Al diari d’aquest diumenge, l’Àlex Gutiérrez entrevistava l’humorista Maria Rovira, coneguda com Oye Sherman, amb la qual vaig tenir la sort de coincidir fent ràdio fa uns anys. Recordo com em va impressionar que una noia tan jove mostrés un interès tan gran per la llengua i la cultura, i fes espurnejar una ment ràpida i divertida sense cap afany d’arreplegar protagonisme.

"Patim –va dir Sèneca– més sovint en la imaginació que en la realitat". El filòsof estoic podria haver estat parlant de les generacions. Els centennials o generació Z, nascuts entre el 1997 i el 2012, diuen que les xarxes socials van arruïnar la seva infància. Els mil·lennials, entre el 1981 i el 1996, es queixen que no poden comprar-se una casa. Els baby boomers, entre el 1946 i el 1964, pensen que s’enfronten a una jubilació incerta.

Si s'aconseguís tirar endavant tota una generació de joves que no haguessin tastat mai el tabac, es podrien evitar més d'un milió de morts per càncer de pulmó fins al 2095. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat un estudi liderat per la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC) i l'Agència Internacional de la Recerca sobre el Càncer (IARC), que acaba de publicar-se a la prestigiosa revista Lancet Public Health.

Fa uns dies, Pau Cusí parlava del cansament vital de la generació mil·lennial després de dedicar els primers anys adults al servei d’una falsa promesa que es concretaria en la premissa "Si t’ho curres, si et sacrifiques per allò que t’apassiona, tindràs una vida plena i seràs feliç". En principi, el terme mil·lennial englobaria les persones que van arribar al món durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. No obstant això, i malgrat que, quan es parla de generació, es fa precisament amb l’ànim de generalitzar alguns trets comuns en les persones nascudes durant un mateix període de temps, cal analitzar separadament les vivències d’una persona nascuda l’any 1981 i que, per tant, tenia vint-i-set anys quan va esclatar la crisi econòmica de l’any 2008, i les d’una persona postolímpica que aleshores estava immersa en l’adolescència. 

“Les diferències entre generacions i els conflictes entre elles han existit des de sempre. Ja a l’Antiga Mesopotàmia trobem registres d’aquests enfrontaments entre els més joves i els més grans”. Ho explica Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la Universitat Pompeu Fabra, que destaca que Aristòtil també parlava d’aquests conflictes en alguna de les seves obres. “En totes les societats hi ha hagut aquesta bretxa, és normal”, diu, però avui en dia estem vivint un conflicte peculiar entre dues generacions que tenen contextos històrics, socials i econòmics molt diversos, gairebé antagònics. D’una banda, hi ha baby boomers –o senzillament boomers– que arreu del món són la generació que va néixer les dues dècades després de la Segona Guerra Mundial –a Catalunya i Espanya s’allarga una mica més fins als nascuts a principis dels 70–; i de l’altra hi ha l’anomenada generació Z, la dels nascuts a finals dels 90 i fins a l’actualitat.

Tot sovint quan ens referim al col·lectiu juvenil posem etiquetes: els mil·lennials o la generació Z, entre d’altres, com si totes les persones joves tinguessin els mateixos interessos, es trobessin amb situacions idèntiques o afrontessin els mateixos itineraris vitals. En realitat, el que fem és identificar en aquest col·lectiu els canvis socials i econòmics que es van produint i, més recentment, l’impacte de la creixent digitalització i l’efecte de les diferents crisis que s’han succeït des de 2008. Ara, ens podríem preguntar quina etiqueta els posaríem quan ja s’entreveuen els efectes d’una pandèmia que ha durat una mica més d’un any: creixement dels problemes de salut mental i agreujament de la situació socioeconòmica de les persones joves, especialment de les més vulnerables i, en particular, de les dones.

Vaig tenir la sort de ser un nen en l'època més ridícula i pretensiosa del segle XX, la dècada del 1970. Contemplar amb la mirada encuriosida i neta d'un infant aquells empaperats extravagants, les notícies sobre els ovnis o les coreografies histèriques dels programes televisius del franquisme moribund, fou un veritable luxe. Quan va morir el general Franco, jo tenia 11 anys (soc del 64). Si hagués nascut simplement una dècada abans, haurien estat 21. I una dècada i mitja, 26; però la cosa no va de xifres rodones ni quadrades. Tot plegat vol dir algunes coses en relació a les expectatives generacionals. Comencem per la primera.