1. En mans dels que creuen que tot els està permès i que no hi ha límits a la seva ambició, la intel·ligència artificial (IA), a la qual estan disposats a dedicar els recursos que calguin per fer-ne el marc de dominació de la societat, s’està convertint en la gran redempció que apunta a una autèntica mutació de la condició humana. Ara mateix ja hi ha qui diu que la IA pot tenir sentiments i sensibilitat, és a dir, que pot desafiar la singularitat humana. ¿És possible creure que la IA pugui substituir la complexa i arbitrària economia del desig dels humans? Una màquina, per molta capacitat de captar i combinar la informació que tingui, ¿serà capaç de viure l’amor i l’odi, el desig i la fúria, la fascinació i l’horror, el plaer i el sadisme, com és propi dels éssers vius i en particular dels humans, a través del seu complex sistema perceptiu? ¿I què seria d’aquest món si arribéssim en aquest punt, amb poders capaços d'imposar-nos, amb presumpta legitimitat científica, la manera d’estar aquí? No és nou: hi ha hagut tràgiques experiències molt barroeres d’aquestes pretensions. Sense anar gaire lluny, ¿què foren sinó, els totalitarismes del segle XX amb les seves variants nazis, feixistes i comunistes?

1. Límits. “Jo tenia un amic a qui, com a mi, no li interessaven gaire els capellans i els seus ensenyaments, sinó el que ell anomenava «el sagrat que hi ha en mi». Quan li vaig demanar a què es referia, em va dir que el sagrat eren els seus límits com a ésser humà, «que hi ha coses que mai podria fer»". Així va començar Theodor Kallifatides, primer Premi Internacional Diari ARA, la seva intervenció dissabte passat a la Trobada de Cap Roig.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.

“Si la societat confia massa en la IA per pensar, podria acabar perdent habilitats crítiques. No és tant que la IA substitueixi la intel·ligència humana, com que els humans deixin d’exercir-la”. Això em contesta la IA quan li demano si arribarà un dia a substituir el pensament humà.

Les darreres dades sobre el món educatiu són de nou descoratjadores. No sortim del bucle. Ara hem sabut que el nombre de baixes mèdiques s’ha disparat els últims anys i que les peticions augmenten just abans que comenci el curs, i que les altes tenen un pic a finals de juny. També hem sabut que un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l’escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.

"Al zenit d'una orgia –assegura Baudrillard a Cool memories–, un home va xiuxiuejar a l'orella d'una dona: «Què faràs després de l'orgia?»"

La pregunta que planteja Ignasi Aragay, director adjunt de l'ARA, a l'última sessió del cicle de converses celebrat en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans és tan ambiciosa com necessària: "L'humanisme es mor?". Responen el filòsof Josep Olesti i la historiadora Dolors Bramon al davant d'un públic que segueix les seves intervencions amb atenció.

Ara, davant la nova i radical revolució tecnològica que suposa l’arribada de la intel·ligència artificial (IA), amb totes les seves potencialitats i amenaces, és el moment de reivindicar, repensar i reforçar més que mai el paper de les humanitats i les ciències socials en els plans d’estudis, en tots els nivells del sistema educatiu i en la vida pública en general. És a dir, és l’hora tant de donar una empenta definitiva a la competència oral, lectora i escrita des dels primers nivells escolars, com d’arribar a fer possible un empeltament generós de la reflexió humanista en els estudis científics i tecnològics. I a la inversa, esclar: és l’hora de formar en el rigor científic i tecnològic els futurs humanistes i científics socials, i els ciutadans en general.

No són dies fàcils per a milions de persones. Gairebé sense avisar, aquesta setmana, ha estirat la pota en Bobi. 31 anys tenia el pobre. Era el gos més vell del món. Es veu que havia tingut una vida rica i plena al seu Portugal natal. El propietari del quisso creu que potser ha arribat a una superlongevitat perquè sempre s’alimentava de “menjar humà”. L’homínid clava queixalada.

L'altre dia, un tauró va devorar un jove a les platges del mar Roig, a Egipte. I no fa encara un mes que vam assabentar-nos que les orques han començat a atacar organitzadament els vaixells de pesca a l'estret de Gibraltar. El National Geographic es demanava si ho feien per venjança. Als clàssics, com el Lazarillo, la qüestió sembla més clara, les coses es fan, sobretot, per gana. Si els humans hem buidat els mars de peixos (amb una pesca insostenible i amb la contaminació), es pot entendre que els animals que hi viuen hagin de cercar el seu menjar allà on el vegin.

"Déu li va dir a Abraham: pren Isaac, el teu únic fill que tant estimes, i ves-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust" (Gènesi, 22). Sacrificar un fill per Déu –o, si més no, estar disposat a fer-ho– forma part del bagatge mental més profund, segurament ja inconscient, de la mentalitat judeocristiana. És la prova suprema de compromís i lleialtat. No es renuncia pas a un fill, o a la possibilitat de tenir-lo, per qualsevol cosa. És el que vaig pensar diumenge en llegir a l’ARA l’article “No vull tenir fills per no contribuir al canvi climàtic”, que signava la Mònica Bernabé. En aquest text, per exemple, una dona vegana afirmava: “Encara que eduquis els teus fills amb els millors valors, en l'adolescència sempre fan el contrari del que diuen els pares, i potser genero una cadena enorme de carnívors”. Per descomptat, “els millors valors” són els vegans. Tot plegat no sembla tenir gaire a veure amb el neomaltusianisme ni amb res que s’hi assembli remotament, sinó més aviat amb el New Age de sempre però ara en la versió apocalíptica, que tan bé ha descrit Pascal Bruckner a Le fanatisme de l’Apocalipse: "El planeta està malalt. L'home és culpable d'haver-lo devastat. Ha de pagar. Aquesta –diu Bruckner– és la vulgata popular avui al món occidental". Ha de pagar, sí, i en aquest cas el preu és alt: la maternitat.

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

Els filòlegs del Principat sembla que tinguin al·lèrgia a tot el que tingui a veure amb la Corona d’Aragó. Són tan nacionalistes principals ―bella opció política― que cada vegada que enceten estudis sobre les literatures i les tendències vinculades a aquella Corona, més encara les relacionades amb la cort napolitana d’Alfons el Magnànim ―que era d’una casa castellana―, acluquen els ulls, o miren al sostre, perquè la cosa no els acaba d’agradar.

La vida és un misteri: no hi ha ideologia tecnocientífica que el pugui resoldre. L’inici, el naixement, no té explicació: venim d’enlloc. Però això, en contra del que defensa Sartre, no té per què voler dir que la vida no tingui sentit, que sigui absurda, com una nàusea melancòlica, sinó que és una contingència "increïble", creadora. Cada persona crea i és única. Malgrat tota l’herència genètica i cultural, cadascun de nosaltres som un "inici absolut", som éssers únics, amb un nom. No es pot entendre el misteri del naixement sense fascinació ni el misteri de la vida sense proximitat als altres, a la vida en companyia: amb la paraula, el tacte, el cant... "Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort". Així comença Josep Maria Esquirol l’assaig Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema).

Amb aquest títol vaig presentar el meu “treball de torn” a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ara fa vuit dies. Vaig preparar, per llegir-los al final, dotze punts que sintetitzaven, en forma molt simplificada, tot el que havia dit; però la manca de temps no va permetre llegir-los. Amb gust els reprodueixo, per si a algú li poden ser útils.

“El que és inevitable rarament succeeix, és l’inesperat el que acostuma a passar”. La cita és de l’economista John Maynard Keynes i la repeteix el filòsof italià Franco Berardi, que uns minuts després alertarà l’audiència digital d’Esade que l’alternativa a la redistribució radical de la riquesa “és la mort”. L’escola de negocis va portar dimarts al format telemàtic el seu Fòrum d’Humanisme Tecnològic, tres jornades de conferències sobre el camí cap a una tecnologia més ètica que no han esquivat el xoc més inesperat de l’any: el covid-19.

Una bona imatge de l'empremta que ha deixat Martí de Riquer és que a fora del despatx de la Universitat de Barcelona que va ocupar durant dècades encara hi ha el seu nom. En els 99 anys que ha viscut el professor Riquer, el món ha canviat de valent, però és ell qui continua saludant -en forma de rètol- les noves generacions d'estudiants universitaris de lletres, que indefectiblement han d'acabar coneixent part del seu llegat literari, si volen arribar a saber res dels trobadors, de Tirant lo Blanc o del Don Quixot .