"Volen fer negoci i voldrien que tot fos discret. Però jo penso que la resta de ciutadans han de saber què està passant aquí". El Josep Torrent, de 49 anys, s’ha convertit en el primer veí del ja mític edifici de l’Eixample, la Casa Orsola, que té data de desnonament. Aquest professor de matemàtiques fa 22 anys que viu al bloc i mai havia participat en l’activisme per un habitatge digne. Però ara li ha "tocat". "Prefereixo no pensar-hi, no imaginar-m'ho. Però, si venen, el 31 de gener em trobaran a casa meva sense oposar resistència, però amb el suport d'entitats, les veïnes i el sindicat", assegura. La seva serà, doncs, la primera expulsió per la força després de tres anys de lluita veïnal en aquest bloc. El Josep serà el primer desnonat però no pas el primer que marxa. Abans que ell, assegura, molts veïns han marxat a contracor perquè no els han renovat el lloguer i no s'han vist amb cor de lluitar: són les anomenades expulsions invisibles.

L'habitatge està a punt de superar la inseguretat en el rànquing de les matèries que més preocupen els ciutadans de Barcelona. Amb el 28,8%, només una dècima separa el neguit per l'accés a l'habitatge de la por per la inseguretat, que amb el 28,9% és encara el primer problema segons les dades que s'han fet públiques de la segona onada del baròmetre municipal. Aquesta enquesta ha inclòs, precisament, preguntes específiques sobre el tema que deixen clar que la ciutat té un problema greu d'habitatge, segons opina una aclaparadora majoria del 94,3% dels enquestats, el 68,8% dels quals creuen que, a més, és un problema gravíssim. Ho és, de fet, per a gairebé la meitat dels enquestats, en un grau o un altre, i afecta, com és ben sabut, especialment la gent que viu de lloguer.

Decau a última hora la possibilitat que el Congrés dels Diputats tapi el forat legal dels lloguers de temporada que va deixar la llei d'habitatge estatal. Finalment, el vot contrari de Junts ha impedit la presa en consideració de la proposició de llei impulsada pels sindicats de llogaters d'arreu de l'Estat per regular aquest tipus d'activitat.

Una nova plataforma web ha sortit al mercat per fer competència als coneguts portals immobiliaris. Es tracta de Reviu (reviucasa.com), un portal d'habitatges on compartir i buscar ressenyes anònimes de pisos a Barcelona que té per objectiu evitar que el llogater vagi "a cegues" a l'hora de buscar un pis, per així superar "l'asimetria d'informació" que actualment caracteritza el mercat de l'habitatge.

El 16 de març van entrar en vigor els topalls dels preus dels contractes de lloguer d’habitatge habitual als 140 municipis declarats de mercat residencial tensionat a Catalunya. Malgrat que els llogaters han aplaudit que per fi es posi fre als preus dels seus lloguers i així s’eviti, sobretot, que els puguin apujar els lloguers a la renovació dels seus contractes, són molts els detractors que segueixen defensant que el mercat no s’ha d’intervenir, i que auguren una caiguda de l’oferta. És evident que amb les polítiques d’habitatge dutes a terme fins ara no s’ha aconseguit destensionar el mercat ni augmentar l’oferta d’habitatge. A més, hem vist que és un mercat que, havent estat lliure tots aquests anys, no ha aconseguit equilibrar-se per si mateix, com també s’ha vist a tots els països europeus que estan imposant aquest tipus de mesures. Ara bé, està clar que els topalls de preus no són un remei miraculós que solucionarà en tres anys –és el límit inicial de temps de les mesures implantades– el que no s’ha solucionat en dècades. I el que encara està més clar és que no es poden buscar solucions senzilles a problemes complexos. 

L’índex estatal dels preus de lloguer està vigent des d'aquest dissabte. En això, Catalunya ja és gat vell, i acumula experiència prèvia, des de l’aprovació de la llei de contenció de rendes –el setembre del 2020– fins a la seva parcial suspensió pel Tribunal Constitucional, divuit mesos més tard. Unes lleis, tant la versió autonòmica com l’estatal, que impulsen un canvi radical: convertir el mercat lliure de l’habitatge de lloguer en un mercat regulat en les ciutats on hi ha més demanda, que són moltes.

El Govern anunciava a finals de juny la seva intenció de limitar els preus de lloguer en 140 municipis considerats "zones tensades" pels grans esforços econòmics que ha de fer la població per accedir a un habitatge. Ara, i un cop s'han resolt la quarantena d'al·legacions rebudes per part dels ajuntaments, les associacions del sector immobiliari i les entitats socials, la consellera de Territori, Ester Capella, ha anunciat que es mantenen els plans –no s'hi afegeix cap municipi ni en desapareix cap del llistat–, però s'introdueixen dos canvis en els criteris que haurien de garantir la contenció dels preus d'arrendament en aquestes zones. A partir d'ara, en el mercat del lloguer català, es considerarà gran tenidor aquell propietari que tingui cinc o més pisos, i no 10, com fins ara. En canvi, els promotors de pisos destinats al lloguer social seran exclosos de la categoria de grans tenidors.

Dimecres, la notícia que obria el Telenotícies vespre et deixava glaçat. Toni Cruanyes explicava només començar un buit legal que permetia esquivar la llei de l’habitatge i llogar habitacions individuals en pisos compartits a preus desorbitats i amb contractes temporals. Però quan ens endinsàvem en els casos i els exemples, el cas es feia més escandalós. Primer perquè la notícia mostrava, a través de diverses pàgines web, com aquesta situació no és excepcional, sinó que n’hi ha un munt d’exemples. Segon, perquè els preus fins i tot superen amb escreix el preu de pisos de lloguer complets. I finalment pels personatges que lloaven les virtuts d’aquest sistema i els beneficis extraordinaris que els comportaven. Aquests presumptes gurus que abans es feien rics amb els bitcoins s’han passat al sector immobiliari. Un influencer famós conegut com el rei de les inversions explicava amb naturalitat: “No te riges por la LAU, por lo que no tienes tantos problemas y tanto tema de leyes de por medio. Y la demanda crece desmesuradamente”. I afegia: “No hay muchas cosas que te den tanto con tan poco trabajo. Todo el mundo quiere ganar dinero sin trabajar”, assegurava amb rotunditat. La notícia del TN ens el mostrava en persona, dins d’un d’aquests pisos que està reconvertint en habitacions de lloguer temporal. Amb l’encert que, el fet que el veiéssim incorporat al relat de la notícia de manera presencial i no a través d’una pantalla en connexió telemàtica, canviava molt la intensitat del seu testimoni. Hem normalitzat l’actitud d’aquests personatges en format virtual, perquè han creat uns codis comunicatius. Al transportar-lo a l’enquadrament televisiu d’un telenotícies, traspuava també un subtext més potent: la crematística, la manca d’escrúpols i uns valors que tenen a veure amb la immediatesa i l’interès personal. Per sort, la notícia s’equilibrava amb el testimoni sempre ferm i eloqüent de Carme Trilla, economista i presidenta de l’Observatori de l’Habitatge. Ella aportava la mirada sobre la vulneració de drets, l’ètica i el context legal. Altres testimonis que es lucren amb aquest sistema de lloguer d’habitacions, explicaven, dins dels mateixos pisos, els mètodes d’inversió o el disseny dels espais. “S’elimina el menjador perquè és un punt de fricció important i augmenta molt la rotació”, deia. I és que aquests venedors esborraven del discurs tot el que té a veure amb la privacitat, la convivència, la qualitat de vida, l’explotació dels inquilins, la dignitat humana i el mercat de l’habitatge. I el que cridava l’atenció era l’estètica vinculada als seus anuncis: una instagramització de les habitacions per camuflar la deshumanització del seu sistema.

“La major part de la població no té problemes per pagar el lloguer” segur que no deu estar entre les millors frases de la vida política de Meritxell Batet, i ella mateixa es va disculpar minuts més tard a Twitter d’aquestes paraules dites a SER Catalunya. Perquè una cosa és que la gent acabi pagant el rebut del lloguer a final de mes (la majoria de la gent paga, sí, ves quin remei) i una altra cosa són els equilibris pressupostaris que han de fer i la minva de renda disponible després d’haver pagat el rebut del pis.

Del 7 al 9 de juny es va celebrar a Barcelona l'ISHF (International Social Housing Festival), amb 2.000 participats procedents d’Europa i d’Amèrica, tots experts i expertes favorables a les polítiques públiques d’habitatge. Va ser l'ocasió per compartir i comparar les directrius polítiques actuals de països i ciutats, per exposar els reptes que cal afrontar i, també, perquè el model de Barcelona rebés molts elogis dels participats internacionals en conferències i debats.

El Govern ha identificat fins a 140 municipis catalans com a "zones tensades" pel que fa a l'accés a l'habitatge. Això vol dir que en aquestes localitats s'hi aplicarà la regulació dels preus del lloguer prevista en la nova llei estatal de l'habitatge, que està en vigor des de finals del mes de maig. El departament de Territori ha confirmat aquest matí que ja ha iniciat el tràmit d'informació pública per delimitar aquests municipis on han detectat una "oferta insuficient d'habitatge assequible i que compleixen els requisits que marca la llei per implementar mesures de contenció de les rendes".

Després de la convocatòria electoral de Pedro Sánchez per al 23 de juliol, podem preguntar-nos: ¿què passarà amb la llei d'habitatge? Posem-nos en el cas que la tan esperada llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a un habitatge digne es manté en vigor. Seguiria havent-hi interrogants: ¿què passaria amb els lloguers? ¿Podríem llogar el nostre habitatge al preu que volguéssim o hauríem d’aplicar les limitacions que marca la llei?

La nova llei espanyola i el xàfec de promeses innegablement electoralistes dels nostres polítics han situat –de fet, ressituat– la qüestió de l’habitatge al bell mig del debat públic. I això és sens dubte una bona notícia, ja que connecta la discussió política amb la realitat del carrer, de les persones. L’accés a l’habitatge és, des de fa molts anys, un dels problemes que més condicionen les vides d’homes i dones de totes les edats, començant pels joves urbans, que veuen amb desesperació com, tot i treballar, llogar o comprar un pis continua estant fora del seu abast econòmic. Avui, en ciutats com Barcelona, tenir feina no garanteix poder tirar endavant un projecte de vida digna, encara que sigui dins la modèstia. Que les hipoteques s’hagin encarit molt contribueix a empitjorar encara més una situació marcada pels sous baixos i la precarietat laboral.

Aquests dies els mitjans es fan ressò d'un estudi de l'Institut d'Economia de Barcelona segons el qual la llei de contenció del preu del lloguer va aconseguir reduir-lo sense reduir el nombre de nous contractes d'arrendament, ni el de contractes finalitzats ni l'estoc del parc de lloguer. Mentre continua el debat sobre si la llei estatal pel dret a l’habitatge ha d’incloure controls que limitin les rendes inicials, la publicació de l'estudi de l'IEB ens permet recordar que un altre de l’Observatori de l’Habitatge de Barcelona (OHB), publicat al gener, confirmava també que la llei va tenir un efecte positiu en l’assoliment del seu objectiu de contenir els preus del lloguer, tot i que la llei només va estar en vigor durant un any i mig.

Cop de timó en la política d'habitatge social de lloguer a Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha promès aquest matí que el Govern farà fins a 10.000 pisos nous de lloguer social en els pròxims tres anys, fins al 2026, repartits en una vuitantena de municipis de tot Catalunya. Aquesta xifra representa augmentar en un 18% més el parc actual de pisos de lloguer social, que ara mateix se situa en els 55.000 pisos a tot el territori. "Tenim molt clar que l'accés a l'habitatge no és un luxe, és un dret bàsic", ha dit Aragonès. "Aquesta xifra suposa un gran salt endavant en el volum d'habitatges de lloguer social i constata l'aposta decidida per donar resposta a una necessitat social més que evident", ha afegit.

El 31 de gener Carles Badenes va publicar un article a l'ARA en què critica el policy brief de la Càtedra APCE-UPF (del qual es va publicar un resum al bloc 5 cèntims) sobre l’avaluació de la regulació de lloguers a Catalunya. Primer, voldria dir el que més m’agrada de la seva crítica: que s’ho ha llegit. No és habitual. Per això i perquè em consta que és un bon lector de reports econòmics, es mereix una resposta. Començaré dient que la Càtedra, creada el 2021, està finançada per APCE, sí, però molt abans que es constituís jo ja era crític amb les regulacions de lloguers. Per tant, si hi ha un biaix és exclusivament meu, com a investigador que porta més de 20 anys dedicant-se a l’economia de l’habitatge. A banda, jo crec que els investigadors som neutres a l’hora d’avaluar una política, i això no depèn ni de qui finança una càtedra (també n'hi ha de finançades per l’Ajuntament de Barcelona) ni de si treballes per a un ens públic de determinat color polític... Com diria Lennon: "you may say I’m a dreamer".

Fa uns dies diversos mitjans de comunicació, inclòs aquest diari, es van fer ressò d’un nou estudi sobre la regulació del preu del lloguer. Es tracta d’un policy brief elaborat per una càtedra de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE). El seu contingut i la seva àmplia recepció mediàtica resulten il·lustratius de com es construeix un fals consens en matèria econòmica. La publicació arriba en plenes negociacions sobre la llei estatal d’habitatge. 

El primer que cal dir amb la crisi de l'habitatge és que no hi ha solucions fàcils. El dèficit d'habitatge protegit és tan gran, i el dinamisme del mercat tan fort (per la pressió turística i la inversió estrangera), que resulta complicat transformar la dinàmica. Per això les promeses polítiques s'han d'agafar amb pinces. En efecte, davant la gravetat i urgència del problema, hi ha la tendència a un cert populisme de mesures fàcils de vendre a la ciutadania. Però la seva eficàcia després resulta limitada, i fins i tot contraproduent. Aquest ha estat el cas, per exemple, del topall als preus del lloguer a les zones urbanes "tensionades" que va posar en marxa la llei catalana vigent entre el setembre del 2020 i el març del 2022, quan va ser anul·lada parcialment pel Tribunal Constitucional per envair competències de l'Estat. Al marge que fos anul·lada des d'una visió centralista, aquella llei no va donar resultats. Segons un estudi de la UPF, els preus en el segment protegit van baixar molt poc (un 5%), descens que es va concentrar sobretot a l'inici, i, en canvi, la mesura va comportar una forta disminució de l'oferta (d'un 15%) i, en paral·lel, un augment de preus en el sector no regulat. De fet, l'intent de limitar per decret el preu dels lloguers, poc exitós, és més vell que l'anar a peu, i es remunta a fa 2.000 anys, en època de l'Imperi Romà.

“PSOE i Unides Podem acorden aprovar la regulació dels lloguers [en el marc d’una llei d’habitatge estatal] en tres mesos”. Des d’aquest titular han passat dos anys i dos mesos i, malgrat aquell compromís segellat l’octubre del 2020, ni la regulació dels preus dels lloguers ni la llei d’habitatge estatal s’han materialitzat. Tot i que de negociacions se n'han produït gairebé cada setmana, fins aquest gener les posicions estaven enrocades. Ara, però, sembla que la tramitació es podria accelerar. Els socialistes han obert la porta a no dilatar més l'aprovació de la llei i han aixecat el dit per habilitar el Congrés aquest gener i convocar la comissió, confirmen diferents fonts properes a la negociació a l’ARA.