Trump aposta per una geopolítica del segle XIX per al segle XXI

WashingtonLa imprevisibilitat és un dels principis que regeixen el tarannà de Donald Trump. Si és estratègica o es basa en els budells, només ho sap ell. Recordem les declaracions imperialistes d'annexionar-se Groenlàndia, el canal de Panamà i el Canadà; la reconeguda bona sintonia amb el president rus Vladímir Putin (amb enviament de testos covid inclòs); les amenaces als socis de l'OTAN, i les aliances que semblen basar-se en adulacions. Pot semblar que Trump es mou d'acord amb una geopolítica del caos o de la banalitat, però no es pot entendre un home del segle XIX des del prisma del segle XXI.

"La millor manera d'entendre Trump és veure'l com un president del segle XIX en un món del segle XXI", exposa el professor de la Universitat de Chicago i autor d'Arguing about alliances: The art of agreement in military-pact negotiations, Paul Poast. Es tracta d'una visió de l'ordre internacional prèvia a la Segona Guerra Mundial en què els Estats Units no ocupaven el rol de potència hegemònica. És un sistema internacional previ a la creació de les Nacions Unides i l'OTAN, la qual Trump tantes a vegades ha criticat com una despesa innecessària.

Poast apunta al president William McKinley, que va governar el país entre el 1897 i el 1901, com una de les referències que Trump cita constantment. Els assistents del Club Econòmic de Nova York que van assistir a una trobada amb Trump el mes de setembre passat en poden donar fe. El republicà va fer un discurs extens sobre les glòries de McKinley i el poder dels aranzels per solucionar tot el que, segons Trump, afecta una nació que s'acosta al col·lapse econòmic.

Guerra d'aranzels

Pocs mesos després de la classe d'història, el futur 47è president ha amenaçat amb una guerra d'aranzels contra el Canadà, Mèxic i la Xina. També ha plantejat l'ús de pressions econòmiques per fer que Dinamarca acabi cedint Groenlàndia. La idea de sortir de l'acord nuclear amb l'Iran, el 2018, també hauria begut d'aquest principi d'utilitzar la força econòmica per aconseguir el que volia aconseguir per als EUA. "Existeix un consens que no hi ha d'haver una bomba nuclear iraniana. Alguns, com l’administració Obama, que van adoptar un enfocament més cooperatiu, pensaven que la manera d’evitar que l'Iran obtingués una arma nuclear era donar-los incentius perquè no seguissin amb el programa. I així es va establir la base per a l’acord nuclear amb l'Iran. Però l’altra visió, la de Trump, és que l'Iran només aprofitarà l'acord. Ell pensa que la clau per evitar que l'Iran tingui una bomba és fer que el país sigui més pobre", assenyala Poast.

L'America First de Trump es tradueix, en la política internacional, en un rebuig al multilateralisme i a l'ordre internacional liberal, però no necessàriament implica l'aïllacionisme. "Trump és un unilateralista. No està interessat en cooperar de cap manera que segon ell pogués debilitar els Estats Units. Ell farà el que creu que és millor per a la nació, i si altres països volen unir-s'hi, llavors bé, però no canviarà", exposa Poast. Trump fa els càlculs pensant en què està guanyant a canvi. Veu la geopolítica des d'una perspectiva transaccional.

"Trump forma part del grup dels anomenats realistes, com Richard Nixon o Henry Kissinger: no li importa arribar a acords amb els enemics si en pot obtenir algun benefici –explica el professor d'història moderna dels Estats Units de la Universitat de Carolina del Nord, Benjamin Waterhouse–. Però, a diferència del realisme de Kissinger, que estava concentrat en trobar la manera que els EUA tinguessin més poder, el de Trump està centrat en trobar la manera de crear més diners perquè creu que el comerç aporta riquesa al país".

Unilateralisme

L'unilateralisme i el rebuig del rol dels Estats Units com a garant de l'ordre internacional que es va atorgar després de la Segona Guerra Mundial és el que, dins la seva lògica, fa que s'acosti a països que històricament s'han considerat enemics. Trump considera Rússia i Corea del Nord com a amenaces, però això no ha impedit una bona relació amb Putin o que es reunís amb Kim Jong-un durant la seva primera presidència. "Trump reconeix que hi ha altres potències amb els seus interessos i, mentre això generi friccions, permetrà esferes d'influència", explica Poast. Que la Xina o Rússia dominin altres regions no té per què ser un problema als ulls del magnat mentre no amenacin els interessos dels Estats Units.

Més enllà de les conegudes aspiracions imperialistes de Rússia, la Xina està avançant posicions al mar de la Xina Meridional mitjançant la construcció d'illes artificials. Xi Jinping ja va fer explícita la seva intenció d'ocupar Taiwan i el 2023 la intel·ligència nord-americana va advertir que Pequín havia dit als militars que estiguessin "preparats per al 2027" per llançar una operació sobre l'illa, tot i que hi ha dubtes sobre fins a quin seria possible l'atac. El 2027 Trump continuarà sent president i en escenaris de conflictes més importants, Waterhouse adverteix que ara "estem cecs": "Durant la seva presidència anterior Trump no va haver de bregar amb grans reptes a escala internacional. No és com Bush amb l'Iraq o Biden amb la guerra de Gaza i Ucraïna".

Mentre que Trump reconeix la Xina i Rússia com a competidors dins del sistema internacional, amb Europa tornarà a tenir un enfocament propi de la política nord-americana del segle XIX: no involucrar-se gaire en els afers europeus. "És una mica com tornar al moment en què George Washington advertia contra les aliances comprometedores amb els europeus. Trump ho mira des de la idea que Europa no hauria de crear problemes als Estats Units", assenyala Poast.

El món com Manhattan

La lectura que fa Trump del tauler geopolític, per a Waterhouse és més senzilla: "Trump veu el món des del punt de vista del sector immobiliari de Manhattan: la idea que en tot negoci hi ha un guanyador i un perdedor". I en aquest càlcul, el republicà sempre vol guanyar. Fins i tot quan perd.

A Trump li importa el que pensen d'ell. Almenys determinades persones, com ara Putin i Xi Jinping. Li importa que el vegin com un líder fort. En el mandat anterior les seves aliances ja se sostenien sobre la idea de l'admiració mútua. "Una mostra d'això és com Zelenski va ser el primer dirigent en felicitar Trump per la seva victòria –exposa Poast–, buscant alimentar el seu ego. I en aquesta barreja entre l'ego i voler semblar fort davant de Putin, podria arribar a passar que l'administració Trump acabi sent més favorable a Ucraïna que la de Biden pel que fa a l'enviament d'armes i a una major laxitud en les restriccions del seu ús".