Dos mesos i quatre dies després de les eleccions del Barça que va guanyar Joan Laporta, treballadors de la candidatura de Toni Freixa han rebut la confirmació oficial que no cobraran les tasques realitzades durant un procés molt més llarg del compte, ja que la primera data dels comicis, el 24 de gener, es va posposar per culpa de la pandèmia de coronavirus. La xifra total, segons apunten fonts consultades per l'ARA, vorejaria els 100.000 euros. Bona part dels afectats pertanyen a l'àmbit de la comunicació, però també hi ha deutes en conceptes tan mundans com la cervesa que s'oferia en els actes organitzats a la seu electoral. Tampoc han cobrat persones clau que van ajudar en logística durant la recollida de firmes de socis. En declaracions a l'ARA, Freixa nega les acusacions: "No li dec diners a ningú i ningú me'ls ha reclamat".

Víctor Font es va endur una sorpresa desagradable ara fa tres mesos, abans d'iniciar el procés de recollida de signatures. Una enquesta li donava poc més del 50% de popularitat. En altres paraules, la meitat dels socis no sabien qui era aquell empresari de Granollers que aspirava a presidir el Barça. Fins i tot estava per sota d'alguns precandidats que no van passar el tall de firmes. En canvi, al gener es convertia en candidat amb l'aval de 4.431 butlletes i diumenge quedava segon a les eleccions amb 16.679 vots. A la maquinària de Sí al Futur li va costar arrencar, però la seva progressió va ser meteòrica.

Els que coneixen bé Joan Laporta defensen que la gent, en general, en té una imatge esbiaixada. Parlen d'algú "enèrgic i passional" però també "creïble i fiable", amb "autoritat" a les distàncies curtes i "respectat" en els estaments federatius. Però aquesta faceta queda eclipsada per imatges mítiques com aquella en què apareix xop de cava celebrant una victòria contra el Madrid, o una altre en què surt renyant els penyistes al crit d'"al loro" quan l'equip no funcionava. Per això, quan elaborava l'estratègia de campanya, era primordial que es mostrés com un candidat moderat i conciliador. Li tocaria empassar-se molts gripaus i de ben segur que els seus rivals el burxarien. Però ell havia d'anar a la seva, no sortir del guió i fer bons els primers pronòstics, que li donaven avantatge per tornar a la llotja del Camp Nou.

8 de març. En la vida paral·lela que he viscut durant vora quatre mesos fora d’aquest plató com a membre del projecte de Víctor Font a la presidència del Barça, el 8 de març era l’endemà de les eleccions, el dia que començava el futur, el dia que s’iniciava la reconstrucció del Barça. Això serà així, però no de la nostra mà perquè els socis i les sòcies del Barça han votat sobiranament, clarament, Joan Laporta perquè sigui ell qui torni a presidir el Club. Avui és el moment de repetir les felicitacions que vaig expressar-li personalment a ell i al seu equip ahir a la nit i de desitjar-li molts èxits perquè els èxits del nou president ho seran del club.

Un xoc dolorós amb la realitat. Des de l'inici de la jornada, l'optimisme va regnar a la candidatura de Fidels al Barça, on veien possible ser els nous ocupants de la llotja del Camp Nou. Toni Freixa no va marxar de l'estadi des que va arribar-hi a primera hora i, entre fotos i converses amb els socis, va ser un dels grans protagonistes d'una jornada històrica. A mesura que van anar passant les hores, però, les bones sensacions es van anar esvaint i a les nou de la nit va arribar el cop.

Camí de l’espai on havia d’esperar els resultats de les eleccions, Joan Laporta va voler aturar-se davant l’estàtua de Johan Cruyff. I s’hi va fer una fotografia per recordar aquell moment. “Som una candidatura desacomplexadament cruyffista”, va dir. Laporta ja sabia que era el guanyador de les eleccions amb les quals tornava a la llotja del Camp Nou 11 anys després d’haver-la abandonat el 2010. Amb 30.184 vots, el 54,3%, l’advocat torna triomfal a la presidència després d’imposar-se en unes eleccions en què el 50,42% dels socis van votar, amb un total de 55.611 vots, la segona xifra més alta de la història. Ni la pandèmia, ni la mala gestió de Bartomeu va posar bastons a les rodes a una massa social que va convertir el diumenge en una jornada d’optimisme, i de passada va legitimar l’èxit de Laporta, que millora els resultats del seu primer triomf, el 2003, quan va imposar-se a Lluís Bassat amb 27.138 vots, un 52,57%.

Un grup d'adolescents aprofita un racó amagat entre la vegetació a l'aparcament de l'Anella Mediterrània, al barri tarragoní del Camp Clar, per fer botellón. No és un diumenge tranquil. Hi ha càmeres, micròfons i gent desfilant cap al poliesportiu, punt de votació per als socis del Barça del Tarragonès, el Baix Camp i l'Alt Camp. Fa tot just un mes, uns pocs metres més enllà, el Palau d'Esports va ser seu electoral de les catalanes. El grupet amagat rere els matolls es peta de riure quan un exclama: "Que entenguin d'una vegada que el que mana és Florentino i ens deixin en pau!"

No ens enganyem: si el Barça és més que un club, avui dia, és gràcies a la força imparable de la seva massa social. Tanta gent no pot estar equivocada. Després d’uns mesos convulsos, crítics en l’àmbit esportiu i poc ètics en l’àmbit institucional, els socis blaugranes s’han fet un tip de demanar un canvi. Volen tornar a sentir-se com no fa gaire, quan presumir de ser culer era tan important com aixecar títols. Res millor que una jornada electoral per passar de les paraules als fets i dels crits a les urnes. Per primer cop, es va poder votar en diferents seus. A Girona, el lloc escollit va ser el pavelló de Fontajau, on s'havien citat 3.707 socis repartits en cinc taules. “L’organització ha sigut impecable, l’accés és molt còmode i correcte”, assegurava el David, el soci 47.562 de l’entitat. Organitzats alfabèticament i respectant les distàncies de seguretat mentre esperaven el seu torn, els socis del Barça, amb mascareta i gel hidroalcohòlic, van assumir el protagonisme. L’afluència, durant tot el dia, va ser constant. Alguns dels electors no van amagar que es van saltar el confinament comarcal. “És per una bona causa”, admetien i demanaven privacitat entre rialles.

El 7 de març del 2020 els aficionats van poder entrar per última vegada al Camp Nou per veure un partit del Barça. Avui, just un any després, torna a obrir les portes al públic. Però no per al futbol, sinó per escollir el nou president de l’entitat entre mascaretes, gel i cues amb separació de seguretat. Malgrat les restriccions de la pandèmia, la cita supera per ara les expectatives de participació. Segons ha anunciat el club, 42.052 socis i sòcies ja han exercit el seu dret a vot abans de les 14 h (38,13% del cens). Es comptabilitzen els més de 20.000 vots per correu, però la xifra és a tot just 5.000 electors de la participació que es va registrar el 2015.

El compromís amb el Barça de Víctor Font és el seu màxim valor. De barcelonisme no n'hi falta. De voluntat i intenció de ser-ne president, tampoc. Hi ha posat hores i diners, equip i contactes per aconseguir-ho. Explica que té el millor diagnòstic, sap el que es trobarà, què s'ha de fer i com. Es reconeix a ell mateix com el futur, tot i que no sabem si és un futur simple o perfet. Ha estat omnipresent en els últims anys intentant aportar petits projectes per actualitzar un model obsolet de gestió, millorar la relació del club envers el soci, buscar la transparència i promoure la digitalització. Després de triomfar en el món dels negocis, lluny de casa, ha tornat pel Barça.

L'únic realment convençut que Toni Freixa pot ser president del Barça és ell mateix. L’any que va perdre els seus pares, el seu gran barcelonisme el va portar a engegar la cursa electoral. Per als periodistes solament és un outsider entre el Jan i el Víctor. Als debats, aquest efecte sandvitx ha sigut notori. La sorpresa seria que pogués superar-los, però ell està disposat a reivindicar-se, a posar un dos a la travessa. Aquí neix el seu gran repte: aconseguir ser un candidat amb opcions i no el Jaume Llauradó del segle XXI.

Al lloro, que Joan Laporta ha fet la campanya menys laportista que podia fer i, tot i això, està més ben situat del que ningú podia preveure fa un any. La seva estratègia ha sigut més simple del que es podia pensar. Un únic impacte mediàtic i un programa amb poques propostes. La seva campanya serà la de la lona al Bernabéu, efectista i efectiva, per marcar un punt d'inflexió. Hi ha un abans i un després d'aquella pancarta. 400 metres quadrats de PVC per marcar perfil i autoestima. El Jan va començar a agradar-se quan, a tocar del Paseo de la Castellana, atenia la premsa mentre mirava la pancarta publicitària.

Les eleccions d'aquest diumenge són, probablement, les més emocionals –i menys racionals– que s'han celebrat mai al Barça. El soci culer valora els projectes per la il·lusió que li desperten. Després de quatre mesos de campanya –comptant la cursa per les firmes dels precandidats i l'ajornament dels comicis–, molts temes han marcat l'agenda: fitxatges, nomenaments, organigrames... També el futbol femení ha tingut cert espai en aquest debat i l'ARA, en aquesta recta final, ha volgut contrastar les propostes dels responsables corresponents de cada candidatura.

Cada vegada que hi ha una cita electoral al Barça, bastants socis pugen al carro. Alguns amb un projecte seriós. D’altres, per passar l’estona. Passa sempre. També el 2003. Fins a 10 aspirants van fer el pas. Un d’ells, amb una promesa curiosa. “Jo, en els xats on em bellugo, he promès que deixaré entrar les dones al vestidor. Volen veure el Kluivert, que diuen que la té molt llarga”, etziba per sorpresa de tothom un tal Joaquim Clusells. I entre rialles escandaloses, remata la frase: “Les dones són així”. Uns dies després, aquest empresari s’intentava justificar. “Em pensava que el micro estava tancat”. Però tampoc s’hi atabalava gaire. “Els que em coneixen ja saben que soc de la broma”. El més curiós del cas és que darrere d’aquella posada en escena tan nefasta hi havia un empresari del sector hoteler que prometia avalar els 27 milions d’euros de la seva butxaca (4.500 milions de pessetes de l’època) i disposava de gairebé un milió per pagar-se la campanya electoral. No va fer falta. Ni tan sols va aparèixer al Camp Nou per recollir firmes. Per vergonya, potser. En qualsevol cas, tothom en va parlar. És fàcil ser precandidat a la presidència del Barça. ¿Massa, segurament?

De tots els debats, l’últim, el de TV3, era el que tenia veritable entitat de programa de televisió: un plató en condicions amb els mitjans necessaris. El moderador, Francesc Garriga, prometia tot just començar una fórmula que facilitaria un debat intens, obert i dinàmic. Però el que vam constatar és com els vicis de la política general han marcat la pauta al periodisme esportiu per encotillar un debat per la presidència del Barça que no necessita ni de lluny els mateixos patrons: divisió per blocs i cronòmetre en mà. Una estratègia que, per cert, va obsessionar inútilment el moderador. La primera vegada que un candidat volia intervenir per rebatre el que deia un adversari el moderador ja l’avisava: “Ha de ser molt breu...”, quan acabàvem de començar i només havien parlat quatre minuts cadascun.

No hi va haver sorpreses en l’últim debat entre els candidats a la presidència del Barça. Cap carta amagada ni promesa que no s’hagués sentit al llarg d’una campanya que s’ha allargat set setmanes per la pandèmia. Amb un Joan Laporta incisiu, segur i punyent, l’expresident va ser qui més va intervenir i va acabar arrossegant els seus rivals cap al cos a cos. Un intercanvi de retrets en què finalment van caure Víctor Font i Toni Freixa, tot i que havien estat fent esforços per mantenir les formes i no sortir del guió.

Els tres candidats a la presidència del Barça han debatut per última vegada abans de les eleccions de diumenge en un programa especial organitzat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Tres dies després de guanyar-se el bitllet per a la final de Copa per la via èpica, remuntant una eliminatòria que estava molt costa amunt contra el Sevilla (3-0), el Barça se la torna a jugar a la Lliga. L’equip que entrena Ronald Koeman visita aquest dissabte l’Osasuna a El Sadar (21 h, Movistar LaLiga) amb la intenció de mantenir viva la flama a la competició estatal. Sumar els tres punts en terres navarreses confirmaria la bona ratxa dels blaugranes lluny del Camp Nou, on acumulen vuit victòries consecutives des de la jornada 15. Però sobretot serviria per pressionar els seus dos principals oponents a la classificació, l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid, que s’enfronten demà al Wanda Metropolitano (16.15 h). Si el Barça fa la feina avui, la distància de cinc punts (amb un compromís més) amb els matalassers es mantindrà demà en cas de victòria local al derbi madrileny, baixaria fins als dos si els de Zidane s’imposen als de Simeone i es quedaria en tres per sobre i dos per sota si el duel a la capital acaba en empat. Ara l’Atlètic té 58 punts (i un partit menys) i el Barça i el Madrid, 53.

Elena Fort és sòcia del Barça des que va néixer. Mig segle després, i havent estat a la directiva de Joan Laporta (2008-10) i a la candidatura del 2015, el torna a acompanyar a les eleccions a la presidència del Barça.

Toni Freixa va començar la cursa presidencial el 2015. Acabava de sortir -bastant malament- de la directiva de Bartomeu l’any del segon triplet. Així que va muntar el seu equip i es va instal·lar de lloguer en una seu als Jardinets de Gràcia. La va decorar amb referències al Barça, com marquen els cànons, i va creure oportú que la cirereta del pastís fos una Champions on els socis -i curiosos en general- s’hi podien fer fotos. Feia quatre dies que l’equip havia aixecat l’orelluda a Berlín i el reclam tenia èxit entre els assistents. Però resulta que aquell trofeu que hi havia exposat tenia un defecte subtil. Al darrere, l’última inscripció gravada no era la del Barça, sinó del Reial Madrid, que havia guanyat el títol el 2014. Per tant, no era pas l’autèntica. I doncs? Es tractava d’una rèplica propietat d’un particular. “Ens l’han deixat fins que s’acabi la campanya”, explicaven. “Qui?”, pregunta un servidor. Ningú en sabia res perquè, com ja passa en aquestes coses compromeses, resulta que se n’havia encarregat algú altre. Al final, a un directiu se li va escapar: “Ens l’ha deixat un soci del Madrid”. I així ho vam publicar. Quan el cap de premsa se’n va assabentar, es va posar fet una fúria. “Quina colla de passerells...” Per cert, els que es van fer la foto amb la Champions falsa, ¿encara la guarden?