Quan ens creiem que amb el català no hi ha res a fer

Acabem la setmana amb la benzina enfilant-se i la guerra també. Perquè ens en fem una idea, el departament del Tresor dels Estats Units ha anunciat que autoritzarà temporalment als països que comprin petroli rus de petroliers que estiguin en trànsit. El nou líder suprem de l’Iran, fill de l’anterior, diu que l’estret d’Ormuz continuarà tancat mentre Netanyahu calla i bombardeja i Trump parla per continuar ocupant el centre de l’escenari en solitari i diu coses del tipus que l’augment dels carburants està portant molts beneficis a les empreses americanes.

Mentrestant, estem a l’espera que el govern espanyol aprovi mesures fiscals concretes, sobretot per als pagesos i el transport per carretera, que s’han vist especialment perjudicats per la pujada dels preus dels carburants. Han considerat si tornar a fer com quan la pandèmia, en què l'Estat pagava 20 cèntims de cada litre de benzina. Allò va ser molt criticat, perquè estàvem finançant la benzina a milions de turistes i passavolants que no pagaven els seus impostos aquí. 

Aquesta és la crua realitat en què ens estem movent i que ho condiciona tot.

Però avui, que acabem la setmana, voldria referir-me a una notícia que no hem tocat aquí, que és que segons l’enquesta que ha fet l’Ajuntament de Barcelona, l’ús del català es desploma entre els joves a la capital del país. Només el 18% dels ciutadans d'entre 15 i 34 anys parlen prioritàriament català en la seva vida. Fa deu anys era el 38%, és a dir, que el català entre els joves barcelonins ha caigut vint punts en deu anys.

La composició demogràfica explica, en gran part, aquestes xifres. El 43% dels joves a Barcelona hi porten vivint menys de cinc anys, i el 55% de joves tenen els dos progenitors d'origen estranger. El català mai és la llengua predominant dels estrangers, que es decanten pel castellà i per la combinació amb altres llengües. 

Dels molts fils que podríem estirar d’aquestes dades, en triem un: xifres com aquesta poden abonar el pessimisme sobre el futur del català. Dic que poden fer-ho, perquè com deia l’enyorada Carme Junyent, aquesta és una de les ocasions històriques en què hi ha molta gent que pot aprendre català. 

Però el fil que estiro és aquest: qualsevol notícia sobre usos del català que sigui pessimista es pot acabar convertint en una profecia autocomplerta. És a dir, si tots els catalanoparlants interioritzem que amb el català ja no hi ha res a fer, al final, sí, és clar, no hi haurà res a fer. Tenim elements estructurals en contra. Altres a favor: l'ensenyament en català, la vitalitat d'una llengua de creació en tots els àmbits, i sobretot, ens té a nosaltres. Soc el primer a dir que mentre el castellà sigui obligatori i el català voluntari juguem la partida amb una ma lligada a l’esquena, sobretot amb aquest canvi demogràfic. Però depèn de nosaltres fer servir el català sempre si es pot. Quantes vegades no veiem una cambrera o una dependenta que pensem que no ha nascut aquí i comencem en castellà? Si comencem la conversa en castellà som nosaltres els primers que estem dient que no hi ha res a fer. No llancem la tovallola tan ràpidament, entre altres coses perquè entre els joves n’hi ha molts d’educats aquí que l’entenen i el parlen. Hem de lluitar per allò que pensem que és important, per respecte a aquells que ens han transmès la llengua, per respecte a nosaltres mateixos, i per respecte als que venen al darrere. I per què les causes per les quals lluitar ens fan sentir vius. 

Bon dia.