Ja som més de 8 milions (i pujant): el boom de població s'accelera

BarcelonaQuan l’ARA va néixer a finals del 2011 amb la promesa de sortir a buscar –i explicar– “el món que ve”, el país tot just fregava els 7,5 milions d’habitants. La fita dels 8 milions s’albirava a l'horitzó encara llunyà del 2030, però la realitat ha desmentit les previsions i la xifra ha arribat molt abans del que s’esperava, concretament amb set anys d'antelació –a finals del 2023–. L’explicació del que els demògrafs ja han batejat com el segon boom demogràfic del segle XXI –i això que tot just hem passat el primer quart– rau primordialment en l’arribada de població estrangera. Sense aquest factor, el país estaria perdent població total des de fa pràcticament vuit anys. De fet, el creixement natural de Catalunya, és a dir, la diferència entre els naixements i les defuncions, s'ha anat desaccelerant els últims quinze anys fins a entrar en taxes negatives els últims set. Des del 2018 hi ha més enterraments que parts.

La taxa de fecunditat encadena mínims històrics. Cal remuntar-se als anys de la postguerra –concretament el 1952– per trobar un escenari en el qual les catalanes tinguessin tan pocs fills. El 2024, la taxa va situar-se en 1,08 fills per dona, que va tocar fons i va continuar una tendència que s’arrossega des de fa temps i que té múltiples causes. L’edat en què les dones tenen el primer fill no ha parat d’endarrerir-se i ja se situa en els 32,6 anys de mitjana.

I no, no és que hi hagi una desafecció per tenir descendència, perquè les enquestes continuen apuntant a un desig de tenir més fills dels que s’acaben tenint. Tot plegat fa pensar, doncs, en causes que no només tenen a veure amb canvis socials i culturals, com mudances en els valors o les prioritats vitals, sinó que també s’expliquen en bona part per la dificultat creixent d'accedir a un habitatge o a una feina que doni estabilitat econòmica. A això, cal sumar-hi la manca persistent de polítiques de conciliació reals i la inexistència de xarxes de cura assequibles, per citar només alguns dels elements que no juguen a favor per remuntar una natalitat sota mínims. 

Amb aquest panorama, queda clar que si la corba poblacional s’ha enfilat com ho ha fet la darrera dècada, ha estat pel poder enorme d’atracció de nova població –sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, però no només–. I això que la dècada començava amb grans incerteses després d’encadenar dues recessions econòmiques que van fer minvar la població –hi va haver retorn de molts estrangers als seus països d’origen per la falta d’oportunitats laborals aquí–. Amb els brots verds i la recuperació de l’economia, però, la remuntada demogràfica ha estat continuada –tret del breu sotrac de la pandèmia– i cada cop més accelerada.

"Catalunya està creixent a un ritme força ràpid, de l'ordre de l'1,5% de mitjana anual", va apuntar a l’ARA recentment la professora de la UB Arlinda Garcia Coll, experta en moviments migratoris i residencials, que va afegir que a partir del 2%, els demògrafs consideren que el creixement demogràfic és "ràpid". Avui, segons l'Idescat, la població estrangera de Catalunya representa un 18% del total i hi ha una gran diversitat d'orígens: un 21,5% provenen de la Unió Europea, un 23%, de països de l'Amèrica del Sud i un 17,7%, del Nord d'Àfrica, per citar les principals àrees de procedència.

Un canvi fulgurant

Els 700.000 nous habitants que ha guanyat Catalunya en termes nets des del 2014 s'han repartit per diverses zones del país. Tot l’entorn de Barcelona, l’àrea metropolitana i el Vallès –tant Occidental com Oriental– han estat focus receptors principals, però no han sigut els únics. La població també ha experimentat creixements importants en algunes zones de la costa de Tarragona, com el Baix Penedès, i de Girona, tal com va recollir l’ARA en una exhaustiva radiografia recent. "Té tot el sentit del món. Creixen les zones que donen més feina: la metròpoli i la costa. També hi ha alguns pols de creixement puntuals, com ara alguna capital comarcal, com per exemple Guissona, per la indústria, i al nord del mapa també creixen en població alguns punts de turisme de neu i muntanya", explica Garcia Coll.

El resultat és que hi ha velocitat de creixement i renovació poblacional. "Els veïns que perceben que hi ha hagut un canvi fulgurant tenen raó, és així", resumeix, a la vista de les dades, el doctor en sociologia Andreu Domingo, subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans.

El cas de la capital, Barcelona, és singular en aquest aspecte. La ciutat, tot i el seu atractiu indiscutible, no ha disparat la seva població en aquests anys de creixement, sinó que s’ha mantingut amb fluctuacions lleugeres. El que ha passat pot explicar-se, ras i curt, amb una sola paraula: substitució. Si no creix tant és perquè les persones que arriben a viure-hi acaben substituint –i expulsant també en alguns casos, fruit dels elevats preus de l’habitatge, per exemple– les que ja hi vivien. Del 2014 al 2024, Barcelona ha passat d'1,6 milions d’habitants a 1,7, un augment de poc més del 5%.

La població autòctona de la ciutat recula i el 2019 es va produir un punt d’inflexió: per primer cop els empadronats no nascuts a la ciutat van superar els que sí que són barcelonins de naixement i que avui representen només el 45% dels veïns. Pel que fa als barcelonins nascuts a l'estranger, ja són un terç del total.

Però si en els últims quinze anys hi ha un fenomen singular que ha crescut amb força principalment a la ciutat de Barcelona i la seva àrea més propera és el dels expats. Tot i ser pocs sobre el nombre total, l'arribada d'aquests immigrants de nivell socioeconòmic alt, procedents de països desenvolupats –sovint amb rendes per sobre de la mitjana catalana i estatal– i que s'instal·len per feina, estudis o simplement buscant un canvi de vida, ha canviat la fesomia de comerços i dels barris on més es concentren. L'Ajuntament de Barcelona calcula que la xifra rondava els 100.000 el 2023.

Mentre, d'una banda, arriba nova població, d'altra banda, la capital catalana detecta una fuga imparable de famílies joves i amb fills petits que fan les maletes per anar a viure en altres municipis. Els barcelonins envelleixen –el padró situa l'edat mitjana en 44 anys– i els menors de 16 anys són menys que mai i ja només representen el 12% dels veïns, segons les dades del padró de l'any 2024. Rere aquesta emigració hi ha, eminentment, un accés a l'habitatge cada cop més impossible per l'elevat preu tant dels pisos de compra com dels lloguers.

L'onada expansiva de l'habitatge

L'encariment de l'habitatge ha estat, sens dubte, el motor principal de les migracions internes a Catalunya, que han anat in crescendo els últims anys i que han arribat a cotes insòlites en alguns municipis de la primera i la segona corona metropolitana. Barcelona ha expulsat població, però també ho han fet molts altres municipis, fet que ha provocat una onada expansiva que es veu reflectida en molts padrons. L'Hospitalet de Llobregat o Sant Cugat del Vallès, per citar només dos exemples, han guanyat un 11% i un 13% de població l'última dècada, respectivament, molt per sobre del 5% que ha crescut Barcelona. Terrassa, la tercera ciutat amb més habitants del país, va registrar 13.000 nous empadronaments només l'any passat. Aproximadament la meitat eren estrangers nouvinguts, però uns 6.000 venien d'altres municipis de l'àrea metropolitana.

Avui, pràcticament un de cada quatre catalans –el 23%– fa cinc anys o menys que ha arribat al seu municipi de residència, segons dades del 2024 de l'Idescat. En alguns llocs la xifra de nous veïns s'enfila fins a suposar un terç del total, com passa a la comarca del Baix Penedès –a Calafell o a Cunit–, on l'arribada de famílies que busquen habitatge més barat també s'ajunta amb jubilats que des de la pandèmia fan servir com a principal la segona residència.

Tots aquests moviments interns són, en bona part, l'expressió del problema crític que és –i s'ha mantingut al llarg d'aquests quinze anys– l'habitatge al nostre país. Cap de les polítiques adoptades fins ara ha aconseguit alleugerir la sensació d'angoixa que el col·loca avui com el primer maldecap quan es pregunta als ciutadans. Si a principis de segle el problema eren les hipoteques i la bombolla financera, després de la pandèmia ha estat l'escalada interminable del preu del lloguer. I ara, més de quinze anys després de la crisi immobiliària, amb polítiques de regulació dels lloguers, que no han servit perquè deixin d'estar encara molt alts, es produeix la tempesta perfecta. Accedir o pagar un lloguer és més difícil que mai, però comprar-se una casa, pràcticament també.

A Barcelona i rodalia, la regulació dels lloguers ha trobat escletxes com el lloguer de temporada, contractes de curta durada i a preu lliure –impossibles d'assumir en termes d'inseguretat per a moltes famílies– i l'oferta dels que no ho són ha caigut a mínims, fet que ha convertit en una autèntica jungla la recerca d'un pis. Alguns propietaris han optat preferiblement per retirar-lo del mercat o posar-lo a la venda.

Tot això, amb la pressió afegida que suposa el turisme sobre el parc immobiliari, que conviu amb milers de pisos turístics que, tot i estar regulats i amb les llicències topades de fa anys, tensionen encara més l'oferta. De fet, l'Ajuntament de Barcelona ha promès eliminar els 10.000 pisos turístics de la ciutat per fer-los habitatges residencials el 2029.

La demanda creixent d'habitatge en un context d'increment de la població tensiona el mercat en molts municipis. Experts del sector advoquen per ampliar el parc disponible com a solució, és a dir, construir més, i cap aquí sembla que és cap on s'encaminen també algunes mesures de les administracions. La Generalitat ha anunciat la construcció de més de 200.000 nous pisos públics en els pròxims anys. El problema, esclar, és que tot això no es pot fer d'un dia per l'altre i el coll d'ampolla ja el tenim a sobre, que amenaça no només l'economia sinó també la cohesió social, amb grans col·lectius –en especial joves, famílies treballadores i migrants– exclosos del mercat.

En paral·lel amb la nova construcció, hi ha experts que insisteixen que cal abordar altres aspectes regulatoris per canviar algunes regles que regeixen el mercat immobiliari. Després de la regulació dels lloguers vigents, la Generalitat ha anunciat ara que estudia mesures per aturar la compra especulativa d'habitatge, una promesa encara amb moltes incerteses per concretar en termes de viabilitat i impacte sobre el mercat.

Planificar: la urgència als serveis públics

El boom demogràfic no pot menystenir tots els reptes de cohesió social i d'integració que comporta. Els plans que es van fer per a la Catalunya dels 8 milions són paper mullat perquè s'hi ha arribat abans del que estava previst. Molts municipis explicaven a l'ARA fa pocs mesos que han vist com el creixement de l'última dècada els ha vingut a sobre sense anar acompanyat d'un reforç en altres serveis, com els socials, sanitaris o d'atenció a la dependència. A banda, les infraestructures de transport tampoc s'han reforçat per respondre a les noves necessitats de mobilitat de la població.

La planificació que molts municipis critiquen que han trobat a faltar fins ara és la gran assignatura pendent per als pròxims anys. Les projeccions demogràfiques apunten que el creixement de la població continuarà i, més enllà de si seran 10 milions o no els catalans d'aquí a unes dècades, cal preparar-se i descongestionar uns serveis públics que ja avui envien senyals de saturació. Detectar les zones on és possible créixer amb noves construccions –els barris nous del futur– és un primer pas, però cal abordar també la rehabilitació de molts nuclis antics i desencallar projectes històrics de serveis bàsics promesos i mai executats. Parlem de nous hospitals comarcals, de residències, de més i millor transport i de reforç de l'atenció social allà on la creixent població ho fa avui més urgent.