No hi ha dia que l’actualitat no ens proporcioni un motiu per pensar en profunditat en l’estat del país i arribar a unes conclusions provisionals pessimistes.

No hi ha hagut entesa i finalment hi haurà dues manifestacions pel caos de Rodalies. L'ANC acusa la Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya de contraprogramar-los amb una marxa alternativa, però la coordinadora treu ferro al fet de cridar a la mobilització el mateix dia i creu que ha de ser ella qui lideri la mobilització i no l'independentisme. “Els vam dir que ens mostràvem oberts a col·laborar i donar suport a la seva manifestació sempre que no convoquessin el mateix dia”, ha denunciat aquest divendres, el president de l'ANC, Lluís Llach.

El caos de Rodalies no es convertirà en una gran manifestació unitària com la del 2007. Llavors milers de persones, 200.000 segons la policia i 700.000 segons els organitzadors, van respondre a la crida de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) i van col·lapsar el centre de Barcelona per protestar pel mal funcionament de les infraestructures, especialment pel desori de Rodalies per l'arribada de l'AVE.

Manifestació ahir a la tarda a Barcelona, en suport als detinguts de la Flotilla per part de l’exèrcit d’Israel. I com a Barcelona, les protestes es van estendre a altres ciutats catalanes i desenes de ciutats europees.

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l’Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons. A tal punt que l’expresident Bush pare va dir allò que la política exterior dels Estats Units no la decidirien els manifestants de Barcelona.

El cap de setmana passat va tornar a haver-hi mobilitzacions importants en unes quaranta ciutats de l'estat espanyol. És de raó que sigui així, perquè Espanya és un país que té l'habitatge digne (l'adjectiu, aquí, és substantiu) com un dret reconegut per la Constitució, de manera que els ciutadans que surten a manifestar-se per accedir a un habitatge no fan més que exercir un dret constitucional. Aquí s'hauria d'acabar la discussió i les soflames de suposats liberals (en realitat, especuladors i amics d'especuladors) que denuncien suposades dictadures bolivarianes o woke. Els ciutadans, insistim-hi, no fan més que reclamar l'exercici d'un dret constitucional, en un article 47 que diu el següent: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. És a dir, la Constitució no tan sols consagra i garanteix el dret a l'habitatge, sinó que preveu i insta els poders públics a prevenir l'especulació amb aquest dret. Per tant, la falsa discussió sobre què pesa més, si la consideració de l'habitatge com a dret o com a bé de mercat, queda també ja tancada en el text constitucional.

La profunda crisi de legitimitat política que exhibeix el govern de Sèrbia pot començar a passar factura aviat a la ja feble influència de la Unió Europea als Balcans Occidentals. Quina credibilitat pot tenir un procés d’adhesió a una UE que sembla prioritzar l’estabilitat geopolítica per damunt dels principis democràtics? 

Una manifestació contra les retallades de les pensions a l'Argentina ha desembocat aquest dimecres en l'episodi de repressió policial més gran que ha protagonitzat fins ara el govern de Javier Milei. El que va començar com una protesta contra les mesures d'austeritat del president argentí a Buenos Aires va derivar en una batalla campal entre manifestants i policia, amb un balanç de 124 detinguts i 46 manifestants ferits. Un d'ells, el fotògraf Pablo Grillo, es troba molt greu, després de patir una fractura de crani per l'impacte d'una càpsula de gas lacrimogen.

Aquest dissabte el moviment feminista es prepara per a una altra gran mobilització del Dia de les Dones, el 8 de març. Si la pluja ho permet, l'agenda està farcida de concentracions i manifestacions a ciutats i pobles de tot Catalunya, així com una vaga laboral i de cures que convoca als centres de treball el sindicat CGT. La novetat a Barcelona és que, per primer cop, hi haurà dues manifestacions, com ja passa des de fa anys a Madrid. Això és degut a la divisió del feminisme per qüestions com la regularització o abolició de la prostitució i els drets de les persones trans. Us expliquem els recorreguts de les mobilitzacions i fem un repàs de la història del Dia Internacional de les Dones.

Les manifestacions de dissabte al País Valencià van ser massives, com el mal i l'ofensa que els governants del país han infligit a la seva gent. S'ha fet palesa una conclusió dolorosa: el president Mazón i el seu govern literalment van deixar morir desenes de ciutadans valencians per desídia, incompetència i inacció. Després, la resposta d'aquests mateixos governants ha estat carregada de mala fe i mentides, sovint contradictòries entre elles. Ara, després d'una manifestació al centre de València amb cent trenta mil persones al carrer (i altres protestes, igualment multitudinàries, en diferents ciutats valencianes), i després d'haver culpat durant els dies anteriors tot d'organismes estatals de la calamitat de la gestió de la DANA, la resposta de Mazón és assenyalar la ministra Teresa Ribera i publicar tuits dient que el govern de Madrid no li envia camions de desembossament, demanant ajuda a la CEOE i qualsevol absurditat que pugui sortir de la seva imaginació o de la dels seus col·laboradors. I per descomptat, com ja va fer el PP en una altra publicació a les xarxes el mateix dissabte, intentar deslegitimar les manifestacions afirmant que estaven “polititzades” i que eren “de catalanistes”. Ridiculitzar, menystenir i criminalitzar les protestes és una molt vella tàctica del PP.

L'amnistia va mobilitzar l'unionisme, que el 8 d'octubre de l'any passat va aplegar 50.000 persones en una manifestació a Barcelona –segons la Guàrdia Urbana–, al costat de tota la plana major del PP i Vox. Un dia que també rememorava la mobilització del 8 d'octubre del 2017, després del referèndum de l'1-O, amb 350.000 manifestants. Històricament, a l'espanyolisme li ha costat mobilitzar els ciutadans per als seus objectius, però fins a l'any passat havia anat sortint al carrer. Contra l'amnistia i l'autodeterminació, contra els aldarulls arran de la sentència del Procés, contra els indults o les taules de diàleg, o fins i tot contra la política lingüística. Però ara viuen un moment de calma. El president de la Generalitat és Salvador Illa, que és contrari a la independència i ha promès "governar per a tots els catalans" i, malgrat les veus d'alarma que continuen arribant des del PP i Vox, l'independentisme ha anat perdent força tant a les institucions com al carrer.

No direm que la manifestació d'aquest diumenge a Palma va ser històrica per no abusar de  l'adjectiu, però sí que va ser una manifestació impressionant i que serà recordada molt de temps. També va ser una expressió ciutadana impecablement democràtica, cívica i madura, d'una ciutadania que sap què vol, també què no vol, i com plantejar les seves demandes als governants i als grups de poder. Val la pena remarcar-ho, en contraposició amb un desplegament policial per cobrir la protesta que resultava clarament exagerat. La discussió sobre el nombre d'assistents (cinquanta mil segons la plataforma Menys Turisme Més Vida, vint mil segons la policia) és ociosa: hi havia, en qualsevol cas, desenes de milers de persones, i les concentracions de desenes de milers de persones, a Mallorca, són multitudinàries. Discutir-ho, o discutir la legitimitat o les motivacions dels ciutadans per manifestar-se a favor de la racionalitat social, econòmica, convivencial, lingüística i cultural (tot va junt, com recordava oportunament la pancarta de l'Obra Cultural Balear), o fins i tot insultar els manifestants, com ha fet a les xarxes algun dirigent de Vox, no tan sols és una reacció antidemocràtica inacceptable, sinó també una manera de situar-se fora de la realitat.

Un altre 8-M massiu. Milers de dones han tornat a sortir als carrers de mig Catalunya i a omplir el centre de Barcelona per plantar cara a l’ofensiva ultradretana que intenta frenar en sec qualsevol avenç del moviment feminista i de la igualtat. “Torna al teu corral, Abascal”, corejaven un grup de dones, que posaven en la seva diana el líder ultra de Vox, un dels altaveus a Espanya de l’onada global ultramuntana. Sense referir-se a cap dels portaveus d’aquests moviments involucionistes, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, ha afirmat que avui el feminisme és “la força més transformadora, la garantia de la democràcia, dels drets humans, de tenir vides dignes i de la justícia social”. Malgrat l’efecte divendres, a les portes del cap de setmana, 40.000 persones han acudit a la manifestació de la capital catalana, segons les xifres de la Guàrdia Urbana, i s'han igualat les de l’any passat.

El sentiment de desemparament entre la pagesia ha estat vist per l'extrema dreta com una oportunitat per arreplegar vots, com ja passa al continent europeu. En molts punts de l'Estat, aquesta operació encapçalada per Vox està tenint efecte, partint dels problemes de fons. Ara bé, a Catalunya la pagesia està indignada, però l'extrema dreta no hi té cabuda. Per què? El component nacional hi té un pes fonamental, però també la diferència de model en les explotacions agràries que històricament han predominat.

Les protestes convocades pels pagesos tallen diverses carreteres arreu de Catalunya aquest dimarts al matí. Les vies més importants afectades per les mobilitzacions són l'autopista AP-7, a la Junquera, Girona i l'Aldea; l'AP-2 a Montblanc i Vila-rodona i l'autovia A-2 en dos punts de les comarques de Ponent, a més d'altres vies. Els agricultors han anunciat que allargaran les mobilitzacions tota la nit, fins dimecres al matí, quan duran a terme marxes lentes cap a la ciutat de Barcelona.

Els pagesos catalans comencen aquest dimarts la primera gran jornada de mobilitzacions d'enguany per protestar per la crisi que viu el sector, molt afectat per l'increment de preus, la sequera i la manca d'ajudes. Les protestes, també convocades en molts altres indrets d'Espanya, s'estendran al llarg del febrer.

1. Una bandera espanyola amb un gran forat: heus aquí la imatge més impactant de les manifestacions contra els pactes d'investidura de Pedro Sánchez. Als mil·lennials potser no els dirà res, això de la bandera foradada. Per a la gent de la meva generació, en canvi, el missatge conté una càrrega de profunditat important. El 25 de desembre del 1989, el dictador romanès Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena van ser afusellats després d'una breu paròdia judicial. Les manifestacions que van precedir aquell acte n'estaven plenes, de banderes amb un gran trau: l'escut comunista l'havien retallat. En aquest sentit, veure una bandera espanyola on l'escut constitucional ha estat eliminat amb unes tisores impressiona, la veritat. El paral·lelisme amb els fets de fa 34 anys és inquietant. De símbols de la Falange, de mutacions de cabres de la legió o de personatges amb un rosari i una fotografia de Franco se n'ha vist sempre. La bandera foradada, en canvi, és inèdita i el seu missatge, d'alguna manera, també: com passava el 1989 a Romania, parla d'una aspiració de futur, no de simple nostàlgia del passat. Compte, doncs. 

"Per què tenen por de les urnes?" Són paraules d'Alberto Núñez Feijóo (PP) a l’acte de diumenge passat contra l’amnistia a Madrid, però que també han pronunciat, en versions semblants, dirigents independentistes com Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Carme Forcadell. En plena agitació del PP i Vox contra l’amnistia, la dreta fa seus els lemes que ha entonat l’independentisme en les mobilitzacions de l’1-O i contra la sentència del Procés el 2019. Repassem quins d'aquests missatges ara s'han transvasat a les mobilitzacions espanyolistes contra els pactes de Pedro Sánchez amb l’independentisme.

Que lluny queda el Pacte del Majestic amb què, el 1996, José María Aznar va aconseguir el suport de Jordi Pujol per ser investit president. Va ser l'última vegada que la dreta espanyola buscava un acord amb el nacionalisme català i li feia cessions rellevants (millora del finançament, policia de trànsit, supressió del servei militar). Després, amb una majoria absoluta, Aznar va recuperar el seu espanyolisme sense filtres. Des d'aleshores, durant tot el segle XXI, el PP ha mantingut respecte a Catalunya una posició dura, refractària a tota mena de diàleg, primer amb el mateix Aznar i després amb Rajoy, Casado i Feijóo; una política que va començar amb el rebuig frontal i la mobilització al carrer contra la reforma de l'Estatut. Amb la competència espanyolista primer de Ciutadans i actualment de Vox, i amb el Procés com a resposta de bona part de la societat catalana a la retallada del nou Estatut, el PP ha anat extremant els seus postulats i tancant qualsevol porta a un encaix diferent de Catalunya dins l'Estat.

Dimarts a la nit van ser les televisions públiques les que van fer un seguiment en directe més acurat de la revolta feixista al voltant de la seu del PSOE a Madrid, sobretot en les hores nocturnes on el nivell d’agressivitat va créixer. La noche en 24h del canal informatiu de RTVE va cobrir els fets amb diversos redactors connectant en directe des del carrer Ferraz i es va convertir en l’únic motiu d’anàlisi de la tertúlia que modera Xabier Fortes. El presentador va mantenir una mirada crítica sobre els fets i, només començar el programa, va ser contundent: “Los sonidos y símbolos campan desde ayer noche por las calles de Madrid y deberían hacer reflexionar a los que aún se niegan a condenar”. A RTVE, en alguns moments, van poder aproximar-se força a les escenes més violentes. En el Més 3/24, Xavier Graset també va connectar amb Eva Pelegrí i David Melgarejo, que van explicar la situació al carrer i com havia anat canviant el perfil dels manifestants al llarg de la tarda.