Microsites 22/04/2017

Maria Bohigas: “Un escriptor no està al servei de la llengua”

Entrevista a l'editora neta de Joan Sales, responsable de Club Editor des de fa dotze anys. Per a ella, "Joan Sales va ser un avi divertidíssim que mai no em va parlar de la guerra”

7 min
MARIABOHIGAS: “Un escriptor  no està al servei de la llengua”

Vas conèixer gaire el teu avi?

Molt i poc alhora. Per a mi era un avi divertidíssim, amb qui vaig passar molt de temps a Siurana, de vacances, amb gran afecte, complicitat i conversa. Però mai no em va parlar de la guerra, i no crec que fos per protegir els nens, perquè tota la transmissió del seu món va passar per la fantasia; per exemple, era un gran explicador de rondalles, i triava sempre les versions amb més sang i fetge. I, de més gran, em va posar a les mans Dràcula. I quan llegeixes Incerta glòria, moltes sensacions que explica en Cruells de la nit, les estrelles, de dormir damunt la palla que cruix, de l’olor del bosc, això, el meu avi, ens ho va transmetre molt estant de vacances.

¿Era un escriptor, un editor, un patriota?

Era un soldat, i això és una cosa que es percep en les cartes que escrivia entre el 36 i el 42 al seu amic Màrius Torres i a la seva amiga Mercè Figueras. Comença una correspondència amb una senyoreta tuberculosa que s’avorreix i li escriu per desavorrir-la, però al cap d’hores comença la guerra, i ell es converteix en una mena de corresponsal particular d’aquestes dues persones apassionades pel que passa a fora, però que no poden estar a fora. I quan ho llegeixes t’adones que té molta consideració pels soldats dels dos cantons i molt poca pels que els han dut a la guerra. Les Cartes a Màrius Torres són el subsol d’ Incerta glòria.

De fet, ell diu que va ser soldat republicà perquè la guerra el va enxampar en el cantó republicà, on ell havia nascut.

Sabia que si hagués nascut a Burgos, probablement hauria combatut amb els franquistes, però això no vol dir que una cosa o l’altra fossin intercanviables. És que ara tot comença a ser tan relatiu que fa fàstic. El que ell no vol és formar part del bàndol que guanyarà. Reflexiona sobre la condició de vençut com l’única respectable en aquest món, que Jesús és això. Això no s’ha de confondre en cap cas amb el pacifisme, perquè Joan Sales en molts aspectes era un militarista, però creia que qui guanya no és gaire digne de la condició humana.

Perquè el guanyador fa mal ús de la victòria?

Sí, i perquè el que l’ha portat a la victòria és la vanitat de vanitats, és la mentida. “La mentida al peu de la qual s’agenolla el món”, això és un moment esplèndid d’ Incerta glòria : la mentida reina del món. Per a ell la tragèdia no és la desaparició nacional, sinó la política i cultural. Nació és un ens. En canvi, quan dius política i cultura parles de dues coses vives. Quan torna de l’exili, la guerra s’ha acabat, però continua, no poden barallar-se a canonades, i s’han de barallar en un altre terreny, que és l’intel·lectual. L’editorial que agafa és un petit canó. I li deia al Xavier Benguerel: “Donem-nos 10 anys, i si d’aquí 10 anys no funciona, enterrem el cadàver”.

Es referia a la cultura catalana?

Es referia a la societat catalana en tant que catalana. Per a ells, una literatura es dirigeix a una societat per parlar-li de coses reals. I volen reconstruir el públic amb Blai Bonet, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Sebastià Juan Arbó... Escriptors que consideren populars, que per a ells populars vol dir que són molt bons, perquè si no és així el públic no voldrà llegir-los. Els editors ho hauríem de tenir molt present, això: el públic no és un ase, i sap distingir entre una bona literatura i una literatura que no té ambició.

Vas viure a París fins que vas anar a la universitat. Com va ser el contrast entre la Catalunya imaginada i la real?

La primera vegada és violent. És típic dels emigrants: t’has fet una idea del que consideres que és casa teva, però és una idea, no una realitat. Jo tenia, de molt petitona, la idea que volia tornar a Catalunya, que viure a França era un error biogràfic.

¿La République no va aconseguir fer-te francesa?

Sí, però jo ho negava. Tenia un lligam amb Catalunya molt visceral, vinculat als avis i als fantàstics estius a Siurana. I el cert és que vaig venir a viure aquí...

...i al cap de cinc minuts te’n van passar les ganes.

T’ho juro. Era l’any 86, m’havia matriculat a filologia catalana a la UB i, per començar, em vaig adonar que allà hi havia un fotimer de gent que estudiava filologia catalana perquè era un moment que hi havia moltes sortides laborals, però la literatura se’ls enfotia. Els meus companys oscil·laven entre Mossèn Ballarín i en Quim Monzó, i pel mig no hi havia gaire paleta. Coses que per a mi eren molt importants, perquè les havia respirades a casa, el món de l’exili o els combatents republicans, els meus companys ho trobaven pintoresc i delirant. La idea que jo compartiria a Catalunya coses que no podia compartir amb la gent a França era totalment equivocada. I es passaven la vida preguntant-me d’on venia pel tipus de català que parlava. I em vaig adonar que jo no venia d’un altre lloc sinó d’una altra època. En l’emigració, el que reps no té a veure amb la teva generació, ve dels pares, i per tant ets una mica anòmal.

Abans has dit una frase d’impacte: “Tot comença a ser tan relatiu que fa fàstic”. A què et refereixes?

Vejam si no dic cap bestiesa. El temps crea una mena d’equanimitat que em sembla fora de lloc. Pots pensar en els camps d’extermini de Hitler i en els gulags de Stalin, però això no vol dir que puguis tractar el nazisme i el comunisme com a ideologies comparables. De la mateixa manera, en la literatura (la del Cercas, per exemple) creix un discurs de dessacralitzar el discurs de les esquerres antifranquistes, que també van construir la seva mentida roja. I això és sa, però això no vol dir que si els franquistes van cometre assassinats a l’engròs es pugui dir que els rojos eren una colla d’assassins. No es pot oblidar qui va organitzar un cop militar, va vulnerar la llibertat i va exercir la violència. I si parlem d’avui, s’ha produït una pretesa despolitització, en el sentit que els governs s’han convertit en intendents de no acabes de saber què. La Unió Europea es va fundar per evitar guerres, i si no és un projecte polític no té cap interès. Tot és política. I la part menys interessant de la política és el que entenem per política. La política és a l’escola, a la família. La societat és política, i si ho ignores et converteixes en un còmplice dels que prenen les decisions.

Tu has dit: “Intento ser fidel a la literatura però la literatura ja no forma part de la indústria de l’edició”.

Sí, soc editora, i sé que un llibre el gestiona l’agència Carmen Balcells perquè sé que em demanaran una bestreta que no té cap relació amb les vendes reals en català. Què fem nosaltres? Agafar un catàleg. Què diuen la Rodoreda, el Sales, el Bonet, l’Arbó? Quina comunicació estableix la literatura entre uns que transmeten una certa experiència de la vida i uns altres que la reben, avui que la literatura a penes s’ensenya a l’escola, la gent famosa no llegeix literatura, i els premis no es donen a escriptors sinó a comunicadors que se sap que vendran milers de llibres perquè surten a la tele o la ràdio? Editors com jo ens hem convertit en directors de petits teatres animant una discussió que vagi creixent.

Quines són les discussions que t’interessa fomentar?

Bàsicament una: qüestionar el discurs dominant. I no penso només en discursos mediàtics o polítics. La ciutat és un discurs. Compara Barcelona amb París o Londres. Per què Barcelona necessita sortir sempre neta i polida? Una ciutat més marcada per l’ús que en fan els habitants t’està dient una cosa. La literatura et permet sempre afinar l’orella. Et fa més crític. I què en treus de ser més crític? És com si t’hi veiessis molt més bé. Això és el que jo espero de la literatura.

¿I la majoria d’editorials són organitzadores de discussions?

Som diversos, i s’ha d’anar alerta perquè hi ha una certa tendència en el medi cultural català a considerar que tot el que és petit és bo. Es fan llibres formidables a Grup 62 i es fan llibres molt dolents en el teixit de l’edició independent catalana. Ara, a tot el món, l’edició independent té consciència que la cultura escrita és necessària, fins i tot amb el gran canvi de paradigma que s’ha produït.

Quin és el canvi de paradigma?

Internet ha canviat absolutament la relació de la gent amb la cultura. La passa per la pantalla i això desencadena un canvi de ritme. El mateix llibre imprès a les teves mans o a les meves durarà uns dies o un mes, ets tu, lector, que condiciones el ritme i el moment de la cosa. I t’aïlles, i en aquesta solitud, estàs una mica fora del món.

El 95% del que m’has dit es pot aplicar a les sèries.

Excepte el tempo.

Pots tornar enrere i revisitar el capítol...

Tens raó que és el que més s’acosta a la literatura. Em moro de ganes de veure sèries, però no tinc temps perquè llegeixo. Jo, quan no llegeixo perquè treballo, llegeixo perquè m’agrada. Quan em mori miraré sèries. Mentrestant, me les expliquen.

Doncs et deus sentir una mica desplaçada en les converses...

Sempre m’he sentit bastant desplaçada, no em ve de nou, ja t’ho he dit, però m’hi trobo molt còmoda perquè les discussions sobre les sèries són com les que jo tenia amb els meus amics sobre literatura. I, en canvi, quan em parlen de llibres, no em parlen de literatura, em parlen de llibres. A mi no m’interessa parlar de llibres, no m’interessen com a productes. Ara, m’estimo mil vegades més que mirin bones sèries que no que llegeixin mals llibres. Sí que crec que la literatura té una cosa que la fa impossible de substituir i en això, les sèries, que passin a jeure: escriure una gran novel·la que sigui, amb perdó, un “dit al cul” de les dictadures, només demana un paper i un llapis. La sèrie necessita tota la indústria de la producció.

Però té un impacte molt més gran.

Creus que Els Miserables de Victor Hugo té menys impacte que les sèries? Jo no.

Com està la literatura catalana?

Li estan passant dues coses molt interessants. Primer, que hi trobes personalitats bastant contrastades. I segon, que ja ha passat un gruix de temps prou important perquè els que avui escriuen facin servir la llengua com a eina d’expressió. No hi ha tant..., com t’ho diria?, l’obsessió perquè la llengua sigui ben tractada. Els escriptors joves ja han tingut una experiència lingüística més tranquil·la i, per tant, es poden permetre violar la llengua. És bo no tenir-hi una relació d’obediència. Un escriptor no està al servei de la llengua.

stats