Les xifres no ho expliquen tot. Sovint oculten. Hem parlat moltes vegades de la crisi de l'habitatge, dels preus enlairats, del fenomen creixent del sensellarisme, del retard de l'edat d'emancipació dels joves, de la manca de pisos socials, del gran nombre persistent de desnonaments, de les ocupacions, de compromisos públics per construir... També ens referim molts cops al dret bàsic, constitucional, a tenir un lloc digne on viure. Un dret que desmenteix una realitat tossuda i dura. Totes aquestes informacions recurrents acostumen a anar acompanyades de dades eloqüents, flagrants. La consciència social de la gravetat del problema de l'habitatge s'ha anat estenent. Qui més qui menys està avui afectat en el seu entorn per la problemàtica de l'habitatge. Però a vegades cal un cas extrem per acabar de visualitzar i assumir de la magnitud de la tragèdia.

Demà és festa, però no estem per a gaires festes. No només perquè la Constitució s’ha convertit en una mena de taules de la llei i és impossible que es desenvolupin les seves capacitats integradores.

La població que viu al llindar de la pobresa continua escalant i només l'any passat Càritas Barcelona va atendre 44.526 persones. Els últims anys, la situació de vulnerabilitat ha crescut tant que l'entitat diocesana alerta que ha arribat “al límit” de la seva capacitat per atendre població vulnerable i seguir el ritme del creixement de la pobresa, que afecta no només les persones que estan a l'atur sinó també les que tenen una feina estable amb contracte. “Hem tocat sostre. No podem créixer al ritme que creixen les necessitats socials, tenim el vaixell ple i la gent del voltant es continua ofegant”, han advertit aquest dijous en la presentació de la seva memòria anual.

El padró, un dret i una obligació per a la ciutadania i l’administració, és impossible per a milers d'estrangers sense documentació o per als que no tenen una adreça fixa. La situació és antiga, coneguda i compartida per almenys 35 ajuntaments catalans, tal com han pogut corroborar set grans entitats socials que fan pinya "per acabar amb la impunitat” dels consistoris de denegar empadronaments. Les organitzacions són: Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), la Coordinadora Obrim Fronteres, el Fòrum de Síndics Locals, la CONFAVC, Lafede.cat, Ficat i Mujeres Unidas Entre Tierras. De fet, dels grans consistoris, només el de Barcelona compleix la legislació: empadrona tothom i atén persones que no hi resideixen o s'han traslladat fins a la capital per la falta de serveis bàsics (menjadors, dutxes, pensions) als seus municipis. Fins i tot hi ha ajuntaments que han pagat el bitllet de tren fins a Barcelona o han recomanat als que viuen al carrer que hi vagin.

Cent vint euros al mes per viure en una furgoneta aparcada al carrer i tenir accés a un espai de cotreball on es pot cuinar, treballar o anar al lavabo: aquesta és la nova fórmula amb què Haibu 4.0, l'empresa impulsora dels polèmics pisos rusc a Barcelona, pretén tornar a l'ofensiva per implantar-se a la capital catalana.

“El problema de l’habitatge no s’està dimensionant bé”. “Les estadístiques oficials no recullen tota la casuística i, per tant, no són fidels a la realitat”. “Hi ha milers de persones vivint rellogades, en infrahabitatges o en pisos i locals insalubres”. Les entitats socials catalanes fa mesos que intenten alçar la veu per fer arribar aquests missatges. Avisen que la bola s’està fent massa grossa i que el parc públic de pisos és alarmantment petit en relació amb la quantitat de gent que necessita ajuda.

L'incendi en una nau industrial a Vilassar de Mar ha posat al descobert, un altre cop, la realitat dels infrahabitatges i el negoci que hi ha al darrere. Quan els Bombers van rebre l'alarma, dilluns al migdia, es van trobar que l'interior d'aquest edifici, situat a la zona del Veral de l'Ocata de la localitat maresmenca, és el sostre d'una vintena de persones, que asseguren que paguen un lloguer d'uns 300 euros. L'Ajuntament ha anunciat que si es confirma aquest extrem, es personarà contra el propietari de la nau, que disposa de llicència industrial però no per a ús residencial.

La mort d'una parella asfixiada dins d'una barraca a Montcada i Reixac, en un assentament a la riba del riu Besòs amb mig miler d'infrahabitatges, ens posa cara a cara davant d'una realitat d'extrema pobresa amb la qual convivim sense veure-la, o sense voler-la veure. És com els sensellar que viuen al carrer, que sovint tenen la sensació de ser éssers transparents als ulls de la gent. Les dues víctimes d'ara, que tot fa pensar que van morir per inhalació de fum, s'afegeixen a la família (pares i dos fills molt petits) que el 30 de novembre van perdre la vida en uns baixos ocupats a la plaça Tetuan de Barcelona, a l'Eixample, a causa d'un incendi que s'hi va declarar. Són realitats que tenim a tocar. Ni la suma de serveis socials i entitats del Tercer Sector dona l'abast per atendre una creixent pobresa que es queda als marges de tot, en una complicada subsistència. Com sabem bé, l'arribada del fred és el moment més crític. Són situacions enquistades que han anat a més: la crisi del coronavirus quan encara no havíem acabat de sortir de la crisi econòmica anterior ha posat molta gent al caire de l'abisme.  "Aquí no han vingut mai els serveis socials, només la policia a avisar-nos perquè no fem focs gaire alts. Això és la frontera", deia ahir una veïna de l'assentament de Montcada i Reixac, una oblidada terra de ningú. La mateixa alcaldessa de la població, Laura Campos, impotent, descriu la situació com una favela en creixement constant en plena àrea metropolitana. En el cas de Tetuan, al cor de Barcelona, els serveis sí que hi estaven a sobre, i el nen gran estava escolaritzat. Però no se'ls havia pogut facilitar un habitatge digne i legal.

Han tingut una mort tan silenciosa com invisible va ser la seva vida per a les administracions públiques. Jéssica –el cognom no ha transcendit– i Munir Bakhatafdil van morir diumenge asfixiats pel fum d’un foc que havien encès per escalfar-se en una barraca del gran assentament que hi ha a la llera del riu Besòs, al terme municipal de Montcada i Reixac. A la parella la va trobar ja sense vida el germà de l’home, que va donar l’avís a la policia, davant de la incredulitat de la resta de veïns, que com que no hi havia restes exteriors no s’havien adonat de la tragèdia, l’última d’una llarga llista de víctimes de la pobresa. En aquesta desgràcia hi ha víctimes absents, els fills, tutelats per la DGAIA "per desemparament i no per indicadors de pobresa": el fill comú, de dos anys i mig i que viu amb una tia paterna, i dos menors més, d'una relació anterior de la dona, que han quedat orfes. Cap dels morts estava empadronat en aquest municipi vallesà.

Els casos són habituals: les pressions de propietaris obliguen inquilins a marxar de casa seva de manera forçada, sigui per augments del preu del lloguer, perquè no els renoven el contracte o per les males condicions de l'habitatge. És el que es coneix com a desnonaments invisibles: aquells que no es recullen a les dades oficials perquè no es deriven d'ordres judicials. Un estudi posa xifra a aquests procediments i recull que prop de la meitat (45,8%) de les mudances que hi va haver a l'àrea de Barcelona entre els anys 2014 i 2019 van ser conseqüència d'un desnonament invisible. El document atribueix les mudances forçades dels últims cinc anys a la "vulnerabilitat" associada al lloguer. "La mobilitat residencial i el nomadisme, lluny de ser una opció de vida, són una forma de precarietat. És, en realitat, inseguretat residencial", sentencia.

L’estratègia de tirar pilotes fora que han practicat les administracions davant del devastador incendi de la nau industrial de Badalona –en què han mort tres persones– donava la raó al relator especial per a l’extrema pobresa i els drets humans de l’ONU. Després d’haver visitat Espanya –també Catalunya–, l’australià Philip Alston va deixar per escrit com els polítics “han fallat en gran mesura a les persones que viuen en la pobresa” i com no hi ha oferta d’habitatge assequible i els serveis socials fan curt de recursos i d’inversió.

Quan el nivell arquitectònic d’un lloc és exquisit, no calen etiquetes: ni super, ni eco, ni bio, ni post, ni acrònims. Els grans llocs es diuen pel seu nom perquè no hi ha imitacions possibles. És el cas de la Plaça Major de Pollença, que a l’estiu es cobreix de banderoles blanques que fan soroll de pluja de paper quan hi ha una mica de brisa. Li van dir Plaça Major per oposició a la Plaça Vella, insistint en un tipus d’espai que s’estén per tota la Mediterrània, des de la Piazza Maggiore de Siena fins a les places porxades de Vic o Banyoles, idònies per als mercats. És major, la plaça de Pollença? Ho és en el sentit que és la millor plaça que es podia fer en un àmbit marcat pels desnivells i amb una església descentrada respecte a l’eix de la plaça. En llenguatge del segle XXI, podria ser una superplaça.