“Amb el que aquí m’he comprat una casa, a Barcelona no compro ni una porta”
Milers de barcelonins s'instal·len en municipis del Penedès i el Tarragonès
Calafell“Hi ha ciutadans que em retreuen que penso en el poble com si fos una ciutat gran”, explica contrariat l’alcalde de Calafell, Ramon Ferré. I ho justifica: “La veritat és que hem crescut molt en poc temps i, en alguns casos, encara tenim una mentalitat de poble”. L'alcalde ha d'afrontar aquests retrets, per exemple, quan intenta explicar als ciutadans que s'ha de pagar per estacionar a la zona de platges, una part de la ciutat totalment massificada i on sense una zona blava seria impossible trobar lloc on deixar el cotxe perquè no hi hauria rotació. La mesura, impopular, no té marxa enrere: “Però si ja hem superat Salou i tot!”, diu Ferré.
La realitat és que Calafell fa vuit anys que sempre apareix al podi de ciutats que més creixen. El canvi demogràfic va començar als anys 90, amb l’arribada del tren de Rodalies i de l’autopista C-32, però a partir del 2000 va trencar totes les estadístiques. Des del 2000 fins al 2023 la població de Calafell havia crescut el 150%. I només en els últims deu anys ha passat de 24.333 habitants a 31.567, quasi un 30% més, segons les dades del padró. El consum d'aigua de les llars, però, permet saber si les aixetes s'obren cada dia o només els caps de setmana, i les dades indiquen que, en realitat, a Calafell hi viuen més de 50.000 persones, segons explica l'alcalde.
Tot aquest creixement ha passat sense gairebé construir nous habitatges. Senzillament, les segones residències s’han convertit en llocs on viure. La Maria forma part de la primera gran onada. Fa 20 anys va abandonar Badalona i va venir a viure amb el seu marit a la segona residència que s’havia fet el seu sogre a Mas Romeu, una de les moltes urbanitzacions de Calafell. “Aquí no hi havia res”, diu. En els darrers anys, segons assegura, “hi ha vingut de tot”, sobretot gent de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Un dels nous veïns és Alfonso Estepa, de 35 anys, que viu a la mateixa urbanització. “Jo vaig venir de Sant Adrià fa dos anys i mig”, explica. “I amb el que aquí m’he comprat una casa, a Barcelona no compro ni una porta”, diu. Els xalets unifamiliars costaven 90.000 euros fa prop de 15 anys. Van pujar fins als 120.000 després de la pandèmia, i ara per sota de 150.000 euros costa trobar qualsevol cosa. Els xalets amb aparcament ronden els 220.000 euros. Com totes les coses, també hi ha la part negativa. “Vam deixar la feina que teníem perquè esperàvem trobar feina aquí... però vaig haver de recuperar la feina que tenia abans”, explica. Un mosso de magatzem cobra a l’àrea metropolitana de Barcelona prop de 2.500 euros mensuals i aquí no arriba als 1.000, lamenta. També va tenir problemes d’adaptació. “Aquí l’hivern és molt trist... tothom va de la feina a casa seva”, diu. Al principi trobava molt a faltar els amics i “la vida de barri”, que permet sortir de casa sense cap destí i trobar sempre alguna cosa. "Aquí tot s'ha de calcular, i només tenim un bar... Però ara ja estic adaptat i no ho canviaria per res del món”, diu.
Una de les veïnes de l'Alfonso és Verónica Illescas, que va abandonar el Prat de Llobregat fa gairebé 20 anys. Treballa en una immobiliària que, sobretot, ven xalets i apartaments de Calafell que eren segones residències, però ara els compradors volen l'immoble per venir-hi a viure. "Mira, tenim una clienta que s'acaba de comprar un loft amb un balcó que té vistes al mar i paga menys d'hipoteca que el que pagava a Barcelona pel lloguer d'una habitació". Segons explica Illescas, també hi ha un altre perfil de compradors, especialment francesos i alemanys, que també busquen cases però per seguir-les tenint com a segones residències.
![Veïns passejant pel barri de Sant Salvador, al Vendrell](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
L'increment poblacional de més del 29% que ha viscut Calafell en només deu anys és similar al que han experimentat altres municipis propers, com Cunit (31%) i Roda de Berà (27%). També creix, encara que no tant, Torredembarra (16%).
Veïns no empadronats
"Ens hem convertit en un poble gran o en una ciutat petita", explica l'alcalde torrenc, Vale Pino, que apunta que darrere d'aquest increment també hi ha moltes persones que van a viure allà on abans tenien la segona residència. La pujada es va començar a notar arran de la covid i ja no ha parat. En deu anys han arribat a 17.953 ciutadans, però en realitat hi ha molts més habitants que encara no s'han empadronat. Es tracta, principalment, de persones grans que no volen canviar el padró per no perdre l'assignació al metge especialista que han tingut tota la vida.
Aquest fenomen, que afecta molts altres municipis que estan absorbint població de l'àrea metropolitana de Barcelona, és un problema important perquè totes les aportacions públiques es fan en funció del nombre d'habitants. Les subvencions que donen la Generalitat i l'Estat depenen de la població, i serveis públics com els centre d'atenció primària i les escoles de música també es fan tenint en compte el padró. I aquestes ajudes es disparen quan s'arriba als 20.000 habitants. Torredembarra, que està a 2.000 ciutadans d'arribar a aquesta xifra, està impulsant una campanya d'empadronament. Com l'alcalde de Calafell, ha hagut d'ampliar la zona de pagament per estacionar el vehicle. A Torredembarra una hora d'aparcament costa 75 cèntims, i a Calafell un euro.
