El garbuix territorial de la Generalitat

Tenim problemes col·lectius de tota mena cada cop més enrevessats, amb temes que se solapen i es barregen. Acostuma a passar que les administracions públiques que han de donar-hi resposta tenen una divisió de competències i de nivells de govern que, molts cops, fa difícil saber qui s’ha d’ocupar de què. Però si, a més a més, l’administració més rellevant a Catalunya fa servir diferents mapes i divisions territorials a cada conselleria, el tema és molt preocupant. En efecte, les diferents conselleries de la Generalitat de Catalunya operen amb divisions territorials que no coincideixen entre si. És cert que aquesta manca d'homogeneïtat respon a les necessitats històriques i logístiques específiques de cada àmbit de govern (sanitat, educació, etc.), però també és cert que, a mesura que els efectes del canvi d’època van fent, com dèiem, més complicades les coses, podria començar a passar allò de “la gent té problemes, la Generalitat conselleries”.

Fa temps sentíem parlar de les vegueries com una solució a aquest i a altres maldecaps, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut va aturar-ne el desenvolupament argumentant que alterava la divisió provincial. Però, al marge d’aquest escull jurídic, des del punt de vista polític també hi ha dubtes sobre quin seria el paper de les diputacions en aquesta nova distribució del poder territorial, què passaria amb les comarques, quins possibles efectes de recentralització podrien generar-se, etc. Però, potser més important que tot això, el que costa de superar és la inèrcia administrativa i la por als costos de reorganització que tindria avançar cap a estructures territorials comunes per a totes les conselleries. El que ara funciona té defectes, però mirar de millorar-ho fa molta mandra.

Tots els anys que hem estat pendents del Procés, dedicar-se a aquest tema distreia dels grans objectius que es volien aconseguir. L’Idescat sí que ha fet el canvi i utilitza les vegueries en les seves anàlisis estadístiques, però la resta d’estructures administratives de la Generalitat fan servir la seva pròpia divisió territorial. I tot plegat en un mapa on tenim prop de 1.000 municipis, que volen mantenir la seva identitat i els seus vincles territorials i comunitaris però no tenen l’escala ni els recursos necessaris i adequats per encarar el que cada dia els cau a sobre.

Podríem preguntar-nos, però, per què és important que els mapes coincideixin. A molts els pot semblar que és un tema menut i estrictament intern, i que poca cosa milloraria en la capacitat de resoldre problemes de les administracions públiques catalanes. Podríem també preguntar-nos si en aquest tema Catalunya és una excepció o passa més o menys el mateix a tot arreu. És cert que a la resta de l’Estat passen coses semblants en les comunitats pluriprovincials. I també és cert que països com Itàlia o França no s’allunyen massa d’aquesta fragmentació. Però cada cop es posa més en relleu que només des de la proximitat es pot trobar l'equilibri necessari entre l'eficiència tècnica especialitzada (diferents mapes) i una millor eficàcia en la resolució de problemes mitjançant una coordinació, planificació i acció integral (un sol mapa). I només cal mirar a països semblants a Catalunya en població, com Dinamarca, Suècia, Noruega o Finlàndia, que són exemples paradigmàtics de com una administració territorial homogènia i coordinada facilita la creació de respostes integrals als problemes de la gent.

Malgrat tot, comença a haver-hi moviments davant l’obsolescència d’una divisió territorial que és cada cop menys funcional. Em refereixo al que proposa CAIROS, és a dir, el Comissionat d'Atenció i Recerca Sociosanitàries, que té entre els seus objectius crear un model d'atenció integrada que trenqui els murs entre salut i serveis socials. Ho fa impulsant espais de governança conjunta de les dues conselleries implicades definint nous territoris funcionals basats en la població que es vol atendre, i impulsant equips d’atenció multidisciplinaris dels àmbits de salut i social que treballin conjuntament en un territori on la proximitat sigui l’element clau, sense importar si depenen administrativament de conselleries diferents. Si aquesta proposta aconsegueix avançar, superant barreres administratives, cultures professionals diferents i bases de dades no coincidents, serà un reconeixement implícit que, mentre no es produeixi la gran reforma territorial (que està bloquejada), la millor estratègia és crear xarxes de cooperació i integració funcional per sobre de les fronteres administratives i de mapes no coincidents.