Era dia de mercat, Josep Palau i Fabre

"Canvi d'era: el dia 6 d'agost de 1945 va ser el dia zero". El filòsof Günther Anders (1902-1992) estava convençut que el llançament de la primera bomba atòmica va inaugurar un nou temps, el de la "calamitat". Tres dies després de devastar Hiroshima, l'exèrcit nord-americà va llançar un segon projectil mortífer al damunt de la ciutat de Nagasaki. A L'home dalt del pont, dietari escrit el 1958 i publicat per primera vegada en català a Club Editor, Anders va més enllà de les xifres –que encara ara esgarrifen: més de 280.000 morts i centenars de milers de ferits i afectats per la radiació– i prova de conscienciar els lectors de la importància d'esborrar l'energia nuclear del món.

“Anem a Barcelona per les costes o per l’autopista?” és una de les frases que formen part del patrimoni oral dels sitgetans des que va fer-se l’autopista Pau Casals. Es diu en més d’una ocasió a la pel·lícula Sitges Nagasaki, que té el patrimoni de Sitges com un dels grans protagonistes. Hi surten les tradicions –hi actua, per exemple, la Colla Sardanista de Sitges i la Cobla Contemporània– i també, per descomptat, el patrimoni cultural. Hi apareix El Cau Ferrat –la casa-taller de Santiago Rusiñol, ara museu, atapeït de pintura, escultura, ferro forjat, ceràmica, vidre...–, i l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII), la icona de l’skyline de Sitges des del mar, situada dalt d’un turó, mirant cap a ponent.

Les 8.15 h del matí del 6 d’agost del 1945. Un objecte metàl·lic cau sobre Hiroshima, al sud del Japó. Una resplendor de llum trenca el cel i la terra. El que passa a partir d’aquest moment és de sobres conegut: la humanitat –concretament els Estats Units– acabava d’utilitzar per primera vegada una bomba atòmica contra la població civil. Tres dies després el mateix infern es tornaria a viure a Nagasaki, com a desenllaç –ja anunciat, de fet– de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a uns 12.000 quilòmetres d’allí, en un punt remot del Congo belga, un grup de miners congolesos continuaven treballant en una mina fosca i humida del sud-est del país, en condicions similars a l’esclavitud. No ho sabien, però acabaven de ser còmplices –tot i que de manera forçada– d’un dels episodis més crus de la història de la civilització. Ells havien recol·lectat el 80% de l’urani que s’havia utilitzat per construir aquelles bombes llançades pels nord-americans, que acabarien provocant la mort de més de 300.000 persones.

Aquest dijous fa 75 anys que va esclatar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica, el 6 d’agost de 1945. Tres dies després, el 9 d’agost, la segona sobre Nagasaki. El resultat, 240.000 persones mortes en els primers dies i molts milers més, a més d'infinitat de malalties i malformacions, durant molts altres anys. Per què? La guerra s’havia acabat a Europa i, al Pacífic, el Japó cercava una rendició negociada amb l’URSS. Mostrar el fruit del gran esforç de recerca i econòmic i fer una demostració de força per guanyar una posició de predomini en la postguerra segurament eren temptacions massa grans per contenir-les.

El 6 d’agost del 1945 els Estats Units van llançar una bomba nuclear sobre la ciutat d’Hiroshima. El dia 9 d’agost en van llançar una segona sobre la ciutat de Nagasaki. En pocs dies van morir més de 200.000 persones. Els anys següents hi va haver moltes víctimes mortals més a conseqüència de les explosions. Fins i tot avui els hospitals de la Creu Roja japonesa continuen atenent milers de sobrevivents i de descendents d'aquells sobrevivents, ja que els efectes de la radiació s'han transmès a generacions posteriors. Aquests dies es compleixen 75 anys d’aquells bombardejos.