L'atenció primària sovint es percep com l'aneguet lleig del sistema sanitari entre els treballadors del sector. El gran volum de feina, la burocràcia i la falta de mans fan que molts metges descartin treballar en un centre d'atenció primària (CAP), sobretot després de la crisi sanitària provocada per la covid-19, que va tensionar els equips i la salut física i mental dels seus integrants. La ressaca de la pandèmia ha provocat que en els darrers anys quedin vacants centenars de places de medicina familiar i comunitària perquè els joves que sortien de la universitat optaven per una altra especialitat mèdica. Aquesta tendència, però, s'ha revertit aquest 2025 i s'han adjudicat la gran majoria de places per fer la residència als CAP, tot i que el departament de Salut no ha concretat quants d'aquests joves han acabat renunciant a la plaça que havien obtingut. L'ARA ha parlat amb algunes de les cares d'aquesta generació de joves que, de nou, volen ser metges de família.

Un dels principals motius que els darrers anys s'hagi intentat que les proves d'accés a la universitat siguin les mateixes –o tan similars com sigui possible– és que a l'Estat les universitats funcionen amb l'anomenat "districte únic". La normativa permet que un estudiant accedeixi a qualsevol universitat del país, independentment de la comunitat autònoma a què pertany la institució i de l'indret on ha fet el batxillerat i la selectivitat l'aspirant. El districte únic també obre la porta a una competència més gran en determinats territoris que ofereixen graus que en altres punts de l'Estat tenen menys places o que tenen universitats més ben valorades. L'exemple més clar d'aquesta disjuntiva a Catalunya l'observem en el grau de medicina.

Fa uns dies que els graduats de medicina s’han presentat a l’examen MIR, una prova obligatòria per poder formar-se en una especialitat mèdica. En aquest article reflexiono sobre la naturalesa de la prova. No qüestiono el sistema de formació especialitzada que tothom reconeix que ha suposat una gran millora per a la població atesa en els centres sanitaris.

El gener de 2022 Sara Gómez va entrar al quiròfan d'un hospital de Múrcia per fer-se una lipoescultura, una operació estètica que consisteix a extreure el greix abdominal i recol·locar-lo als glutis. A priori és una intervenció indolora i ràpida, però no va anar bé; la dona va patir una vintena de perforacions a l'abdomen que van acabar provocant-li una forta hemorràgia, va haver de passar un mes ingressada a la unitat de cures intensives (UCI) i, finalment, va acabar morint a causa de les seqüeles. La va operar un metge, però no estava especialitzat en cirurgia estètica, sinó en cirurgia cardiovascular. Ara la perseverança de la seva família ha forçat el govern espanyol a intervenir-hi: a partir d'ara, només els metges especialitzats podran fer intervencions estètiques; és a dir, els que s'hagin format en cirurgia plàstica, estètica i reparadora o una altra especialitat que inclogui específicament les competències en cirurgia estètica al programa formatiu oficial.

Com podem voler que una persona aprengui a nedar si no s’ha tirat encara a la piscina? I si és a la piscina per aprendre’n, sobretot, hem de procurar que no ho faci mai sola. Ha d’estar ben acompanyada per algú que en sap i que neda al seu costat. M’agrada citar aquesta imatge senzilla que ens va oferir en Francesc Pedró (Unesco) el dia que el departament d’Educació va presentar el nou programa de residència inicial docent. És una forma clara i visual d’explicar com és d’important que un docent comenci a treballar acompanyat i que ho faci al costat d’un bon mestre o una bona mestra. També ens va deixar clar que això és el que afirmen des de fa anys la recerca educativa i els grans organismes internacionals. I hem d’afegir-hi que també a Catalunya, on les universitats, i en concret el programa de Millora de la Formació i la Innovació docent (MIF), fa anys que s’orienten a promoure millores en la formació inicial i advoquen per la implementació d’un programa de residència inicial docent, que sabem que és la millor formació per als mestres novells. Som els primers a posar-ho en pràctica a l’Estat, però a Europa ja són 19 dels 27 membres de la UE els que fan programes similars de formació dels nous docents en un centre durant un o dos anys. Programes on els mentors juguen un paper crucial en el desenvolupament dels que s’inicien. També es fan programes de residència, tot i que molt diferents, per a altres professionals, com els metges, i per això la premsa li ha donat un nom que crea molta confusió: “MIR dels mestres”.

El curs que ve 250 docents assajaran a Catalunya un programa de residència que combinarà mitja jornada de docència i mitja de formació. Serà el pla pilot per poder implantar en el futur una mena de MIR (similar al dels metges) però orientat a mestres i professors. Els primers candidats a experimentar el nou programa Sensei es triaran a finals d'aquest curs i seran 150 places per a mestres de primària i 100 per a professors de secundària. Tots els candidats seran professionals novells amb menys de tres mesos d'experiència, segons ha avançat el departament d'Educació, que ja treballa en la selecció dels 60 centres formadors que participaran en aquesta fase, que anirà creixent si els resultats són satisfactoris.

Ona Cano, metge interna resident (MIR) de segon any al Parc Taulí, ha hagut de fer serveis mínims per la vaga de metges que ha arrencat aquest dimecres a Catalunya per exigir millors condicions laborals. Dijous també els haurà de fer, com altres MIR com ella que van rotant pels serveis d'urgències i UCI d'aquest hospital de Sabadell. I això l'emprenya. No pel fet que hagi de treballar, sinó perquè, diu, la consideració professional que reben els MIR varia en funció de les necessitats del centre. "Ens fan servir com volen i per al que els interessa: ens diuen que som personal en formació per pagar-nos poc, però quan toca cobrir els torns d'una vaga, sobtadament som plantilla estructural i ens obliguen a fer-ho", denuncia. La situació no és generalitzada i no tots els MIR de Catalunya han estat cridats pels CAP o els hospitals on treballen per fer serveis mínims. Alguns centres, com el Taulí, els inclouen perquè s'emparen en una sentència del Tribunal Suprem que fixa que el contracte laboral del MIR preval sobre l'objectiu formatiu d'aquest; altres s'acullen a l'acord de sortida de vaga del 2018 i a sentències prèvies del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que els exclouen perquè la Generalitat no justificava per què són personal necessari per al funcionament normal dels serveis si no són personal estructural.

La Pilar, que té 77 anys, va notar un gran descans quan, per una reorganització del CAP de Sant Vicenç de Castellet, va passar a tenir una metge que l’entenia quan parlava català. Anava a rebre els resultats de les analítiques més calmada. "Ja tens prou nervis per no poder-te explicar tranquil·lament", diu el seu fill. Aquesta intuïció tan elemental, que la mateixa llengua entre pacient i metge millora la satisfacció amb el servei, va més enllà: està demostrat científicament que té efectes en la salut del pacient. Un estudi publicat a la revista de l’Associació de Metges del Canadà (CMAJ en les sigles en anglès) assenyala que la concordança de llengua millora el pronòstic mèdic, fins al punt que el risc de mortalitat baixava si als pacients els atenien en el seu idioma (un 24% en el cas dels francòfons, i arribava a caure un 54% entre els que no tenen ni l’anglès ni el francès com a llengua materna i els tractaven en la seva llengua).

És el problema de cada any: les places per fer l’especialitat de medicina familiar i comunitària acostumen a ser les últimes a triar-se i de les poques en què queden vacants. I com més allunyades de Barcelona i l’àrea metropolitana s’ofereixen, encara més complicat és cobrir-les. La història s’ha tornat a repetir i de les 370 places que s’oferien aquest any a Catalunya per formar els futurs metges d’atenció primària, 71 han quedat desertes. La xifra és preocupant: és el primer cop que en queden tantes sense assignació i, de fet, enguany és l’única de les especialitats que no ha aconseguit omplir-se del tot. 

"Estàvem convocats, com a la resta d’Espanya, a les 15 h per poder començar l’examen tots a les 16 h. Érem més de 1.000 persones i primer vam pensar que calia un temps perquè tothom pogués entrar. Però es van fer les 15.30 h i encara no ens deien res ni ningú sortia a donar explicacions. No va ser fins a les 16.20 h que una porta es va obrir perquè poguéssim començar a accedir a l'aula". Elena Balaguer, psicòloga, relata així l'espera de dissabte passat per accedir a les proves del MIR a la Facultat d'Economia de la UB. Era el tercer cop que es presentava però quan va arribar a la porta, després de l'espera, va veure que el seu nom no apareixia a la llista. La van redirigir a un edifici annex a la mateixa facultat on també s'hi examinaven MIR però, un cop allà, va veure's al carrer perquè l'examen, en aquell cas, havia començat puntual a les 16 h. Com ella, va descobrir que hi havia almenys 24 persones més a les quals no es permetia entrar a l'aula.

La conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública ha signat un acord de desconvocatòria de la vaga del personal MIR, iniciada el 27 de juliol passat pel Sindicat Mèdic de la Comunitat Valenciana (CESMCV), segons ha informat en un comunicat el departament que dirigeix Ana Barceló. El comitè de vaga ha reconegut que el pacte suposa un avenç en les seves condicions de treball, però han afirmat que “dista molt" del que esperaven.

Teresa Pons va fer l’examen del MIR el gener de l’any passat i, durant més o menys els cinc mesos que es triga a triar l’especialitat i començar la residència, ja volia estrenar-se com a metge. Inicialment es pensava que li farien un contracte d’estudiant amb un sou “molt baix”, però va esclatar la pandèmia i la van agafar al CUAP i a un CAP de Manresa –prefereix no concretar quin– com a metge adjunta. “Estava espantada, els residents en sabien més que jo”, admet Pons, que no tenia experiència laboral en el món de la medicina i, amb el càrrec que ocupava, ja no hauria d’haver necessitat cap mena de supervisió. Malgrat la seva inexpertesa, Pons cobrava més, gairebé el doble, que els residents dels centres. 

22 dies. És el temps que fa que el col·lectiu de metges interns residents (MIR) està en vaga al País Valencià per reclamar una millora de les condicions laborals i una adaptació de les seves tasques i responsabilitats "a les pròpies d'un professional sanitari en formació". El seu objectiu és deixar de ser "utilitzats per suplir les mancances de personal de l'administració".