Assegut en un banc davant de la Sagrada Família de Barcelona, Youssef Benkhay explica la seva biografia des que va sortir amb 16 anys d'Aitaddou Zaguura fins que ara, amb 24, està a punt d'acabar un grau mitjà de formació professional d'instal·lació d'electricitat, gas i aigua i treballa a l'empresa d'inserció de la Fundació Eveho de Sabadell. "Aprendre l'idioma, tornar a estudiar, trobar-me en un lloc tan diferent del meu poble de 20 cases al Sàhara, estar lluny de casa", detalla el jove quan se li demana per les dificultats que ha hagut de passar per poder, per fi, tenir un futur més o menys encarrilat.

La realitat dels joves a Espanya és dura: necessiten destinar més del 90 % dels seus ingressos per pagar el lloguer i més del 35% si decideixen compartir pis. Segurament aquestes dues dades expliquen per què pràcticament vuit de cada deu joves catalans d'entre 16 i 34 anys no poden abandonar la llar familiar, segons les conclusions de l'últim informe de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya. De fet, la taxa d'emancipació en aquesta franja d'edat a Catalunya és només del 17,6%.

T’agradaria comprar un pis o una casa però no tens estalvis? Si tens entre 18 i 35 anys i vius a Catalunya, ara pots demanar el Préstec d’Emancipació, que et pot finançar fins a 50.000 € per pagar l’entrada del teu primer habitatge.

Un dels efectes més perversos de la pujada del preu de l'habitatge, sigui de compra o de lloguer, és que està retardant cada cop més l'edat a la qual els joves es poden emancipar i viure pels seus propis mitjans. Les dades de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya no deixen lloc al dubte: durant el primer semestre del 2024 només un 16,8% dels joves catalans d'entre 16 i 34 anys ho havien aconseguit. Es tracta de la xifra més baixa des que es tenen registres i, tot i això, és de les més altes d'Espanya, on la mitjana és del 14,8%. Només Astúries té una taxa d'emancipació superior a la catalana, del 17%. Això fa que el 74,5% dels joves que tenen una feina encara visquin amb els pares, una xifra que a Europa resultaria escandalosa.

La situació dels joves a Espanya és “insostenible”. És una de les principals conclusions de l'últim informe de l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, que ha constatat que durant el primer semestre del 2024 la dada de joves (entre 16 i 34 anys) que vivien fora de la llar familiar —és a dir, que havien marxat de casa els pares— es va situar en el 16,8% a Catalunya. Són 4 punts percentuals menys que el mateix període del 2023 i, tot i això, les dades catalanes són les segones millors de tot l'Estat.

És una obvietat que, de tots els canvis socials que ens han afectat en les últimes dècades, un dels més profunds és el que afecta les famílies, tant en la seva naturalesa com en la seva concepció. D'entrada hi ha un fet incontrovertible: la maternitat cada vegada arriba més tard i tenim menys fills. Per això, ara que venen les festes de Nadal, molts recorden aquelles taules gegants on hi havia els avis i multitud de tiets i cosins. Les famílies eren més àmplies quan la norma era tenir tres o més fills per parella, mentre que ara augmenten tant les dones que no en tenen com els fills únics, que abans eren l'excepció. Un concepte tan habitual fins fa unes dècades com el del "germà del mig", avui és absolutament minoritari. Ara mateix hi ha més dones d'entre 45 i 54 anys sense fills que amb tres o més, quan a les generacions anteriors era a l'inrevés.

El 2023 va tancar amb un creixement de l'emancipació juvenil –la taxa d'emancipació el segon semestre de l'any es va situar en el 17%–, però en unes pitjor condicions, sobretot pel que fa al cost del lloguer, que es va situar en màxims històrics. De fet, de mediana, un jove d'entre 16 i 29 anys que es vulgui emancipar en solitari hauria de dedicar-hi avui dia el 92,1% del seu salari, tal com es desprèn del Balanç General de l'Observatori d'Emancipació Juvenil corresponent al segon semestre d'aquest 2023 publicat aquest dilluns, coincidint amb el Dia Internacional de la Joventut. Aquesta és la cara i la creu d'una casuística que continua situant Espanya a la cua de les economies avançades pel que fa a la capacitat de la població jove de viure fora de la llar familiar.

Clàudia Gómez té 28 anys i viu amb els seus pares i la seva germana petita al barri de Canyelles, Barcelona. Ella, com tants altres joves, tot i haver tingut una formació àmplia, es troba mil i una barreres que no li permeten tenir l’estabilitat econòmica que voldria. La Clàudia és graduada en nutrició humana i dietètica, té un màster de nutrició pediàtrica i dos postgraus en nutrició de microbiòtica i nutrició clínica oncològica. I, malgrat tota aquesta formació, fins ara li ha estat impossible trobar una feina de la seva especialitat. “A tot arreu posen com a requisit tenir experiència, i així és impossible agafar-ne”, explica.

El 2023 es va acabar amb dues males notícies sobre l’estat de la nostra infància i joventut. D’una banda, l'Unicef ens avisava dels alts nivells de pobresa infantil. Som líders de la UE, amb més d'un de cada quatre nens i nenes vivint en situació de pobresa i sense accés a les comoditats més bàsiques. D’altra banda, les dades conegudes a finals de desembre sobre l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya assenyalen que la taxa d'emancipació dels nostres joves no deixa de caure. Sigui quina sigui la seva trajectòria personal, vulguin o puguin treballar o estudiar, o vinguin de famílies més o menys acomodades, el comú denominador de les persones joves a Catalunya és que viuen a casa els pares. Aquest retard en l’emancipació afecta no només el seu projecte vital com a adults i decisions tan rellevants com la maternitat, sinó també la seva salut mental. 

Un 20,2% dels joves d'entre 16 i 29 anys que resideixen a Catalunya viuen fora de la llar familiar. Això sí, el 80% comparteixen pis i hi dediquen entre el 30% i el 80% del seu sou. L'any passat Catalunya es va convertir en el territori amb el percentatge d'emancipació juvenil més elevat de l'Estat, segons l'últim baròmetre bianual de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya. L'augment es va produir tot i els elevats preus del mercat de l'habitatge, que obliguen a destinar bona part del sou a cobrir les despeses del lloguer. L'informe constata que, en només un any, l'esforç que havia de fer un jove a Catalunya per adquirir un habitatge lliure va augmentar 10,6% punts. Per llogar-lo, un 12%.

“La cultura és des de sempre, congènitament, un instrument de control social o polític social quan fa falta”, escrivia Rafael Sánchez Ferlosio. D’aquí la importància de l’actitud crítica per al progrés de la cultura. Per una banda, col·laboradora necessària dels projectes de dominació simbòlica i de control social, començant per la reafirmació conservadora de l’ordre establert. Però, d’altra banda, l'única que és capaç de desmuntar i fer evolucionar els sistemes simbòlics de dominació que articulen les relacions de poder en una societat i, per tant, d’obrir noves perspectives de canvi. Amb el benentès que el happy end no existeix. I que tota promesa de salvació és una impostura.

La inflació no ha fet res més que empitjorar les possibilitats dels joves d'emancipar-se, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Si ja era prou difícil tenir diners per llogar un pis tot sol abans dels 30 anys i poder cobrir les despeses, ara encara ho és més. A casa nostra, durant els sis primers mesos de l'any el lloguer mitjà d'un habitatge buit equivalia al 106% del salari net que percep una persona jove d'entre 16 i 29 anys, segons ha publicat aquest dijous el Consell de Joventut d'Espanya (CJE) en el seu últim Observatori d'Emancipació. La principal explicació d'això és l'increment de la renda mitjana dels lloguers, la principal opció entre els joves a l'hora d'emancipar-se. S'ha incrementat un 8,21%, segons es desprèn de l'informe. De fet, si aquesta és la via més popular (a diferència del que passava abans de la crisi financera del 2008) és perquè la compra d'un habitatge encara resulta més impossible: a Catalunya, un jove necessita 12 vegades el que cobra en un any per comprar-se un pis.

"Vam criticar la manera com es repartia l'ajuda espanyola del bo jove i ara ho volem resoldre". Així de directa ha començat la consellera de Drets Socials, Violant Cervera, quan aquest divendres ha anunciat que la Generalitat tira endavant un bo jove català, amb una partida idèntica, de 29 milions, per corregir les deficiències que tenia l'ajuda de 250 euros que va posar en marxa el govern de Pedro Sánchez al juny. En aquell moment l'allau de sol·licituds va fer que la prestació s'acabés en qüestió d'hores: "Ens van arribar més de 39.000 sol·licituds i els diners només arribaven per a 9.700 joves, i com que només els podíem atendre per ordre d'arribada, moltes sol·licituds van quedar desateses", ha recordat Cervera.

Com que es veu que la cosa va de polvoritzar rècords en temps límit, una de les metàfores dràstiques que deixa la setmana no és, aparentment, que Bruce Springsteen hagi venut totes les entrades en un tres i no res. L’altra cua, la que van formar centenars de joves per poder tenir accés als ajuts públics per al lloguer d’habitatge, ho va superar amb escreix. En vuit hores s’havien exhaurit del tot, s’havien abaixat totes les persianes i es penjava el cartell de sold-out. Així estem. 15.000 sol·licituds rebudes quan la Generalitat calcula que només 9.600 la podran obtenir finalment. Per falta de fons, esclar, del que havia de ser la mesura estrella de la legislatura anunciada per Pedro Sánchez.

A Catalunya tenim pocs joves. El poc més d’un milió de persones d’entre 16 i 29 anys no representen ni el 15% de la població catalana. La falta de joves és un problema en molts països del nostre voltant, però nosaltres el vivim més intensament. Alhora, els joves pesen poc políticament. No sempre voten, i són poc fidels als partits als quals donen suport. Per això no ens hauria de sorprendre que la gran majoria de polítiques públiques s’oblidin d’ells. El problema és que, si no hi ha oportunitats per als joves, no hi ha futur per a ningú. 

Anar-se'n de casa continua sent impossible per a la majoria de joves. La precarietat laboral (atur elevat, contractes temporals i sous baixos) i les dificultats per accedir a un habitatge són els principals motius que impedeixen a la població d'entre 16 i 29 deixar la llar familiar. És la denúncia que ha llançat aquest divendres el Consell de la Joventut d'Espanya (CJE), que ha presentat al Congrés les dades de l'últim informe de l'Observatori d'Emancipació Juvenil, corresponent a l'últim semestre del 2020. Tan sols un 16% dels joves espanyols viuen emancipats, una xifra que en un any ha caigut tres punts fins a nivells de l'any 1999. La resta de joves, el 84%, encara viuen amb els pares, segons el document.

Marxar de casa els pares és cada vegada més difícil "i a més aquesta situació s'està normalitzant". Aquesta és la denúncia que ha fet pública el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) -que agrupa les entitats juvenils catalanes- i que ha recollit per primera vegada en un informe les xifres que constaten el greu problema socioeconòmic que representa per al col·lectiu l'accés al mercat de l'habitatge. Segons l'informe Radiografia: Joves llogateres i dret a l'habitatge 2020 -desenvolupat amb l'Observatori DESC-, actualment els joves haurien de destinar gairebé el 120% de la seva capacitat adquisitiva, és a dir més del que ingressen, a pagar un lloguer mitjà. "Una tasca impossible; i un fet molt greu si és tenen en compte les recomanacions europees que diuen que el que s'hauria de destinar a l'habitatge és, com a màxim, el 30% o el 40% del sou", ha apuntat Guillem Chirino, portaveu del CNJC.