Fa unes setmanes, Joan Subirats ens alertava aquí mateix del que anomenava “el garbuix territorial de la Generalitat”: en resum, del fet que l’administració de la Generalitat s’organitza amb mapes diferents segons la matèria i de la confusió que això crea. L’article no pot ser més oportú. El passat mes de novembre, i a iniciativa de la Societat Catalana de Geografia i de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l’Institut d’Estudis Catalans va acollir quatre sessions per debatre que l’organització territorial de Catalunya continua sent una assignatura pendent.

El Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB) va contribuir al Congrés de Cultura Catalana del 1975 al 1977 amb una exposició de plànols de ciutats i comarques catalanes, que es va dir La identitat del territori català: les comarques. No he trobat imatges de l’exposició, però sí el recull de plànols que diversos arquitectes van dibuixar amb moltíssim enginy, amb ganes de destil·lar la veritable identitat del territori català, que no té res a veure amb el que es construeix als Estats Units o al nord d’Europa. El clima, l’orografia i els recorreguts de l’aigua han marcat la forma de les ciutats que avui gaudim. Tot plegat va quedar plasmat a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, en dos números dedicats a la identitat del territori català i les comarques, l’any que jo vaig néixer, el 1981. No s’han tornat a dibuixar uns plànols tan gràfics des de fa 45 anys.

Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.

Coincidint amb el Dia Mundial del Sòl, que es va celebrar tot just ahir dissabte 5 de desembre, l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) ha fet públic el nou mapa de cobertes del sòl de Catalunya. El que s'ha fet ha sigut actualitzar el de les cobertes del sòl de l'any 2009 a partir de les ortofotos (imatges de la superfície de preses des d'un avió) de l'ICGC de l'any 2018.

Hi deu haver qui, quaranta-dos anys després del debat constituent, pensi que ja va advertir aleshores que reconèixer les “nacionalitats” les animaria a aspirar algun dia a la independència. D’altres deuen lamentar que s’hagi arribat a la situació actual per la manca de respecte a aquestes nacionalitats. I encara hi deu haver un tercer grup que pensa que les nacions de l’estat espanyol sempre han tingut el dret a l’autodeterminació. El fet és que l’article 2 i el títol VIII de la carta magna van ser els que van fer perdre més la son als diputats de la legislatura constituent, conscients que de l’èxit de l’organització territorial de l’Estat dependria en bona part la viabilitat de la nova democràcia.