La BBC va publicar dimarts la seva llista de les 100 dones del 2022 més inspiradores i influents de tot el món. El recull inclou algunes professionals del món de l'esport, com Dima Aktaa, una atleta paralímpica que va perdre una cama durant un bombardeig a Síria; Ons Jabeur, una tenista tunisiana que es va convertir en la primera àrab en arribar a la final d'un Grand Slam; Reema Juffali, la primera pilot de carreres professional de l'Aràbia Saudita; Laura McAllister, una exfutbolista que ha fet sentir la veu LGTBIQ+ al Mundial de Qatar; Salima Rhadia Mukansanga, una àrbitra ruandesa que ha trencat barreres al futbol; Elnaz Rekabi, l'escaladora iraniana que va competir sense vel; Yulimar Rojas, l'atleta del Barça que va batre el rècord del món de triple salt, o Ona Carbonell, la nedadora catalana que va normalitzar la maternitat en l'esport d'elit.

Mentre futbolistes multimilionaris que tenen el futur assegurat mesuren el grau de les seves protestes al Mundial de Qatar, un equip de bàsquet format per noies en edat júnior va decidir fa uns dies treure's el hijab per protestar contra el règim dels aiatol·làs. Les jugadores del Canco, un conjunt de Teheran, van fotografiar-se amb la cara destapada per donar continuïtat a la revolta que va començar després de l'assassinat sota custòdia policial de la jove kurda de 22 anys Mahsa Amini, que va ser detinguda perquè suposadament no duia el vel ben posat.

Octubre del 2016. Joan Amaechi, ja retirat de la NBA, parla obertament amb l'ARA de la seva sexualitat. L'exjugador aprofita l'entrevista per alertar que ja era hora d’evolucionar. "Això no és una qüestió de religió o d’educació, és un exemple més de com és la nostra societat avui en dia. Tots els individus som diferents, això hauria d’estar superat, però... hi ha gent que vota Donald Trump. No pretenc que tot canviï aviat, però espero que un dia tot sigui més normal", va explicar. Li vaig dir que calien més exemples d'esportistes d’elit que sortissin de l'armari, però em va contradir. "No hi estic d’acord. Necessitem més mestres, més polítics, més de tot... Hi ha pocs polítics, per exemple, que hagin fet el pas. No hem de permetre que encara hi hagi gent a la nostra societat que ataqui algú per la seva condició sexual".

Un dels grans drames de l'esport femení és que moltes de les pioneres van caient en l'oblit. La falta d'altaveus fa que moltes de les gestes i reivindicacions siguin desconegudes per les generacions posteriors, que han de tornar a lluitar començant de zero. Les jugadores de futbol s'han barallat per un conveni digne ignorant que les de bàsquet ja hi havien deixat la pell pel mateix motiu fa uns quants lustres. Les de bàsquet, per seva banda, desconeixien que les d'handbol ja havien escalat un cim semblant uns anys abans. Injusta partida de Monopoly, aquesta que quan comences a guanyar t'envia, de nou, a la casella de sortida.

Dimarts vinent es posaran a la venda les entrades per assistir a Badalona a la Copa del Rei, un esdeveniment que ha de servir per apuntalar el bàsquet en una ciutat que s’estima com poques l’esport de la cistella. Un grup d’aficionats, però, s’han organitzat per denunciar des de la plataforma Juguem a Bàsquet el mal estat de moltes de les pistes públiques.

Els pupitres de premsa del Palau Blaugrana són petits i incòmodes per treballar. Una de les coses bones d’anar-hi és intentar agafar lloc prop de la posició que Xavier Saisó té per explicar els partits a través de Ràdio Barcelona, perquè al seu costat sol tenir Nino Buscató. L’exjugador té la capacitat de fixar-se en detalls que a la resta ens passen inadvertits. Quan arriba la mitja part, tots creiem haver entès la clau dels primers 20 minuts, però quan l’escoltes t’adones que encara has de menjar moltes sopes. Els seus diagnòstics despullen els partits de la superficialitat que ens enlluerna a la majoria i se centren en el que de veritat té incidència en el joc.

Fontajau s'ha convertit en un parc temàtic dels aficionats al bàsquet. Camines pels seus passadissos i et vas trobant alguns dels personatges que han reescrit la història d'aquest esport. De Laia Palau a Marc Gasol, passant per Aíto García Reneses. Què hi han trobat a Girona? Cadascú hi ha arribat en un moment vital diferent i amb un encàrrec propi, però les tres històries tenen molts punts en comú. La seva manera d'entendre el món no segueix els patrons habituals. Es tracta de tres personatges tan atípics com autèntics que no poden viure ni sense el bàsquet ni sense esprémer la vida.

Des que anava a la universitat, utilitzar l’esport per explicar la història ha sigut una de les grans obsessions del periodista Toni Padilla. Tot i que de vegades l’ordre dels factors s’inverteix, el que està clar és que una cosa mai es pot explicar bé sense l’altra. La geopolítica amaga històries sorprenents que ajuden a entendre la personalitat de clubs, estadis i aficionats. Igualment, Fernando Mahía ha utilitzat el bàsquet per entendre millor els marges dels Estats Units, que és on acostumen a passar les coses interessants. Allunyats dels grans centres de poder i oblidats per les zones més acomodades, els suburbis amaguen històries fascinants que massa sovint no han tingut la repercussió que mereixien. El periodista ha escrit un llibre editat per Contra (Coast to Coast) que descriu una realitat mestissa tan complexa com rica en què el bàsquet va trobar el seu lloc natural per créixer. “L'espai no sobrava als barris obrers i el bàsquet els anava perfecte. Un tros de carrer, un cèrcol penjat de qualsevol paret: hi havia tot el que es necessitava per a una patxanga”, escriu.

Un dia, quan somiava amb un full de ruta que s’ha fet realitat abans del que havia planificat, Marc Gasol va imaginar-se una entitat en què els resultats esportius no fossin l’única prioritat. El campió de la NBA entén l’esport com una eina per educar i demostrar els valors que té el seu club, que són diferents. Per a ell és igual d'important guanyar que donar una bona imatge. Intenta que ni jugadors ni aficionats consumeixin plàstics d'un sol ús i demana que l’equip es desplaci de manera sostenible per deixar la mínima empremta carbònica possible. A més, es creu en la igualtat de gènere i la integració social.

El periodista Jack McCallum va batejar com a rambling el passeig que els jugadors del Dream Team feien sovint per la Rambla de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Uns, com John Stockton, matinaven i passaven desapercebuts entre els turistes, amb alguns dels quals va arribar a parlar sobre la selecció dels Estats Units sense que el reconeguessin. D’altres, com Charles Barkley, preferien sortir de nit i tornar a l’hotel quan gairebé ja no quedaven curiosos fent guàrdia a l’entrada. Mites de la popularitat de Magic Johnson o Larry Bird fins i tot van atrevir-se a anar en metro. Cansats d’esperar a dins d’un autobús privat retingut pel tall de trànsit provocat per la marató femenina, els jugadors van desobeir els responsables de seguretat i van optar pel transport públic.

Acaba de fer 32 anys, fa cara de nen i encara no s'ha tret la sensació d'haver-se colat en una festa que no era la seva, però Albert Robledillo es va proclamar campió de la NBA amb els Golden State Warriors. El sabadellenc va començar la temporada 2021-22 escrivint sobre futbol per a L’Esportiu, col·laborant en les retransmissions del Joventut per a la ràdio local de Badalona i redactant informes per a Eurohopes, però la va acabar fent de scout internacional per a la franquícia de San Francisco.

Albert Sàbat acostuma a passar desapercebut; tant, que quan fa uns anys va fitxar pel Joventut de Badalona i es va acostar a les oficines del club el van confondre amb un aficionat que buscava la botiga. Dins d’una pista de bàsquet les coses són diferents i es transforma en un jugador que entén com pocs el que un equip necessita per guanyar. La seva trajectòria inclou set ascensos de categoria; dos a la LEB Or i cinc a la Lliga Endesa.

Laia Palau té talent amb una pilota de bàsquet a les mans, però també una gran creativitat per definir amb paraules les seves vivències personals. Quan dissabte li van preguntar durant la Festa del Bàsquet Català per què li agradava tant l'esport de la cistella, va improvisar una resposta immillorable. "El bàsquet és un generador d'emocions infinites i, a més, t'obliga a compartir-ho tot, les coses bones, però també les dolentes, en equip. I jo no entenc la vida d'una altra manera", va sentenciar. Tot i ser curt, els assistents trigarem a oblidar el seu discurs al Cinema Aribau. Impossible transmetre tantes coses en tan poques paraules.

Després que el Tribunal Suprem dels Estats Units anul·lés el dret constitucional a l’avortament a tot el país, la NBA i la WNBA van emetre un comunicat conjunt. "La NBA i la WNBA creuen que les dones haurien de poder prendre les seves pròpies decisions sobre la seva salut i el seu futur, i creiem que la llibertat s'ha de protegir. Continuarem defensant l'equitat de gènere i salut, inclosa la garantia que els nostres empleats tinguin accés a l'atenció de salut reproductiva, independentment de la seva ubicació", deia el text, que anava signat pels comissionats Adam Silver i Cathy Engelbert.

Els lectors més fidels de l'ARA recordaran la història d'Ernesto Carrillo, un lampista culer que viu a Suïssa. La temporada 2016-17, una de les pitjors de la història del Barça de bàsquet, tan sols es va perdre set partits de l'equip al Palau Blaugrana, on té un abonament privilegiat. Fila 1, seient 13. Mal dissenyada i encara més mal retocada amb cinc fitxatges temporals, aquella plantilla va viure un malson constant i, per primera vegada en 12 anys, va quedar eliminada durant els quarts de final de la Lliga Endesa.

Els Portland Trail Blazers van fitxar fa uns dies el gelidenc Sergi Oliva com a nou adjunt del seu general manager, Joe Cronin. El català, que havia estat als Philadelphia 76ers com a vicepresident d'estratègia i als Utah Jazz com a entrenador ajudant, fa un pas endavant en una carrera que mereix ser portada al cinema. "No vaig arribar a la NBA per ser entrenador de l'Hortonenc sinó per aportar una visió diferent per entendre avantatges competitius a partir de les dades o estudiar com jugar de manera diferent", diu.

Plorava i reia. Rafa Martínez es va acomiadar dissabte del món del bàsquet amb la satisfacció d'haver viscut una vida que ni tan sols havia imaginat. "Quan era un nen mai vaig somiar amb ser un jugador de bàsquet. Era un nen feliç que vivia a Santpedor i aleshores tots els nois de la meva edat passaven les tardes jugant a futbol i somiaven amb ser professionals. Vaig anar creixent fins que en el moment de començar secundària els meus pares van escollir l'escola Paidos. El bàsquet hi era molt present i va ser a les pistes del pati on va començar la meva relació amb el bàsquet, com passen moltes coses importants de la vida, per atzar, per sort", recorda.

El meu pare sempre va estar subscrit a algun diari. L'època en què vaig començar a tenir interès pels mitjans de comunicació, a casa es llegia El País. Com que m'agradaven molt els esports, va ser natural enamorar-me de les cròniques del Ramon Besa. Dues de les coses que feia (i continua fent) marcaven la diferència. La primera era contextualitzar molt bé cada partit dins de la temporada i de l'entorn social de cada club. Una mala nota un dia no et feia suspendre l'assignatura i, al contrari, un excel·lent puntual no et servia per salvar el coll si no havies fet els deures cada setmana. Sempre vaig trobar que era un professor just.

La passió per l'esport se sustenta des de fa anys i panys en una dualitat tan meravellosa com perversa, la de guanyar i perdre. Uns equips estan contents perquè aconsegueixen la victòria i els altres es disgusten per culpa de la derrota. La gràcia d'aquest sistema és que, a diferència de la vida real, on és molt difícil canviar d'estrat social, tots els conjunts del món experimenten les dues sensacions. Més o menys tothom sap guanyar, però perdre costa una mica més. La tristesa de l'Hereda San Pablo Burgos i el MoraBanc Andorra, que dissabte van tancar la temporada amb el descens de categoria, és la mateixa, però la reacció ha estat molt diferent.

La WNBA es va posar en marxa divendres amb la reivindicació sobre els drets de Brittney Griner més present que mai. Les inicials de la jugadora de les Phoenix Mercury i el seu dorsal (42) han quedat fixats a un costat de la línia lateral de totes i cadascuna de les pistes de joc. L'estrella nord-americana va ser detinguda el mes de febrer passat a Rússia. La pivot està acusada de tràfic de drogues després que, presumptament, les autoritats li trobessin oli d'haixix a la maleta.