Visca Verdi amb la Simfònica del Vallès i l'ARA

BarcelonaL’ARA tot just feia uns mesos que caminava quan, el 12 de març del 2011, el director italià Riccardo Muti va protagonitzar un acte de resistència cultural a l’Òpera de Roma durant una funció de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi (1813-1901). Berlusconi, aleshores primer ministre italià, havia anunciat una retallada salvatge als pressupostos de cultura. El públic romà estava emprenyat amb Berlusconi, i al final de Va, pensiero, el cor dels esclaus hebreus del tercer acte, va cridar contra el primer ministre. Muti va emergir del fossat de l’orquestra i va convidar el públic a cantar Va, pensiero i a reivindicar plegats el valor de la cultura.

Aquell mateix cor de Nabucco va omplir de dignitat el Palau de la Música al final del concert de cloenda dels actes de celebració del 15è aniversari de l’ARA. Com en els concerts dels dos anys anteriors, dedicats a Maria Callas i a Puccini, el d’ahir tenia un fil conductor: la música de Verdi, sobretot les àries operístiques, però també el Dies irae del Rèquiem del compositor italià. També com el 2023 i el 2024, l’escenari l’ocupava l’Orquestra Simfònica del Vallès, aquesta vegada dirigida per la valenciana Beatriz Fernández Aucejo i amb la participació del Cor Madrigal i de tres solistes: la soprano malaguenya Berna Perles, el tenor mallorquí Antoni Lliteres i el baríton tarragoní Àngel Òdena. I de cap a peus, amb la calidesa del públic, que de seguida va premiar les interpretacions amb aplaudiments.

El títol del concert era Visca Verdi!, traducció del Viva Verdi! que els italians de mitjans del segle XIX també feien servir per reclamar "Vittorio Emanuele re di Italia" i alliberar-se de la dominació austríaca. De fet, llibertat, poder i política sovint són el context moral i històric damunt el qual Verdi va aixecar òperes com Macbeth, Otello, Il trovatore (una intriga de revenges en temps del Compromís de Casp) i Don Carlo (adaptació d’un drama de Schiller sobre el primogènit de Felip II). En qualsevol cas, sempre hi ha emoció, i emocionant ha sigut el concert, que va començar amb la Simfònica del Vallès desplegant l’obertura de La forza del destino i preparant el terreny perquè Lliteres s’encarnés en el duc de Màntua per cantar la popular La donna è mobile. Tot seguit, Perles i Òdena van protagonitzar el duet Mira, di acerbe lagrime de l’últim acte d’Il trovatore, i el Cor Madrigal, després d'acompanyar el tenor a Di quella pira (Il trovatore), va entomar amb plenitud Noi siamo zingarelle i Di Madride noi siam mattadori, de La traviata. Presentats tots els participants, la nit va avançar amb la fluïdesa habitual de la formació vallesana (que aquests dies afronta L’holandès errant de Wagner en la temporada de la Fundació Òpera Catalunya).

La soprano malaguenya va poder lluir-se encarnant la Violetta del primer acte de La traviata (també en el bis amb el sempre engrescador brindis), en el trio Di geloso amor, d'Il trovatore, i en el duet Teco io sto!, d’Un ballo in maschera, amb el tenor d’Artà, destacat també com a Otello. I Òdena va saber aprofitar alguns dels grans papers per a baríton que va escriure Verdi, com ara Macbeth (l’ària Pietà, rispetto, amore, recompensada amb una ovació i uns bravos), i també el Rodrigo de Don Carlo que comparteix amb el tenor el jurament d’amistat Dio, che nell'alma infondere i que al Palau de la Música va cantar amb Lliteres.

El Cor Madrigal va ser aplaudit amb entusiasme en diversos moments del concert. Per exemple, al final de la primera part, amb el Gloria all’Egitto d’Aida, en el Dies irae del Rèquiem i, esclar, en l’emocionant èpica del Va, pensiero. Llarga vida a Verdi, sempre. I com va dir la directora de l'ARA, Esther Vera, en el pòrtic del concert: "Llarga vida al periodisme".