L’escola concertada està d’enhorabona, en especial la que fa una tasca d’integració social, que contra el que alguns pensen és força rellevant. Sovint es confon l’escola privada d’elit (sense concert amb l’administració) amb la concertada, on hi ha una gran varietat: cooperatives de mestres, escoles religioses, etc. Al Raval barceloní, on té la seu l’ARA, hi ha uns quants centres concertats de llarga trajectòria que acullen milers d’infants de famílies humils de procedències molt diverses.
Això no treu que sigui l’ensenyament públic el que, al conjunt de Catalunya, es faci càrrec del gruix de l’educació. Incloent infantil, primària, ESO, batxillerat i FP, les xifres són aquestes: 3.835 centres públics (amb més d’un milió d’alumnes, 65% del total i un 75% del total català d’alumnes amb necessitats especials de suport educatiu) i 681 concertats (350.000 alumnes, 24% del total i 22% dels que tenen necessitats especials); n’hi ha 940 de privats no concertats (més de 150.000 alumnes, 11% i el 2,7% dels de necessitats especials).
Els 390 milions que el Govern ha promès a la concertada han de servir per compensar els dèficits històrics que arrossega: 193 milions (entre ara i el 2030) per a despeses de funcionament i 150 per dotar les plantilles, una partida que no s’havia revisat en l’última dècada. També hi haurà 41 milions per a alumnes en situacions vulnerables. És, com deia, una bona notícia directa, palpable, per a aquests centres.
La segona bona notícia té a veure amb una mesura que la beneficia indirectament: l’afebliment de l’autonomia directiva dels centres públics. Des d’instàncies educatives internacionals (GEM Unesco 2024 i informe TALIS de l’OCDE, el PISA dels docents) fa temps que es reclama enfortir els lideratges educatius i els projectes autònoms de centre. A la pràctica, al sistema públic català això s’havia traduït en un tímid camí per formar millor els directors, pagar-los més i donar-los un petit marge d’elecció per triar el seu equip d’acord amb les necessitats específiques del centre. Doncs això ara, de cop, de resultes de l’acord amb els sindicats, ha quedat estroncat. Tornarà a prevaldre la jerarquia de l’antiguitat com el gran criteri centralitzat per distribuir els destins dels docents.
Què suposa això? Doncs que hi haurà centres (els concertats) que seguiran formant equips amb els perfils més adequats i n’hi haurà altres (els públics) que romandran immersos en una mena de loteria i afeblits, a més, per una gran inestabilitat: cada curs, un terç dels docents de la pública canvia de centre. És com si, en un mateix barri, una botiga vengués pomes triades i l’altra només pogués oferir les que li venen donades pel distribuïdor.
La pregunta recurrent a principi de curs als centres públics seguirà sent: «A veure qui ens toca? A veure si tenim sort i ve algú adequat i amb ganes d’implicar-se». Una pregunta que no es fan les famílies o els infants, sinó els mateixos mestres. ¿Es pot tirar endavant així una escola o un institut? Com pot funcionar bé un equip en aquest context? Com pot anar bé un claustre -el lloc on es debaten i consensuen les qüestions educatives i organitzatives- si la seva composició depèn en bona mesura de l’atzar, si el mateix equip, sota la batuta de la direcció, no pot buscar uns professionals adequats per a la tasca i l’entorn?
La bona direcció és aquella que sap implicar i motivar el conjunt dels mestres, la que dona veu a tothom dins del claustre, la que cohesiona i crea identitat de centre. Per descomptat, una direcció amb més facultats, si és autoritària i poc dialogant, és un desastre. Però l’experiència mostra clarament que la manca de lideratge dins els centres no funciona. El problema de moltes escoles i instituts és que, amb el sistema al qual ara es tornarà, ningú vol ser director perquè implica molta feina poc reconeguda, renunciar a la docència, assumir tasques burocràtiques i, en definitiva, rebre responsabilitats i pressions sense capacitat de maniobra.
Això és el que s’estava començant a canviar els darrers anys. Ara es fa marxa enrere. Un desastre. ¿Algú es pot estranyar que la imatge de l’ensenyament públic empitjori respecte del concertat?
