El jo guanya terreny: cada cop som més individualistes
Aquesta tendència està creixent entre els col·lectius amb menys recursos
BarcelonaBen d’hora al matí. No hi ha llocs per seure, excepte el d’un passatger que ocupa el seient del costat amb la motxilla. Força viatgers són a peu dret. Els usuaris del transport públic segurament han viscut aquesta escena més d'una vegada. Una situació, però, que pot generar dues respostes. En un dels escenaris, el passatger retira la motxilla i deixa espai per seure. La implicació implícita d’aquesta acció és que l’espai és comú i el grup és més important que el confort personal. Una acció que transmet complicitat per al viatge (i el patiment pels retards), entesa com un acte d’acció col·lectiva. Tanmateix, també hi ha un altre escenari: el passatger no treu la motxilla, mentre desvia la mirada a la finestra o al mòbil, intentant que no l’interpel·lin. "Aquest és el meu espai fins que algú no el reclami". Molts no ho faran per tal d'evitar la confrontació.
Dos escenaris populars vinculats a dos patrons culturals: la priorització del grup (el primer cas) o de l’individu (el segon). A Catalunya, durant bona part de la nostra història, hi ha hagut una estructura familiar patrilocal, un sistema social basat en la proximitat física, cultural i de relacions amb els pares i avis. Una xarxa de relacions que es comença a erosionar amb la industrialització i el creixement de les ciutats, però que ha creat un capital cultural en què certs elements col·lectius, com la família o les amistats properes han modelat les actituds i el comportament. No en va, Catalunya i el sud d’Europa són uns dels territoris europeus on les actituds col·lectives hi són encara predominants.
L’individualisme guanya terreny
Tanmateix, les actituds col·lectives no estan de moda. L’individualisme, la tendència a posar el focus en el que ens ocorre a nosaltres i no tant en el nostre entorn, va guanyant terreny. Abans l’individualisme estava lligat al progrés econòmic i era un tret més aviat de la classe mitjana i alta. Actualment, però, també està creixent entre els col·lectius amb menys recursos. És a dir, la creença que l’esforç permet superar les crisis o que les accions individuals tendeixen a ser bones sense preocupar-se per possibles implicacions negatives col·lectives és cada cop més habitual.
En els últims anys el grau de confiança interpersonal dels catalans ha caigut de forma important entre la generació Z (les persones nascudes entre el 1997 i el 2012), una tendència especialment intensa entre els homes. Indicadors semblants mostren l’augment del grup de persones, molts dels quals joves, amb actituds individualistes i amb un sentiment negatiu vers les institucions. Aquesta insatisfacció s’explica, en part, per la percepció que les institucions no resolen els problemes. Però també sorgeix d’un nou patró cultural que progressivament es va fent fort. Idees com la privacitat o els objectius personals, i no grupals, van guanyant terreny.
L’augment de l’individualisme s’ha associat a potencials beneficis, com la tolerància a la pluralitat o la mobilitat, però també perjudicis. Quan l’individualisme creix, s’erosiona la cooperació intergeneracional o entre persones que no es coneixen, s’esquinça el sentiment d’identitat compartida, decau el teixit associatiu o augmenta la desconfiança i la insatisfacció vers el poder. I això també té implicacions polítiques: per exemple, en els últims anys la recerca ha mostrat com l’extrema dreta creix en deserts associatius o en llocs on el capital social és baix o decau.
Alt individualisme i alta aversió al risc
Segons l’índex de Hofstede, que avalua els trets culturals de diferents contextos arreu del món, l’estat espanyol combina nivells relativament elevats d’individualisme (sempre per sota del nord d’Europa i dels països anglosaxons) amb alts nivells d’aversió al risc. En termes comparats, a la ciutadania de l’Estat li agrada la regulació, però al mateix temps té la sensació moral que se sent empesa a evitar normes i lleis que "compliquen la vida". Hi ha una gran preocupació davant situacions canviants, la qual cosa empeny a molts, per exemple, a buscar llocs de treball estables i definits, com els de l’administració pública. Una aversió al risc que també fa més difícil rebre suport polític a canvis estructurals, de magnitud, que el país probablement necessita. És un misteri com l’augment de l’individualisme repercutirà en un context en què la gent no vol canvis, però la temptació del campi qui pugui i la frustració no solen ser un bon còctel.
El gràfic curiós de la setmana
El top 3 de Spotify
Amb uns 750 milions d’usuaris a tot el món, 290 milions dels quals subscrits a la versió de pagament, Spotify domina des de fa anys el sector de reproducció musical (i, en grau més baix, dels pòdcasts). Entre les moltes dades que produeix, i gràcies a un projecte recent de la UOC que cerca entendre els patrons de col·laboració entre artistes, podem veure quines cançons han ocupat més setmanes, des del 2016 i fins a mitjans del 2025, el top 3 en la plataforma. Encapçala la llista STAY, de Justin Bieber, amb 38 setmanes al capdamunt de la llista. La segueixen Blinding lights de The Weeknd (36 setmanes) i As it Was, de Harry Styles (31 setmanes). L’altre punt interessant és veure com la cançó All I want for Christmas is you despunta a les llistes, però, com era d’esperar, només en època nadalenca.
