Internacional 02/07/2022

Cap a un món “impredictible”: tres lliçons de la cimera de l’OTAN a Madrid

Una Aliança Atlàntica ressuscitada enceta una nova era amb els ulls posats a Rússia i la Xina

5 min
Diversos dels caps d'Estat i de Govern que participen en la cimera de l'OTAN observen el quadre "Las Meninas", al Museu del Prado, a Madrid
Els 30 estats membres de l’OTAN

Estats fundadors l’any 1949

S’hi uneixen posteriorment

Pendents de l’ingrés formal

Pendents de ser acceptats

Suècia

Noruega

Islàndia

Finlàndia

Regne Unit

Estònia

2004

Rússia

Letònia

2004

Dinamarca

Països Baixos

Lituània

2004

Bèlgica

Polònia

1999

Alemanya

1955

Rep. Txeca

1999

Luxemburg

Ucraïna

Eslovàquia

2004

Eslovènia

2004

Hongria

1999

Romania

2004

França

Croàcia

2009

Macedònia

del Nord

2020

Bòsnia i H.

Bulgària

2004

Geòrgia

Portugal

Espanya

1982

Itàlia

Turquia

1952

Montenegro

2017

Albània

2009

Grècia

1952

*Els Estats Units i el Canadà també

són membres fundadors de l’OTAN

Estats fundadors

1949

Bèlgica

Canadà

Dinamarca

França

Islàndia

Itàlia

Luxemburg

Països Baixos

Noruega

Portugal

Regne Unit

Estats Units

S’hi uneixen posteriorment

2004

Bulgària

Estònia

Letònia

Lituània

Romania

Eslovàquia

Eslovènia

2009

Albània

Croàcia

2017

Montenegro

2020

Macedònia

del Nord

1952

Grècia i Turquia

1955

Alemanya

1982

Espanya

1999

República Txeca

Hongria

Polònia

Pendents de l’ingrés formal

Suècia

Finlàndia

Pendents de ser acceptats

Geòrgia

Bòsnia i Hercegovina

*Els Estats Units i el Canadà també són membres fundadors de l’OTAN

Estats fundadors

1949

Bèlgica

Canadà

Dinamarca

França

Islàndia

Itàlia

Luxemburg

Països Baixos

Noruega

Portugal

Regne Unit

Estats Units

S’hi uneixen posteriorment

1952

Grècia i Turquia

1955

Alemanya

1982

Espanya

1999

República Txeca

Hongria

Polònia

2004

Bulgària

Estònia

Letònia

Lituània

Romania

Eslovàquia

Eslovènia

2009

Albània

Croàcia

2017

Montenegro

2020

Macedònia

del Nord

Pendents de l’ingrés formal

Suècia

Finlàndia

Pendents de ser acceptats

Geòrgia

Bòsnia i Hercegovina

*Els Estats Units i el Canadà també són membres fundadors de l’OTAN

"Històrica". Pràcticament tots els mandataris dels estats membre de l'OTAN van fer servir aquest adjectiu per referir-se a la cimera que l'aliança va celebrar aquesta setmana a Madrid . És històrica perquè culmina la resurrecció d'un organisme que torna a tenir força des que Vladímir Putin va iniciar una guerra al cor d'Europa que continua matant civils després de quatre mesos. I, sobretot, és històrica perquè es va aprovar el nou full de ruta que ha de preparar els aliats occidentals per a un canvi d'era, en què l'hegemonia occidental perilla, l'estabilitat europea trontolla i la confrontació entre potències –amb els ulls posats a Rússia i la Xina– pot provocar terratrèmols geopolítics de dimensions desconegudes que, com hem vist, també afecten el nostre dia a dia. De la cimera se n'extrauen almenys tres lliçons clau.

El mapa ha canviat

L’estiu del 2018, a Bill Gates li va agradar tant un llibre que es va oferir a regalar-ne un exemplar a qualsevol graduat universitari que l'hi demanés per correu electrònic. Es titulava Factfulness: El món va millor del que et penses, i l’havia escrit el físic i acadèmic suec Hans Rosling, conjuntament amb el seu fill i la seva nora. L’obra, que més tard es convertiria en un bestseller internacional, demostrava que la societat tendeix a pensar que el planeta és més pobre, més perillós i menys sa del que és veritablement. I reivindicava que el panorama global, especialment pel que fa a drets i estabilitat, no havia sigut mai millor que ara. 

Però la tesi de Rosling sembla avui difícil de creure si fem cas del missatge que l’OTAN ha repetit fins a l’extenuació durant la cimera de Madrid . “Vivim en un món més perillós i impredictible”, concloïa el secretari general, Jens Stoltenberg, en la roda de premsa de clausura. Tots els mandataris de l’Aliança Atlàntica, des de Joe Biden i Emmanuel Macron fins a Olaf Scholz i l’amfitrió Pedro Sánchez, van expressar la mateixa urgència. A la capital espanyola, Occident s'ha conjurat per assenyalar Rússia i la Xina com les grans amenaces, i per recordar que la invasió russa d'Ucraïna ho ha fet trontollar tot. L’horitzó global –on es torna a respirar un clima de Guerra Freda– és avui molt més incert i inquietant que fa només cinc mesos. Tres aspectes, però, seran determinants.

Cadàvers als carrers de Butxa, a la vora de Kíiv, aquest mes de març..

En primer lloc, la consolidació d’un viratge geopolític cap a l’Àsia, on Pequín –que compta els dies que li queden per convertir-se en la primera potència econòmica– posarà sobre la taula les seves ambicions més expansionistes. En segon, el futur d’una Europa que pateix, en tots els sentits, els estralls de la guerra: des del repte que suposa l’amenaça d’un Vladímir Putin desbocat fins a l’impacte econòmic que tensa les societats i que tindrà múltiples traduccions polítiques. I en tercer lloc, el camí cap a un món multipolar que haurà d’estar molt pendent de les oportunitats i desafiaments que sorgiran en regions que encara no han acabat d’explotar, com l’Àfrica, o a través d'altres actors emergents, com l'Índia. 

Moscou i Pequín, també units

En el nou concepte estratègic aprovat a Madrid , Rússia passa de ser “un soci estratègic” a “l’amenaça més significativa i directa”. La Xina, que no apareixia en cap de les pàgines del full de ruta de Lisboa el 2010, és ara “un repte per als interessos, els valors i la seguretat dels aliats”. L’ofensiva de Vladímir Putin contra Kíiv també ha sigut un punt d’inflexió perquè Occident expressi sense complexos el recel i l'aversió que sent cap a Moscou i Pequín. L’escalada dialèctica entre els dos blocs, que fins i tot han posat sobre la taula el risc d’una confrontació nuclear, supera tots els límits i encara té recorregut. Dimecres, hores després de l’aprovació del nou full de ruta de l’OTAN , tant Rússia com la Xina qualificaven el nou document de “provocació” i “agressió”. També ensenyaven les dents. Moscou assegurava que contestarà "de manera simètrica” a un reforç militar de Finlàndia i Suècia. Pequín es limitava a recordar que respondrà de manera "ferma i decidida" a qualsevol acte que "soscavi" els seus interessos. 

Si la cimera de Madrid ha servit, també, perquè l’Aliança Atlàntica mostri unitat i salut davant el Kremlin, els executius rus i xinès fa temps que s’esforcen per exhibir una sintonia especial. La guerra a Ucraïna, i el consegüent boicot d’Occident a Moscou, ha accelerat l’acostament dels dos països, que dies abans de l’inici de la invasió ja presumien de tenir “una aliança sense límits”. Xi Jinping intenta ser una mena de salvavides que refloti una economia russa tocada de mort. Un exemple: la importació xinesa de petroli rus es va disparar un 55% al maig respecte al mateix període de l'any anterior. Rússia ja és el principal subministrador de petroli a la Xina, per davant de l'Aràbia Saudita.

La gran pregunta per a la UE

Preparem-nos per veure en els pròxims anys un procés de rearmament històric a Europa . Això és, si més no, un dels grans compromisos que surten de la cimera a Madrid. Joe Biden aplaudia dijous la intenció de la majoria dels aliats, com Alemanya o Espanya, de destinar el 2% del PIB a despesa militar. Però la tendència, advertia Jens Stoltenberg, és aspirar a més. “[El 2%] S’està veient cada cop més com un terra, no com un sostre”. Boris Johnson li ha fet cas i dijous anunciava que el Regne Unit arribarà al 2,5%. Actualment, només nou països de l’OTAN ja compleixen l’objectiu del 2%, que es va pactar a la cimera de Gal·les el 2014. Són els Estats Units, el Regne Unit, Grècia, Polònia, Lituània, Estònia, Letònia, Croàcia i Eslovàquia. La llista creixerà aviat. El mateix Stoltenberg afirmava que “dinou aliats tenen plans clars d’arribar [al 2%] el 2024”.

El president de França, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz, abans del començament de la Cimera de l'OTAN 2022.

Però mentre es rearma, Europa té un gran interrogant obert. Ara que el debat sobre la necessitat d’una Unió Europea més independent des d’un punt de vista estratègic i fins i tot militar havia agafat força, la renaixença de l’OTAN implica una UE més dependent en matèria de defensa de l’atlantisme i, per tant, més subjecta als interessos dels Estats Units. L’alt representant de la UE, Josep Borrell, ha sigut un dels dirigents –amb permís de Macron– que en els darrers mesos ha fet notar la necessitat d’uns Vint-i-set més independents respecte a Washington, sobretot des de la caòtica retirada de l’Afganistan.

Per tant, aquests dies ressona una pregunta: malgrat el context d’urgència, ¿fins a quin punt és viable lligar la política de seguretat europea a la cooperació amb uns Estats Units cada vegada més imprevisibles? A la Casa Blanca ara hi ha Biden, atlantista convençut si es compara amb el seu predecessor, Donald Trump, dinamitador de les aliances tradicionals i ferm defensor de l’America First. Però amb un trumpisme encara envalentit que dibuixa una societat totalment polaritzada, què passaria si Trump -o algun candidat republicà de perfil similar– guanyés les eleccions del 2024?

stats