunami global que ha estat l'arribada de la moderníssima IA em fa pensar en un altre llibre: Pagesos i senyors, de l'escriptor grec Theodor Kallifatides (guanyador, per cert, del primer Premi Internacional de l'ARA). En aquesta obra magnífica, en què relata amb tendresa i intel·ligència la seva infantesa en un poble grec –però universal– marcat llavors per l'ocupació de les tropes nazis, hi ha una frase encara més magnífica que, d'alguna manera, funciona com a cloenda d'aquest article estrany.

La frase diu: "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant. Perquè en el nostre fur intern tots anhelem que es posi fi al progrés. En algun moment de la nostra vida volem posar-hi fi". La frase té moltes lectures. També en política internacional.