Francesc Català-Roca (1922-1998) es considerava a ell mateix com un fotògraf del futur. Malauradament, no va poder fer realitat un projecte estimat en què el seu caràcter visionari era especialment evident. Es tracta d’un foto-llibre titulat La pell de Barcelona, ara publicat per Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, amb el qual Català-Roca es va avançar uns quaranta anys als instagramers especialitzats a capturar detalls dels seus edificis favorits i escenes de carrer que, gràcies a la casualitat, es converteixen gairebé en un gag. “El llibre apareix nou, renovat, per provocar la mirada de les generacions del nou mil·lenni”, afirma la historiadora i comissària de l’Any Català-Roca Laura Terré en un dels articles del llibre d’estudi que acompanya La pell de Barcelona. “Per conèixer el nou Català-Roca, novíssim –explica Terré–, hem de ser pacients i llegir aquest llibre sense paraules que ens parla d’un fotògraf gairebé desconegut”, subratlla.

Per al fotògraf Francesc Català-Roca (1922-1998) la fotografia era una manera viure i una porta oberta per confiar en algú. "Si us agrada la fotografia, tots som amics", afirmava. Aquest dilluns, alguns dels seus familiars, amics i personalitats del món de la cultura s'han reunit al Palau Moja amb motiu d'una de les grans notícies culturals de l'any a Catalunya i l'Estat: el departament de Cultura ha comprat el fons fotogràfic de Francesc Català-Roca per dos milions d'euros. "Estem davant d'una adquisició de país que garanteix la conservació, la investigació i la difusió del fons Català-Roca, el fotògraf més important al segle XX a Catalunya i l'estat espanyol", ha afirmat la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. En un saló ple a vessar, la consellera ha donat les gràcies als hereus, representats per un dels fills del fotògraf, Andreu Català Pedersen, i per Marc Català, fill del germà d'Andreu, Martí Català Pedersen, perquè "la família Català-Roca hagi prioritzat que l'obra del seu pare i avi fos del país i per al país". Ben segur que altres institucions devien estar interessades en un llegat d'aquesta magnitud.

Han passat cent anys des que va néixer “el xiquet de cal retratista”, al poble de Valls. En moltes ocasions vam sentir Francesc Català-Roca definir-se com un autodidacte, però realment la universitat era a casa seva, el seu mestre va ser el pare i els llibres de text la seva biblioteca. Uns anys després, amb el cop d’estat contra la República, el seu pare va entrar a treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El Francisco, llavors amb 14 anys, hi va entrar d’aprenent al costat del seu pare, ajudant a muntar cartells com aquell tan conegut d’Aixafem el feixisme, i revelava els rodets que arribaven del front de guerra. La seva sensibilitat per la realitat i l’aprenentatge del reporterisme es van consolidar mirant aquelles fotos i també escoltant les persones que hi passaven: André Malraux, Errol Flynn, Paul Robeson... i aquell reporter hongarès desconegut que després es va fer famós com a Robert Capa. Una bona escola, déu-n’hi-do!

Barcelona i Catalunya viuen un moment d’eclosió de la fotografia, de la imatge. Foto Colectania, al passeig Picasso, amb una important col·lecció i una activitat expositiva de qualitat, dirigida per Pepe Font de Mora, ha celebrat els vint anys d’existència, i La Virreina, amb la direcció audaç i valenta de Valentín Roma, que ha posicionat el Centre de la Imatge, a la Rambla, com un dels espais més creatius i de referència internacional, marcaven darrerament el ritme de la programació fotogràfica de la ciutat. L’obertura el 2020 a Barcelona per la Fundació Mapfre del nou centre KBr, dedicat a la fotografia, on ara es poden visitar dues esplèndides exposicions dedicades a Lee Friedlander i a Adolf Mas, ha afegit rigor i dimensió internacional a la situació de la fotografia a la ciutat. Si hi afegim les activitats de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; l’aparició del nou centre FotoNostrum, al carrer Diputació; la programació habitual de molts museus i galeries on s’acostuma a exposar fotografia, i la consolidació al territori de festivals com Panorama, Revela’t o la Biennal Xavier Miserachs, podem confirmar que des del sector privat i des de l’espai públic hi ha un nou interès i una aposta per la fotografia i la imatge contemporània.

És gairebé impossible no trobar cap fotografia de Francesc Català-Roca en una monografia sobre Joan Miró. Li va fer milers de fotografies al llarg dels trenta anys que va durar la seva col·laboració i amistat. Era l’únic a qui, pel seu caràcter silenciós, li permetia entrar a l’estudi mentre treballava, i gràcies a això avui tenim el testimoni de la manera de fer de l’artista. Només per això, per la sèrie magnífica de fotografies de l’artista muntant un mural a Osaka, fent ceràmiques a Gallifa o pintant al terra del seu estudi de Son Abrines, a Mallorca, ja hauria entrat en la història. Però aquesta relació de Català-Roca i Miró, iniciada el 1953 i continuada fins a la mort de l’artista, el 1993, és en realitat només una part petita de la immensa obra de Català-Roca i, també, una part, tot i que rellevant, dels molts retrats d’artistes i personatges de la cultura que va fer el fotògraf.

Una de les definicions de clàssic és “allò que mereix ser imitat”. I sent així no hi ha cap dubte que el meu pare és un clàssic que ha marcat amb la seva influència diverses generacions. Com a estudiós que soc de la música, a més, m’agrada dir que és “el Bach de la fotografia”, perquè ambdós autors varen viure consagrats a la producció de les seves obres, amb un domini absolut de les eines i de l’ofici. Si un feia misses, concerts, cantates, sonates..., l’altre feia retrats, arquitectura, paisatge, industrial... I si el músic era un virtuós de l’oïda, aquesta facilitat el Francesc la tenia amb la vista. Per posar-ne un exemple: no va començar a utilitzar el fotòmetre fins que va començar a fer fotos en color. En general li bastava mirar a ull per saber quina exposició o quin tipus de carret havia d’utilitzar. Quan comprava un lot de material, feia algunes proves i després ja tenia clar què havia de fer servir en cada moment.

Infància. Nissaga de fotògrafs

Francesc Català-Roca és el segon dels tres fills de Pere Català i Pic i Anna Roca. Quan va néixer a Valls el 19 de març del 1922, el seu pare –que es va fer fotògraf gràcies a haver guanyat una càmera en una rifa del banc on treballava – ja s’havia convertit en el retratista de la ciutat, tot i que els seus interessos eren més amplis i abastaven l’escriptura, les avantguardes artístiques del moment i la filosofia. Als 13 anys, Francesc ja tenia clar que volia ser fotògraf i va començar a treballar al taller del seu pare, que el 1931, coincidint amb la declaració de la República, trasllada la família a Barcelona. 

]]>

Sorprèn trobar tanta gent jove que no sap qui és Francesc Català-Roca. Demostra que alguna cosa s’ha fet malament en la divulgació del nostre patrimoni, perquè la seva influència en la història del documentalisme gràfic és de tal magnitud que el fotoperiodisme català, tal com el coneixem avui dia, seria impensable sense la seva aportació. És ell qui marca els fonaments sobre els quals fotografiem la nostra història tots els que hem vingut després. Per això té tanta rellevància la celebració del seu centenari amb un Any Català-Roca al qual ens sumem des de l’ARA dedicant-li tot el suplement del Diumenge.

]]>

Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) va mantenir viu a la seva obra l'esperit d'avantguarda que pràcticament havia desaparegut durant el franquisme i va obrir camins a tota una generació. Considerat el mestre de la fotografia documental a Catalunya, el seu ingent arxiu conté 200.000 imatges, un tresor per a l’estudi del passat i la interpretació del present a casa nostra. El 19 de març es commemora el centenari del seu naixement i arrenca l'Any Català-Roca, que impulsa el departament de Cultura de la Generalitat i que s'acaba de presentar amb un programa d'activitats encara reduït però en expansió continuada fins al 2024. 

]]>

L'ARA s'ha sumat a la celebració de l'Any Català-Roca amb un suplement especial de l'Ara Diumenge dedicat exclusivament al fotògraf, del qual aquest dissabte es commemora el centenari del naixement. Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) ha sigut una figura central en la fotografia catalana i europea de la segona meitat del segle XX, i la seva influència en la manera d'entendre la fotografia tant en la part formal com l'estètica va tenir una influència cabdal en les següents generacions. El suplement especial s'ha fet amb la col·laboració estreta del seu fill, Andreu Català Pedersen; la comissària de l'Any Català-Roca, Laura Terré, i l'assessor de la commemoració, Manel Guerrero, així com amb el suport imprescindible de l'Arxiu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), l'arxivera del qual, Núria Gil, ha contribuït amb la seva recerca a mostrar no només les obres més emblemàtiques del fotògraf sinó també alguns descobriments.

]]>

Entrar en una sala de 1.000 metres quadrats i plantar-se a la Barcelona dels anys 60 ja és possible, gràcies a la tecnologia però sobretot a les espectaculars imatges que van fer sis fotògrafs que van saber captar la vida que corria pels carrers de la ciutat. Barcelona. Memòria fotogràfica, la nova experiència immersiva del Centre d'Arts Digitals de Barcelona Ideal, que es podrà veure fins Nadal, és pràcticament una expedició física i emocional. A la sala immersiva les imatges ho embolcallen tot, i abunden els rostres famosos però també ciutadans anònims que es mouen per tots els racons de la ciutat.

]]>