El poeta Federico García Lorca va ser assassinat entre Víznar i Alfacar, i al terreny on va ser afusellat i enterrat dècades després s'hi va fer un parc. En aquest parc s'hi va fer una font a sota de la qual es va enterrar una bossa amb restes humanes, l'exhumació de les quals les autoritats andaluses impedeixen. Per això, García Lorca continua sent, com diu el seu gran biògraf, Ian Gibson, com "el desaparegut més famós del món" i "el desaparegut més famós i més estimat del món". L'artista Eugenio Merino va presentar al febrer a la galeria Memoria de Carabanchel (Madrid) una de les obres més colpidores sobre Lorca: una instal·lació titulada Ruïna protagonitzada per una escultura del poeta dins una fossa excavada al bell mig de la galeria, de la qual van arrencar el terra per donar versemblança a l'espai.

Amb la seva ironia i el seu sentit de l'humor tan propis, Carlos Pazos es pregunta ¿Y yo qué coño pinto?, com diuen els títols de dues obres de l'exposició que l'artista té en cartell a la Galeria ADN de Barcelona (Mallorca, 205; fins al 22 d'agost). Amb elles Pazos aborda temàtiques recurrents en la seva trajectòria, com l'art i la tasca i el paper de l'artista. També el debat entre la baixa i l'alta cultura, ja que una d'aquestes obres inclou, entre d'altres, la imatge lenticular d'un gat com els que es poden trobar als basars xinesos, i l'altra una col·lecció de llibres de pintura. No són les úniques reflexions artístiques explícites que hi ha a l'exposició: Dadú és una altra imatge lenticular en què es pot triar entre els rostres de dos artistes tan diferents com Salvador Dalí i Marcel Duchamp, i Simulacro de pintura al fuego de Yves Klein realizada con mierda de artista ja ho diu tot amb el títol. L'objectiu de l'artista amb els seus treballs és, com diu ell mateix, "construir antirealitat en un moment que l'art s'ha convertit en pur document i un assaig sociològic primet".