Per què surt tan barat insultar els líders europeus?

En rus, подсвинки (podsvinki) significa porquets, marranets, garrins. És l'apel·latiu que dimecres va utilitzar el president Vladímir Putin per referir-se als líders de la Unió Europea. La frase, tornada a llegir, espanta i assenyala el to del món d'avui: “Tothom es pensava que destruirien Rússia ràpidament i els porquets europeus s'hi van unir amb l'esperança de beneficiar-se del col·lapse del nostre país, recuperar alguna cosa perduda en períodes anteriors i intentar venjar-se”.

10.100 quilòmetres a l'oest, a la taula russificada de la Casa Blanca, Trump confessava la setmana passada en una entrevista a Politico la imatge que té d'Europa. La frase, tornada a llegir, també espanta: "Un grup de nacions en decadència liderades per persones dèbils que volen ser massa políticament correctes".

No és el primer cop que Putin i Trump, a qui uneix –entre tantes altres coses– un recel profund cap a la Unió Europea i el seu significat, dediquen improperis als mandataris del club comunitari. Són atacs de naturalesa diferent. Els del rus poden fins i tot entrar dins de la lògica política: provenen d'un líder a qui Brussel·les ha declarat públicament com a amenaça, i per tant rival, des que va envair per terra, mar i aire Ucraïna. Els de l'estatunidenc haurien de ser desconcertants: provenen de l'aliat més important d'Europa, garant de la seva seguretat, i són la mostra més palpable de com el món que ens envolta ha canviat de forma decisiva i probablement irreversible.

Tot plegat és una bona metàfora del moment de repte existencial que vivim els europeus: ¿en què pot derivar, a Europa, la pinça imprevisible que suposa el binomi Trump-Putin? ¿És l'autonomia estratègica l'única via per sobreviure? ¿La jungla de què Josep Borrell alertava –potser no de la forma més curosa– existeix de veritat? ¿Fins a quin punt Europa està preparada per caminar sense la mà del germà gran nord-americà? ¿El projecte europeu resistiria a governs d'extrema dreta a Alemanya i a França tal com anticipen les enquestes?

Llegia la setmana passada un article dels politòlegs Robert E. Kelly i Paul Poast al portal Foreign Affairs en què formulaven una altra pregunta cabdal: “Quant abús de poder estan disposats a suportar els aliats dels Estats Units?” Miraven cap a Europa.

Fins ara, els mandataris de la UE han optat desacomplexadament per la política de la genuflexió davant la Casa Blanca. A totes les cancelleries s'han fet cursos exprés en la diplomàcia de no fer enfadar Trump, d'ensabonar-lo, i de recrear-li les orelles amb només allò que vol sentir. Mark Rutte, en qualitat de secretari general de l'OTAN, ha tret matrícula d'honor en gairebé totes les assignatures. La foto de l'estiu de Trump instruint els líders europeus i Zelenski al Despatx Oval o la imatge dels polzes amunt a Escòcia després del pacte comercial de la vergonya són poesia gràfica per al líder republicà.

Les mostres de menyspreu de la Casa Blanca han anat en augment –la publicació de l'Estratègia de Seguretat Nacional 2025 és una bufetada majúscula– i la pregunta de Kelly i de Poast guanya urgència: ¿fins quan Europa es quedarà callada davant els atacs de Trump? ¿Els valors europeus queden compromesos per aquesta no-reacció? Des d'alguns espais polítics –encara mínims– es demana a la carta als Reis una posició més contundent dels Vint-i-set contra les faltes de respecte de l'administració nord-americana. És un prec raonable, tenint en compte que cada humiliació de Washington erosiona la salut democràtica del continent i dona ales a l'extrema dreta aliada de Trump, perillosos cavalls de Troia en territori comunitari.

Avui dia, però, a les capitals, impera la tesi que la UE no té encara prou força per canviar el to davant els EUA. També impera la convicció que la reacció de Trump, en un moment altament decisiu i delicat, seria catastròfica per als interessos del continent. Com a mínim és el discurs que difonen de portes enfora. Hi ha constància que el discurs de veus rellevants europees és diferent quan no hi ha micròfons a la vora. Potser veiem un canvi de discurs públic després de Nadal, a l'espera, sobretot, d'un suposat desenllaç a Ucraïna.

De moment, i malgrat el pessimisme instaurat a Europa, queda la ironia. Com la que un manifestant de Londres va utilitzar en la foto que encapçala aquest article. O, més fina, com la que utilitzava el president del Consell Europeu, António Costa –una de les veus que, malgrat tot, intenten evocar sovint l'orgull europeu–, per contestar la nova estratègia de seguretat de la Casa Blanca: "Si Europa no és forta, ¿per què tantes persones intenten enfonsar-la?"