“Bach és el músic i Mozart és la música”, solia dir aquell enorme mestre de músics que va ser l’Oriol Martorell. En tot cas, i seguint la seva idea d’atribuir a algú la màxima representació de l’ofici i a algú altre la personificació de l’especialitat, juguem una estona, que això va a gustos.

Ángel Gómez (Sevilla, 1976) va patir el Barça de Messi, Suárez, Busquets i Alba durant els vuit mesos que va encapçalar la direcció esportiva de l’Espanyol. Una etapa intensa, però fugaç, interrompuda abans del previst. Aleshores no s'hauria pogut imaginar que avui estaria buscant per Europa nous talents amb els quals nodrir l'Inter Miami, actual equip dels quatre exblaugranes. Sobretot, tenint en compte que en aquest impàs de cinc anys ha transitat pel River equatorià, l’Omonia Nicosia xipriota, el Birmingham anglès, el Kagoshima japonès i l’Arka Gdynia polonès.

No cal que Messi sigui el protagonista de l'anunci de la Super Bowl per aconseguir exhaurir existències. N'hi ha prou que el crac argentí es faci una fotografia, suat després d'un partit, al vestidor de l'Inter de Miami amb el producte a promocionar. Ni begudes energètiques, ni roba esportiva, sinó bales de joguina. L'exblaugrana va voler donar suport a l'única empresa que fàbrica bales de tot Llatinoamèrica, Tinka, regentada per tres germanes argentines.

Imagina't trobar-te un guanyador del sextet del Barça (2009) saltant a la corda i ballant en ple Portal de l'Àngel de Barcelona. Això és el que va passar amb José Manuel Pinto (El Puerto de Santa María, 1975) l'octubre passat. Pinto és un dels jugadors que van viure l'època daurada de l'equip entrenat per Pep Guardiola i que va deixar la seva empremta sent el porter titular a les Copes del Rei. Ara, 15 anys més tard, qui va ser el segon de Víctor Valdés sota pals passa els dies de la seva retirada del futbol cantant i fent esport, les seves dues grans passions.

Segueix fent-se estrany veure Messi vestit de rosa a Miami. El color de moda, de fet. Els argentins fan broma amb un acudit on una noia demana al seu xicot anar a veure el film Barbie vestits de rosa, tal com toca, i el noi accepta: arriba amb la samarreta de l'Inter de Miami. Segueix fent-se estrany des de Barcelona veure Messi així de feliç. Quan amb un mocador a les mans va marxar cap a París semblava Napoleó rumb a l'illa de Santa Elena. Per als barcelonistes va ser dur entendre que el Barça no li havia pogut oferir un bon contracte i li havia trencat el cor. Ara, dins d'aquell drama, veure com Messi patia era un consol, ja que demostrava que seguia sent barcelonista.

Explica l'Albert Llimós unes quantes raons per les quals creu que Lionel Messi no hauria de tornar al Barça. I, de raó, no n'hi falta. Sempre ha estat una persona assenyada, l'Albert, d'aquells que sap fer servir el cap. És una de les feines que tenim els periodistes, analitzar, preguntar i exposar els pros i els contres. Però mentre el llegia i li anava donant la raó, dins meu alguna cosa es movia, com si tingués una anguila a la panxa. No ho puc evitar: desitjo el retorn de Messi.

Fer un cafè amb Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és molt més que fer un cafè. La seva mirada curiosa arriba a tots els racons, provocant que pugui saber la història de la cafeteria d’hotel on és la cita, analitzar el vermut sobre la taula, triar les paraules adequades o per descomptat, emocionar-se recordant gols de Leo Messi. Qui diu que les lletres i la pilota no poden maridar bé? Puntí va saber descriure els sentiments de milers de barcelonistes en el seu llibre Tot Messi l’any 2018. Ara en publica una nova versió actualitzada, ja que tot ha canviat. I seguirà canviant, si parlem del geni argentí.

Quan l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani va posar sobre les espatlles de Lionel Messi el bisht, la túnica negra amb rivets daurats, ja sabia que l’argentí jugaria un any més al París Saint-Germain. Tot i les crítiques rebudes, Qatar se sentia victoriós el dia que es va posar punt final al Mundial més polèmic de les últimes dècades. De fet, els resultats esportius havien acompanyat. Si guanyava l’Argentina, rebia la copa un futbolista del PSG, club propietat dels qatarians. Si guanyava la selecció francesa, l’estrella del torneig seria Kylian Mbappé, també futbolista del mateix club, i el títol acabaria en mans d’un dels principals aliats de Qatar, França. També hi va ajudar tenir un estat àrab, el Marroc, a les semifinals. A Qatar només li va fallar la seva pròpia selecció, que va fer figa a la primera fase.

L'èxtasi viscut als carrers de Buenos Aires en la rebuda i posterior rua de la selecció argentina va tenir un segon capítol en l'arribada de Leo Messi a Rosario. L'astre argentí va aterrar a la seva ciutat natal juntament amb Ángel Di María i Paulo Dybala i es va desplaçar en helicòpter cap al barri de Funes, on l'esperava una gentada. Messi es va aturar a donar la mà i fer-se fotografies amb alguns dels concentrats.

Un grup de joves estaven preocupats. S’acostava la semifinal entre els dos grans equips de la ciutat de Rosario, el Newell’s Old Boys i el Rosario Central. Sempre solia guanyar el Newell’s i ells estimaven el Rosario Central. Un dels nois els parla d’un amic, el Cabezón Casale, que té un pare que mai ha vist en directe el Rosario Central perdre contra el Newell’s. Els ulls dels altres s’il·luminen. De sobte decideixen que han de portar aquell senyor que no coneixen de res al partit, que es juga a Buenos Aires. Si el Viejo Casale és a la graderia, la victòria és segura. El problema és que el Viejo pateix del cor i li han prohibit seguir els partits. Així que el segresten per portar-lo a l’estadi, amb el risc que el pobre home mori d’un infart.

"Se terminó para mí la selección. Lo busqué, era lo que más deseaba, y no se dio”. 27 de juny del 2016. Leo Messi acabava de perdre la seva quarta final, la tercera seguida, amb l'Argentina. Constantment qüestionat al seu país, sempre comparat amb Maradona, explotava als seus 29 anys. A Barcelona (i a tot Europa) ningú dubtava d'un futbolista extraordinari que acaparava Pilotes d'Or i tots els èxits possibles amb el Barça, el seu Barça. Però quan es posava la samarreta de l'albiceleste, Messi canviava el rictus: del lideratge i els asados a Castelldefels, passava a les crítiques i la pressió visceral de la premsa argentina. Aquell 27 de juny del 2016 va anunciar el seu comiat pocs minuts després d'haver fallat un llançament de penal en la tanda contra la selecció de Xile a la final de la Copa Amèrica. En l'edició centenària del campionat, els llançaments marrats del 10 i de Biglia van frustrar-los després d'un empat sense gols.

Menotti, Bilardo i Scaloni. Evidentment, el Mundial porta el nom de Leo Messi. També de Dibu. Però darrere de tot hi ha un lideratge silenciós del tècnic que va agafar la selecció fa quatre anys, de manera interina, i ha aconseguit que per fi Messi aixequi la Copa del Món. Scaloni, sense escarafalls, sense verborrea buida, sense discursos imposats, ha aconseguit crear un grup unit. I futbolísticament ha construït un equip que ha anat de menys a més, tot i la càrrega emocional que duien a sobre els jugadors: el pes de tot un país, les comparacions incessants amb Maradona.

Avui hem de parlar de dos argentins universals, el papa Francesc i Leo Messi. El Papa va ser entrevistat pel diari espanyol monàrquic ABC. Li pregunten quatre vegades per Catalunya, a veure si li poden treure algun titular sobre la unitat d’Espanya. Però el cap de l’Església catòlica no cau a la trampa i contesta: “A Catalunya, l’Església no pot fer propaganda per un cantó o per un altre, sinó acompanyar el poble perquè trobi una solució definitiva”.

Mai havia vibrat amb un Mundial. I és una sensació que m'ha agradat. Suposo que, en bona part, perquè tenia enveja de veure els altres que sí que la podien sentir. Però és que jo no tenia selecció, almenys fins a aquesta Copa del Món. I la pròxima, malauradament, tornaré a quedar-me sense, perquè la meva seria Catalunya. Avui, però, m'he emocionat veient Messi aixecar l'únic trofeu que li faltava en l'última ocasió que podia fer-ho. L'ha aixecat amb un somriure que amagava totes les cicatrius amb l'Argentina, que avui ha suturat per sempre més.

Lionel Messi no destaca com a futbolista extravertit o estrident. Ha estat amb els anys que ha anat agafant experiència i de tant en tant oferint imatges o paraules que han esdevingut icòniques, atesa la dimensió del futbolista. Els últims anys al Barça i a la selecció argentina ens ofereixen algunes d'aquestes fotografies, que sovint traspassen l'àmbit de les seccions d'esports, per ocupar un petit lloc a la història. El considerat The GOAT (Great of All Times) ha fet història al Mundial de Qatar. I ho ha fet amb un somriure, deixant-nos imatges per al record i amb un "¿Qué mira, bobo? Anda pallá, bobo" dirigit al jugador dels Països Baixos Wout Weghorst.

Després de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

La selecció de Leo Messi torna a ser davant d’una oportunitat per aixecar la Copa del Món. És la sisena final que jugarà l’equip argentí. Aquesta vegada a Qatar, ben lluny de casa, però amb un desplegament d’aficionats que fa sentir els jugadors com si hi fossin. El conjunt de Lionel Scaloni s’ha plantat a la final amb deu futbolistes bregadors i compromesos perquè Messi pugui esprémer tot el seu futbol. La màgia del 10 no només és el motor de l’equip damunt la gespa: també és la principal font d’inspiració dels càntics de la sempre entregada i creativa afició argentina.

Ja no ens regala fotografies icòniques al Camp Nou. Tampoc gols per al record contra el Reial Madrid defensant l'escut del Barça. La litúrgia d'avançar per Travessera de les Corts en direcció a l'estadi, acompanyada del "paga la pena anar a veure Messi", ha desaparegut de les nostres vides. Estem a les portes d'un segon Nadal sense que a les botigues hi hagi samarretes amb el seu nom i dorsal estampat damunt les franges de color blaugrana. Però la gegantina figura de l'argentí, el futbolista que més feliços ens va fer durant més d'una dècada, ha reviscut a Barcelona i a Catalunya amb motiu de la disputa del Mundial.

"Esto es una locura, desde la cuna. Ya tenemos dos copas, ahora queremos tres. Una la trajo Diego, esta la trae Lionel. Vamo a salir campeones como en el 86. Lionel, esta copa te la mereces". És una de les cançons del Mundial i també es canta al bar Munich, a Torelló, com a tants altres llocs de Catalunya. Regenten el bar la Natalia Sánchez (1975) i en Javier Soria (1974). Nascuts a Buenos Aires, van arribar junts al municipi osonenc l'any 2001.