Concebuda com una meditació sobre les tensions socials que acompanyen els processos de memòria històrica, Hate songs –ambientada a Kigali, tot i que filmada en part a Bilbao– transporta l’espectador fins a l’any 2014, dues dècades després de l’atroç genocidi que va colpejar el poble ruandès. Encara sota l’ombra de l’horror, dos actors africans (Nansi Nsué i Boré Buika) i un tècnic de so belga (el barceloní Àlex Brendemühl) es reuneixen a l’antiga seu de l’emissora de ràdio RTLM –font de la propaganda hutu que va desencadenar l’extermini tutsi– per gravar una ficció radiofònica que busca exorcitzar els fantasmes del passat. A mesura que assagen, tanmateix, els actors comencen a sospitar de les fosques intencions que amaga la radionovel·la.

Al gener un jove volia reformar la casa heretada del seu avi al poble de Ngoma. Va contractar un paleta per obrir una rasa on posar una tanca, però al fer-ho va tocar en un os del que semblava una cama. L'amo de la propietat li va dir que deixés d'excavar i li va demanar que la construís dos metres més enllà. Però, quan ho va fer, es va trobar amb una calavera. Espantat, el propietari va tornar a demanar-li silenci, però aquest cop el va enviar a casa. Prou d'excavar. El paleta va saber que no podia callar-ho i ho va dir a l'alcalde del poble. Es van activar els protocols i, en tres dies, cent voluntaris van desenterrar fins a 119 cossos de persones que van ser assassinades ara fa 30 anys.

Vaig viatjar per primera vegada a Ruanda el juny del 1994. Vaig volar en un avió gairebé buit des de Brussel·les fins a Kinshasa, capital del Congo (llavors Zaire) i, després de patir l'habitual extorsió de la policia aeroportuària, vaig agafar un nou vol cap a Goma. Allà, al costat de la frontera ruandesa, es concentraven les tropes franceses de l'Operació Turquesa.

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.

Paul Rusesabagina, ruandès de 67 anys, va saltar a la fama mundial després que la pel·lícula Hotel Rwanda –en referència a l'hotel de luxe Des Mille Collines, d’on era gerent– el mostrés com un heroi perquè va acollir i protegir més de mil tutsis i hutus moderats durant el genocidi dels hutus extremistes del 1994 que, durant cent dies, van assassinar més de 800.000 persones. Aquest dilluns, la sala del Tribunal Superior de delictes internacionals i transfronterers de Kigali, la capital ruandesa, l’ha declarat culpable per “crim terrorista” per haver creat i finançat, suposadament, el Front d'Alliberament Nacional (FLN), que ha actuat com a braç armat del Moviment de Ruanda per al Canvi Democràtic (MRCD), la coalició de grups d'oposició ruandesos de la qual és líder. Els fiscals havien demanat cadena perpètua, acusant-lo de nou càrrecs relacionats amb terrorisme, inclosos assassinat, segrest i robatori a mà armada. Però encara no se sap la pena que haurà de complir.

Fa cinc anys, el periodista P.J. Armengou va viatjar a Ruanda per fer uns reportatges sobre les ferides del genocidi en què es va exterminar prop d'un 70% de la població tutsi. La primera entrevista que tenia aparaulada era amb una víctima del genocidi, l'Alice, i un dels hutus que van participar-hi, l'Emmanuel. Però Armengou no sabia que la relació entre víctima i botxí era directa: l'Emmanuel va ser un dels responsables de la matança en què van morir el marit i els fills de l'Alice; de fet, ell va ser qui, amb un matxet, va tallar-li la mà a l'Alice. La terrible història de l'Alice i l'Emmanuel i la seva reconciliació, Imbabazi, és una de les 18 historietes de no-ficció incloses a Vinyetari, l'antologia del Premi ARA de Còmic en Català que es podrà comprar amb l'ARA de l'11 al 23 de juny.

Era un discurs molt esperat a Ruanda. Han hagut de passar 27 anys abans que França, per boca del president Emmanuel Macron, reconegués oficialment la seva responsabilitat en el genocidi tutsi del 1994, perpetrat pels hutus més radicals. “França té un rol, una història i una responsabilitat política a Ruanda. També té un deure: mirar la història de cara i reconèixer la part de patiment que ha infligit al poble ruandès fent prevaldre durant massa temps el silenci sobre l’examen de la veritat”, va dir Macron. El president francès ha viatjat fins a Kigali, la capital ruandesa, per afegir solemnitat a aquest moment d'alta transcendència històrica. Macron emula així l’expresident Jacques Chirac, que va reconèixer el 1995 la responsabilitat de l’estat francès en la batuda del Velòdrom d'Hivern contra els jueus el 16 i 17 de juliol del 1942.

L’Adélaïde Mukantabana tenia 32 anys quan va arribar a França amb dos dels seus nadons en braços. El 1994 va fugir de Ruanda, el seu país natal, on gairebé tota la seva família va morir assassinada al genocidi dels tutsis a mans dels hutus. “Tinc la impressió que vaig tenir un cop de sort en aquesta desgràcia. El metge del nostre poble ens va evacuar fins a Burundi i, d’alla, vaig fer cap a França”, relata a l’ARA aquesta supervivent. Unes 800.000 persones en cent dies. “Als meus dos fills grans els van matar amb els seus avis”, explica abans d’engolir saliva. “Si haguessin volgut aturar el genocidi -es lamenta l’Adélaïde entre el remordiment i el retret-, els meus fills grans i la meva família encara viurien. Tots ells eren de Butare, un poble al sud del país.

El president de França, Emmanuel Macron, ha rebut aquest divendres l'informe que havia encarregat fa dos anys a un grup d'historiadors per posar llum a un dels episodis més foscos de la Cinquena República: el paper que França va tenir en el genocidi de Ruanda, que entre l'abril i el juny del 1994 va provocar la mort de 800.000 persones (tutsis i hutus moderats) a mans dels sectors hutus més radicals. I la conclusió és que França no en va ser còmplice, però sí que hi va tenir "un conjunt de responsabilitats pesades i aclaparadores".

Prop de 10.000 quilòmetres i un mar separen Kigali, la capital de Ruanda, de París. Ni aquesta distància, ni tampoc el pas dels anys, han aconseguit que, de tant en tant, l’ombra del genocidi ruandès recorri França. La complicitat del govern gal, presidit llavors per François Mitterrand, en una de les pitjors matances des de l’Holocaust ha estat repetidament assenyalada: tant pel suport militar i polític als extremistes hutus com per haver-los ajudat a escapar després. Però l’intencionat oblit institucional i, com a conseqüència, la manca d’una investigació exhaustiva sobre el rol concret de París deixen encara una llarga llista d’interrogants oberts que continuen generant disputes, acusacions, negacions i silencis incòmodes a la França del 2021. 

Félicien Kabuga, de 84 anys, considerat el banquer del genocidi de Ruanda, serà jutjat finamental a Tanzània per crims contra la humanitat. El Tribunal de Cassació de París ha confirmat l'ordre d'un tribunal inferior d'extradir Kabuga a una cort penal de les Nacions Unides on haurà de respondre dels càrrecs de genocidi, persecució i extermini.