L'extraordinari ressò mundial del darrer disc de Rosalía, l'èxit de la pel·lícula Los domingos, el seguiment mediàtic del relleu papal i el biaix més o menys "espiritual" (les cometes són aquí importants) de certes sèries amb molta audiència han fet que en determinats cercles s'hagi emprat l'expressió "primavera catòlica". Al cas concret de Rosalía ja m'hi vaig referir fa uns mesos, perquè em va semblar, si més no, significatiu. Que es tracti d'un genuí producte de màrqueting, tot i que d'alta qualitat estètica i musical, no desacredita l'interès real que ha suscitat entre molts joves (i no tan joves). Com s'ha d'interpretar, tot això? 

Per primera vegada en segles, els catòlics han estat víctimes d'un veto total de la policia israeliana a la missa del Diumenge de Rams a la basílica del Sant Sepulcre, amb l'excusa de la seguretat per la guerra a l'Orient Mitjà. L'endemà, l'executiu de Benjamin Netanyahu va haver de fer marxa enrere, després que en l'àmbit internacional proliferés una allau de crítiques, des dels presidents francès i espanyol, Emmanuel Macron i Pedro Sánchez, però també en el flanc de l'extrema dreta, amb l'ofensiva de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i el mandatari hongarès, Viktor Orbán. Vox va respondre a la nit demanant explicacions a Israel –sense la bel·ligerància de Meloni– però el PP ha optat pel silenci absolut, igual que Aliança Catalana –malgrat que tots ells es vanten de defensar les tradicions cristianes. Al seu torn, Junts tampoc s'hi ha volgut pronunciar. Què passa a la dreta i per què no alça la veu contra Israel ni tan sols quan persegueix els catòlics?

Un ble de cabells rossos de Jaume I que es guarden al Palau de la Música. La rotunda transformació de la plaça Sant Agustí, al Raval, quan treuen Santa Rita i els fidels deixen missatges amb peticions plenes d'esperança a la patrona de les causes impossibles. Les estelles de la creu on van torturar i matar Jesús, que atresora l’església d’Anglesola. Una gota de sang de Joan Pau II, que conserva l'església de la Mare de Déu del Prat d'Argelers. La llet de la Mare de Déu que té l'Associació Antic Gremi de Revenedors 1447 a la plaça del Pi, a Barcelona. Els ossos de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Són tan sols algunes de les relíquies, d'origen llegendari, que el periodista Sergi Ramis (Barcelona, 1964) ha anat trobant per capelles, museus, altars i criptes de Catalunya. Ho explica, amb força sentit de l’humor, a El camí dels ossos. Viatge verídic per la Catalunya de les relíquies (Columna).

Moviments a l'Església catalana. El catalanisme catòlic ha decidit moure's, articular-se i exercir un paper de pressió per incidir en el clergat català i les seves bases, però també a la Santa Seu, segons comenten diverses veus a aquest diari. Ho fa en un moment clau en què el papa Lleó XIV ha de prendre decisions essencials amb nomenaments de bisbes com el de Barcelona, però també en un context en què proliferen iniciatives catòliques de tarannà conservador o ultraconservador i espanyolista. En concret, una trentena d'entitats catòliques i catalanistes, moltes de les quals amb tarannà social, s'han unit en la Xarxa d'Entitats Cristianes, que ja fa uns mesos que existeix, però que ara s'ha presentat públicament en un acte aquest dijous al migdia.

Fa només uns dies, un amic em va regalar dos llibrets editats a començaments de la dècada del 1930 pel Foment de Pietat Catalana, fundat el 1909 per Eudald Serra i Buixó. No parlem d'un any qualsevol: és el de la Setmana Tràgica. Els dos volums que els comento contenen les encícliques Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII i Quadragesimo Anno –més coneguda com a Restauració de l’ordre social– de Pius XI (1931). La traducció està feta en un català normalitzat però alhora arcaïtzant; la de Rerum Novarum és del 1933, i la de Quadragesimo Anno del 1931. A la dècada del 1930, en plena crisi econòmica mundial i d'ascens dels totalitarismes, aquestes encícliques van adquirir protagonisme en el si del debat social i polític europeu. Podien ser llegides com una mena de tercera via entre el capitalisme liberal, que la crisi del 1929 havia desacreditat profundament, i un comunisme que avançava com a alternativa radical i que l’Església considerava incompatible amb els seus principis. En aquell context turbulent, la recepció de la doctrina social catòlica va ser diversa i sovint contradictòria.

La pròxima visita del rei Felip VI a Montserrat la vigília de Sant Joan ha provocat una sacsejada entre els cercles catòlics catalanistes. Després de dies de misteri i incertesa de quins serien els detalls de la seva visita o fins i tot si s'acabaria produint, ha acabat oficialitzant-se. Aquest dimarts hi ha hagut la confirmació i tot està acordat, segons ha pogut saber l'ARA, tot i que fa dies que les consultes a la Casa Reial apuntaven en aquesta direcció. Es parla de la visita des que el 20 de maig El Periódico va publicar que el monarca hi aniria el dia 23 de juny, però llavors, tot i la intenció d'assistir-hi de la Prefectura de l'Estat, no s'havia acordat cap detall entre les institucions ni s'havia comunicat formalment l'assistència dels reis, segons apunten fonts coneixedores a aquest diari. ¿L'abadia de Montserrat, símbol del catalanisme, ha obert les portes al cap d'estat?

El papa Francesc ha reaparegut breument davant els fidels aquest diumenge per impartir la benedicció urbi et orbi, a la ciutat de Roma i al món. Des de la lògia central de la basílica de Sant Pere del Vaticà i davant de més de 35.000 persones, el Pontífex ha pronunciat la seva benedicció amb un fil de veu i ha desitjat una bona Pasqua.

Un prefix hiperbòlic ha dominat els titulars informatius de les últimes hores: ultracatòlica. Així hem presentat al públic la nova presidenta de les Corts Valencianes i diputada de Vox, Llanos Massó. A jutjar per la seva biografia personal i política, Massó també és ultraespanyola i ultra-anti-llengua catalana. Ja ho saben: són els nous sabors d’aquest estiu. De fet, són sabors com els de sempre però encara més àcids. O, com deia aquell director de banda municipal, són “el mateix pasdoble però més carregaet de bombo”. 

El judaisme sempre va ser i ha estat una religió amiga del saber, l’estudi i la intel·ligència: només cal veure la quantitat de premis Nobel que han aconseguit en totes les branques del saber o, simplement, els enormes valors que han donat al llarg de la història. Ha sortit un llibre que repassa les ments jueves més clares dels segles XIX i XX que és francament dolent: Norman Lebrecht, Genio y ansiedad. Cómo los judíos cambiaron el mundo, 1847-1947 (Alianza, 2022). Per contra, és molt bo aquest altre, no traduït: Sander L. Gilman, Jewish Writing and Thought, 1096-1996 (Yale University, 1997).

Al llarg de les últimes quatre dècades, el periodista, músic i professor universitari Antoni Batista (Barcelona, 1952) ha dedicat més d'una desena de llibres al conflicte basc, l'últim dels quals va ser ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020). Els seus lectors, però, saben que aquest no és el seu únic interès: també ha publicat diversos assajos sobre música –entre els quals destaquen els que ha dedicat a Raimon– i sobre història de la resistència antifranquista. El vessant fins ara menys explorat de les seves investigacions és el cristianisme. Havia motivat Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada (L'Arquer, 2008), però no ha estat fins ara que ha publicat una interessant i insòlita anàlisi dels quatre evangelis del Nou Testament, Els portaveus de Déu (Fragmenta), on estudia la propagació del missatge cristià des de l'òptica de la teoria de la comunicació.

1. Catequitzar. Ho he hagut de llegir dues vegades per creure-m’ho: la Generalitat crea un pla pilot en escoles públiques per impartir la matèria de religió islàmica. I tot això emparat en l’acord de cooperació entre l'estat espanyol i la Comissió Islàmica d'Espanya, que garanteix l'exercici del dret dels alumnes musulmans a rebre ensenyament religiós islàmic als centres educatius públics, impartit per professorat designat per aquesta comissió. ¿Tornem a les religions d’estat?