Tenint en compte com ha canviat el món del futbol professional, no és poca cosa haver arribat al 2026 i que els socis puguem votar en unes eleccions democràtiques a la presidència del Barça. Amb aquesta alegria de fons, parlem-ne.
Les presidències de Joan Laporta han envellit malament. N’hi ha prou amb comparar la nit del gaspatxo amb la de l’Eintracht de Frankfurt. O la il·lusió per fer socis d’El gran repte amb el maltractament als abonats en la pujada a Montjuïc, quan la directiva va anunciar un augment dels preus dels seients al doble i, veient el fracàs, va reduir-los a la meitat. Sense oblidar el nomadisme dels socis amunt i avall per localitats, que no sempre han estat les millors disponibles. Hem vist l’expulsió de la grada d’animació, les assemblees telemàtiques i la negativa a votar per correu. I la convocatòria d’unes eleccions abans que es decideixin els títols i enmig d’una eliminatòria de Champions, amb la intenció que tinguessin un perfil baix, i amb un president sortint embolicat en els èxits de Flick i protegit per la guàrdia digital.
Laporta va ser clau per arribar al millor Barça de la història. El 2010 vaig opinar que l'acció de responsabilitat engegada contra ell no buscava la justícia sinó la venjança i que allò va fer molt de mal al club. Però ara hi ha motius de sobres perquè els socis es preguntin si ja en tenen prou amb la dissonància entre el que diu i el que fa, com quan va afirmar que ell era el candidat més capaç per fer tornar Messi i va acabar fent-lo plorar davant de tothom, acomiadant-lo per la porta del darrere i prometent, ara, una estàtua a manera de reparació.
El Barça és més que un club i la democràcia és un sistema fràgil. No ha estat fàcil conservar ni una cosa ni l’altra. Per això, els socis hem de ser exigents i no arribar a les urnes pensant que una obra col·lectiva com el Barça depèn d’una sola persona.
